Segons les enquestes, quasi tretze milions d'espanyols varen seguir el passat dilluns, el primer debat polític, entre els dos principals candidats a presidir els propers quatre anys el govern d'Espanya.
Aquesta bipolarització pot semblar a ulls de la majoria de comunitats autònomes un cara a cara definitiu i bàsic per a representar els interessos del passat, present i futur, de tots ells, però quedem fora de la llista, si més no, els catalans.
A Catalunya, el ventall polític passa per diferents sigles que configuren més pluralitat i un concepte propi d'autogovern.
En aquest moment d'indefinició del nostre futur immediat on sorgeix la incertesa de desenvolupament del nou estatut així com les impugnacions al mateix davant el tribunal Constitucional, la necessitat d'importants inversions en infraestructures a trens de rodalies, prolongació de la línia de l'AVE cap a França, el rol que jugarà Espanya dins la Comunitat Europea i també el paper destinat en el futur a l'àrea del mediterrani del sud d'Europa i quins interessos ens hi juguem els catalans. Aquestes són preguntes que el debat Zapatero-Rajoy no respondrà.
Aquest cara a cara bipartidista deixa a fora qualsevol expressió dels nostres polítics que se suposa defensarien amb més fermesa els nostres interessos.
La manca de pluralitat en els debats televisats perjudica enormement l'electorat català, el qual se sent no representat o, si més no, confós, quan en realitat, el PP té una discreta representació política a Catalunya i en referència al PSOE, la versió catalana és el PSC i a aquesta , el Sr. Zapatero podriem dir que no és qui millor els representa (recordem sinó l'afer Maragall o l'entrevista amb l'Artur Mas en les passades eleccions autonòmiques).
Un cara a cara, mirat des de Catalunya té de comptar amb més cares i aquest debat tal com està concebut atempta contra la definició plural i diversa d'Espanya. Afavoreix només a un bipartidisme excloent i ranci d'una concepció de l'Espanya carrinclona i reaccionària de sempre. Ens dirigeix cap a una dreta espanyolista tradicionalista, que ens aboca a "l'anar fent" o bé cap a una esquerra espanyola... sense matisos que, amb somriures i promeses incomplertes ens condueix també cap al mateix lloc.
No ens resignem només al "blanc o negre". Per sort a la vida s'hi troben infinitats de tons i colors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada