Dimecres 22 d'agost de 2007
A les 7 del matí ens aixequem i desprès de prendre'ns un cafè amb llet al bar de l'hotel, l'Enric amb el cotxe ens porta a Lavacolla per a poder començar la ruta d'avui que ens portarà, per fi, a Santiago, primera meta del nostre pelegrinatge.
És encantadora la pelegrinació per aquests paratges, de vegades ombrivols, creuats de regates i plantats de boscos. Són poblats generalment petits, de vegades d’una o dues cases, amb bones fonts i, de tant en tant, l’ermita o l’església rural.
Lavacolla “Lavamentulo” del Calixtino on els pelegrins es rentaven , per a presentar-se així davant l’Apostol. El Camí creua la carretera i sobre asfalt, travesa Vilamaior, puja al puig fins a San Marcos, poblat al pujol del Monxoi i segueix fins el cim del Monxoi o Monte del Gozo, li donaren aquest nom els pelegrins perquè des d’aquí veien, per primera vegada, les torres de la Catedral compostel·lana. En venir agrupats , pujaven a carrera oberta i proclamaven rei de la pelegrinació al primer que arribava al cim. Ara corona el cim un monument commemoratiu de la IV Jornada Mundial de la Joventud, que tingué aquí la seva acampada i el seu fonamental desenvolupament l’agost de 1989, presidit pel Papa Joan Pau II, amb la presència de 500.000 joves de totes les parts del món. I allí continuen unes magnífiques instal·lacions d’acollida pels jacobites.
Del Monte del Gozo, desprès de segellar les credèncials deixant a l’esquerra la moderna urbanització i, a la dreta l’ermita de San Marcos, es baixa per un camí encara tranquil per a entrar a la voràgine de la circulació.
Si es segueix l’antic Camí, a de començar-se per travessar “l’auropista de l’atlàntic”, arribar a l’ermita de Sant Llàtzer, que tingué adjunta una lleprosseria.
Una altra alternativa s’ofereix al baixar del Monte del Gozo. Des de l’ermita de San Marcos, seguir a l’esquerra per la part meridional del puig, creuar l’autopista, el riu Sar i el ferrocarril, pont rere pont i, arribar al barri i ermita de Sant Llàtzer.
Desprès de deixar enrere la bifurcació de la carretera, segueix a l’esquerra el Camí, pel carrer dels Conxeiros, de gran impacte a l’actualitat i, entra a la rua de Sant Pere, deixant a l’esquerra l’ermita de San Roque, el cruceiro i l’església de Sant Pere.
Esmorzem al Mesón del Jamón, i continuem la marxa fins desembocà a la Porta do Camiño o “Puerta Francigena”, seguint per la rúa das Casas Reais, Animas, Plaza de Cervantes i Azabacheria. Plaza de la Inmaculada (el “Paraiso de Aymeric) per a entrar a la Catedral per la Porta Nord, la de Azabacheria, a baixar per l’Arc del Bisbe, fins la Plaza de l’Obradoiro. Als anys Sants , era més freqüent, desdoblar per l’esquerra per la Via Sacra i entrar a la catedral per la Porta Santa.
En arribar a la plaça de l'Obradoiro en mig d'una multitud de pelegrins, turistes i visitants, commoguts pels sons d'unes gaites i per l'emoció del lloc i del fet en si, ens abracem efusivament i amb els mòbils ens comuniquem amb amics i parents per a impregnar-los de tan bona sensació com en aquells moments sentim, mentre no parem de disparar les nostres càmeres fotogràfiques per enregistrar aquell moment.
Assistim a la missa de 12, que és la de benvinguda als pelegrins i entrem en contacte amb la ciutat i seguidament ens posem a la cua i rebem la compostel·lana que tan d'esforç ens ha costat. Dinem en un restaurant fora del centre urbà on som molt ben atesos. Tornem a la catedral i pugem a abraçar el sant i visitem el museu de la pelegrinació i veiem projectar-se tot l'itinerari últim des de Sarria.
L'Enric i la Maria han aprofitat el dia per anar a La Corunya a visitar el tiet i les cosines de l'Enric.
La Catedral Ja hem recorregut el seu perímetre exterior i podem així valorar la magnitud i recordar la història de la seva construcció. Sobre el sepulcre de l’Apòstol, en un cementiri romà, va començar a aixecar-se un petit mausoleu, exactament a sota d’on ara es troba l’altar major de la Basílica, com s’ha comprovat en les excavacions de 1789 i 1946-1959. Sobre aquest monument que troba el bisbe Teodomiro cap el 813, aixecaren dues petites esglésies els reis asturs Alfons II el Cast i Alfons III el Magne. Ambdues esglésies les destrueix Almansor el 997, mentre els ossos de l’Apòstol havien estat amagats fora de Compostel·la. Les reedifica el bisbe sant Pere Mozonzo els últims anys del segle X i s’inaugura el 1003.
Alfons VI i el bisbe Diego Pelaez emprenen la construcció de la Catedral actual, que comença el 1075 i la continua i acaba el bisbe Diego Gelmirez (1100 - 1140) aconseguint el monument cimera del romànic espanyol. La seva planta de creu llatina, tres naus, creuer també de tres naus, capçalera semicircular amb girola. Sobre les naus laterals s’obren tribunes. És excepcional la riquesa escultòrica dels capitells, portes i sepulcres. En el recorregut interior només podem asenyalar poc més que el títol de les seves capelles, començant per la nau septentrional. Capella del Críst de Burgos (1664). Capella de la Comunió (1170), Santa Catalina. En el creuer septentrional, Sant Antoni, Sant Andreu. La Corticela es construí exenta de la Catedral, Esperit Sant, Concepció. A la girola, Sant Bartolomé (segle XIII), Sant Joan Apòstol (segle XVI), Ntra Sra. La Blanca (segle XIII). El Salvador (1380), Puerta Santa o de los Perdones, Azucena (segle XVI), Mondragon (segle XVI), Pilar (segle XVII). En el creuer meridional, Porta del Tresor on es guarden les joies extraordinàries. Porta del Claustre i Claustre, un dels més bells i grans d’Espanya, en estil gòtic florit, amb interessants Museus i Arxius, Porta de la Sagristia. En la nau meridional, Sant Ferran i Tresor, Relíquies i Panteó Reial.
En la Capella Major, entrades a la Cripta i Sepulcre de l’Apòstol.
En l’exterior, admirem la façana occidental o de l’Obradoiro (obra de l’or) de l’arquitecte Casas i Novoa (1738-1750), simila un monumental retaule flanquejat per dues altes torres, és típica mostra del barroc gallec. Oculta la portada romànica, el Pórtic de la Glòria, del mestre Mateo, obra cimera de la Catedral, de finals del segle XII. Grans estàtues presidides per la de Santiago en el partdellum i el Santo das Croques. Sota del pòrtic amb entrada pel carrer, la Catedral Vella. Al costat, a l’esquerra, amb porta també al carrer, el Palau de Gelmirez (segle XII), obra mestre de l’arquitectura romanica-civil. Porta de les Plateries, en el creuer meridional, datada el 1103, és una joia del romànic. S’atribueix al mestre Esteban, que treballar a Sant Isidoro de Lleó i a la catedral de Jaca. La Porta Santa, oberta a l’àbsis, la dornen 27 estàtues de granit (segle XII), La Porta de l’Azabacheria, en el creuer septentrional, fou substituïda el 1765-1770.
La Ciutat. Deambular per les rues compostel·lanes és viure una sorpresa constant. La tradició, la història, l’art, la religiositat popular, ens sorprenen en cada racó, ens parles a cada pas. Desgraciadament no l’hi és possible al pelegrí recórrer tanta rua i encreuament, ni visitar tots els monuments. Assenyalarem a manera d’índex, la llista de les més importants. Començarem per la plaça de l’Obradoiro o d’Espanya. Col·locats enfront les torres de la Catedral, tenim a la dreta , el Col·legi de San Jerónimo (segle XVII), amb portada del XV, darrere el Col·legi de Fontseca (1544). A la nostra espatlla el Palau de Rajoy, renaixentísta, seu de la Xunta. A l’esquerra, l’Hospital Reial, plateresc, avui sumptuós “Hotel dels Reis Catòlics”.
Convent de Sant Francesc amb el monument al Sant davant de la portalada, Monestir de Sant Martin Pinario (segle XVII), Església de Sant Martin (segle XVII), Monestir de Sant Pelaio (segle XVIII), Convent de Dominics (segle XVIII), l’església del XIV.
A més del molt que queda per veure a Santiago, demana una visita pels voltants, l’església de Santa Maria del Sar, romànica del XII, amb la sorprenent inclinació dels pilars. Pelegrins hi havia i no pocs que, desprès d’haver recorregut cents o mils de km. encara els hi quedava alé per arribar-se al finis-terrae, a més de 100 km. i comprovar que allí finalitzava el món.
Finalitzem també nosaltres amb la prosa d’Aymeric Picaud, el cronista pelegrí del segle XII i les seves recomenacions per a l’acollida dels pelegrins:
“Els pelegrins, tant pobres com rics, tenen de ser rebuts , amb caritat i veneració per tots els pobles i gent quan van o tornen de Santiago. Qualsevol que els aculli i convenientment els doni hostatge, no solament rebrà com a hoste a l’Apòstol, sinó que també al mateix Senyor”
A la tarda, cap el tard, tenim la sort de veure funcionar el “botafumeiro” gràcies a la demanda d'un alcalde d'un poble andalús amb motiu de una visita col·lectiva a la ciutat.
Ens retrobem amb l'Enric i la Maria i sopem junts a Casa Manolo, un lloc típic de Santiago.
És encantadora la pelegrinació per aquests paratges, de vegades ombrivols, creuats de regates i plantats de boscos. Són poblats generalment petits, de vegades d’una o dues cases, amb bones fonts i, de tant en tant, l’ermita o l’església rural.
Lavacolla “Lavamentulo” del Calixtino on els pelegrins es rentaven , per a presentar-se així davant l’Apostol. El Camí creua la carretera i sobre asfalt, travesa Vilamaior, puja al puig fins a San Marcos, poblat al pujol del Monxoi i segueix fins el cim del Monxoi o Monte del Gozo, li donaren aquest nom els pelegrins perquè des d’aquí veien, per primera vegada, les torres de la Catedral compostel·lana. En venir agrupats , pujaven a carrera oberta i proclamaven rei de la pelegrinació al primer que arribava al cim. Ara corona el cim un monument commemoratiu de la IV Jornada Mundial de la Joventud, que tingué aquí la seva acampada i el seu fonamental desenvolupament l’agost de 1989, presidit pel Papa Joan Pau II, amb la presència de 500.000 joves de totes les parts del món. I allí continuen unes magnífiques instal·lacions d’acollida pels jacobites.
Del Monte del Gozo, desprès de segellar les credèncials deixant a l’esquerra la moderna urbanització i, a la dreta l’ermita de San Marcos, es baixa per un camí encara tranquil per a entrar a la voràgine de la circulació.
Si es segueix l’antic Camí, a de començar-se per travessar “l’auropista de l’atlàntic”, arribar a l’ermita de Sant Llàtzer, que tingué adjunta una lleprosseria.
Una altra alternativa s’ofereix al baixar del Monte del Gozo. Des de l’ermita de San Marcos, seguir a l’esquerra per la part meridional del puig, creuar l’autopista, el riu Sar i el ferrocarril, pont rere pont i, arribar al barri i ermita de Sant Llàtzer.
Desprès de deixar enrere la bifurcació de la carretera, segueix a l’esquerra el Camí, pel carrer dels Conxeiros, de gran impacte a l’actualitat i, entra a la rua de Sant Pere, deixant a l’esquerra l’ermita de San Roque, el cruceiro i l’església de Sant Pere.
Esmorzem al Mesón del Jamón, i continuem la marxa fins desembocà a la Porta do Camiño o “Puerta Francigena”, seguint per la rúa das Casas Reais, Animas, Plaza de Cervantes i Azabacheria. Plaza de la Inmaculada (el “Paraiso de Aymeric) per a entrar a la Catedral per la Porta Nord, la de Azabacheria, a baixar per l’Arc del Bisbe, fins la Plaza de l’Obradoiro. Als anys Sants , era més freqüent, desdoblar per l’esquerra per la Via Sacra i entrar a la catedral per la Porta Santa.
En arribar a la plaça de l'Obradoiro en mig d'una multitud de pelegrins, turistes i visitants, commoguts pels sons d'unes gaites i per l'emoció del lloc i del fet en si, ens abracem efusivament i amb els mòbils ens comuniquem amb amics i parents per a impregnar-los de tan bona sensació com en aquells moments sentim, mentre no parem de disparar les nostres càmeres fotogràfiques per enregistrar aquell moment.
Assistim a la missa de 12, que és la de benvinguda als pelegrins i entrem en contacte amb la ciutat i seguidament ens posem a la cua i rebem la compostel·lana que tan d'esforç ens ha costat. Dinem en un restaurant fora del centre urbà on som molt ben atesos. Tornem a la catedral i pugem a abraçar el sant i visitem el museu de la pelegrinació i veiem projectar-se tot l'itinerari últim des de Sarria.
L'Enric i la Maria han aprofitat el dia per anar a La Corunya a visitar el tiet i les cosines de l'Enric.
La Catedral Ja hem recorregut el seu perímetre exterior i podem així valorar la magnitud i recordar la història de la seva construcció. Sobre el sepulcre de l’Apòstol, en un cementiri romà, va començar a aixecar-se un petit mausoleu, exactament a sota d’on ara es troba l’altar major de la Basílica, com s’ha comprovat en les excavacions de 1789 i 1946-1959. Sobre aquest monument que troba el bisbe Teodomiro cap el 813, aixecaren dues petites esglésies els reis asturs Alfons II el Cast i Alfons III el Magne. Ambdues esglésies les destrueix Almansor el 997, mentre els ossos de l’Apòstol havien estat amagats fora de Compostel·la. Les reedifica el bisbe sant Pere Mozonzo els últims anys del segle X i s’inaugura el 1003.
Alfons VI i el bisbe Diego Pelaez emprenen la construcció de la Catedral actual, que comença el 1075 i la continua i acaba el bisbe Diego Gelmirez (1100 - 1140) aconseguint el monument cimera del romànic espanyol. La seva planta de creu llatina, tres naus, creuer també de tres naus, capçalera semicircular amb girola. Sobre les naus laterals s’obren tribunes. És excepcional la riquesa escultòrica dels capitells, portes i sepulcres. En el recorregut interior només podem asenyalar poc més que el títol de les seves capelles, començant per la nau septentrional. Capella del Críst de Burgos (1664). Capella de la Comunió (1170), Santa Catalina. En el creuer septentrional, Sant Antoni, Sant Andreu. La Corticela es construí exenta de la Catedral, Esperit Sant, Concepció. A la girola, Sant Bartolomé (segle XIII), Sant Joan Apòstol (segle XVI), Ntra Sra. La Blanca (segle XIII). El Salvador (1380), Puerta Santa o de los Perdones, Azucena (segle XVI), Mondragon (segle XVI), Pilar (segle XVII). En el creuer meridional, Porta del Tresor on es guarden les joies extraordinàries. Porta del Claustre i Claustre, un dels més bells i grans d’Espanya, en estil gòtic florit, amb interessants Museus i Arxius, Porta de la Sagristia. En la nau meridional, Sant Ferran i Tresor, Relíquies i Panteó Reial.
En la Capella Major, entrades a la Cripta i Sepulcre de l’Apòstol.
En l’exterior, admirem la façana occidental o de l’Obradoiro (obra de l’or) de l’arquitecte Casas i Novoa (1738-1750), simila un monumental retaule flanquejat per dues altes torres, és típica mostra del barroc gallec. Oculta la portada romànica, el Pórtic de la Glòria, del mestre Mateo, obra cimera de la Catedral, de finals del segle XII. Grans estàtues presidides per la de Santiago en el partdellum i el Santo das Croques. Sota del pòrtic amb entrada pel carrer, la Catedral Vella. Al costat, a l’esquerra, amb porta també al carrer, el Palau de Gelmirez (segle XII), obra mestre de l’arquitectura romanica-civil. Porta de les Plateries, en el creuer meridional, datada el 1103, és una joia del romànic. S’atribueix al mestre Esteban, que treballar a Sant Isidoro de Lleó i a la catedral de Jaca. La Porta Santa, oberta a l’àbsis, la dornen 27 estàtues de granit (segle XII), La Porta de l’Azabacheria, en el creuer septentrional, fou substituïda el 1765-1770.
La Ciutat. Deambular per les rues compostel·lanes és viure una sorpresa constant. La tradició, la història, l’art, la religiositat popular, ens sorprenen en cada racó, ens parles a cada pas. Desgraciadament no l’hi és possible al pelegrí recórrer tanta rua i encreuament, ni visitar tots els monuments. Assenyalarem a manera d’índex, la llista de les més importants. Començarem per la plaça de l’Obradoiro o d’Espanya. Col·locats enfront les torres de la Catedral, tenim a la dreta , el Col·legi de San Jerónimo (segle XVII), amb portada del XV, darrere el Col·legi de Fontseca (1544). A la nostra espatlla el Palau de Rajoy, renaixentísta, seu de la Xunta. A l’esquerra, l’Hospital Reial, plateresc, avui sumptuós “Hotel dels Reis Catòlics”.
Convent de Sant Francesc amb el monument al Sant davant de la portalada, Monestir de Sant Martin Pinario (segle XVII), Església de Sant Martin (segle XVII), Monestir de Sant Pelaio (segle XVIII), Convent de Dominics (segle XVIII), l’església del XIV.
A més del molt que queda per veure a Santiago, demana una visita pels voltants, l’església de Santa Maria del Sar, romànica del XII, amb la sorprenent inclinació dels pilars. Pelegrins hi havia i no pocs que, desprès d’haver recorregut cents o mils de km. encara els hi quedava alé per arribar-se al finis-terrae, a més de 100 km. i comprovar que allí finalitzava el món.
Finalitzem també nosaltres amb la prosa d’Aymeric Picaud, el cronista pelegrí del segle XII i les seves recomenacions per a l’acollida dels pelegrins:
“Els pelegrins, tant pobres com rics, tenen de ser rebuts , amb caritat i veneració per tots els pobles i gent quan van o tornen de Santiago. Qualsevol que els aculli i convenientment els doni hostatge, no solament rebrà com a hoste a l’Apòstol, sinó que també al mateix Senyor”
A la tarda, cap el tard, tenim la sort de veure funcionar el “botafumeiro” gràcies a la demanda d'un alcalde d'un poble andalús amb motiu de una visita col·lectiva a la ciutat.
Ens retrobem amb l'Enric i la Maria i sopem junts a Casa Manolo, un lloc típic de Santiago.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada