El dissabte 16 de febrer de 2008, a les 7,30 hores varem trobar-nos a l'antic escorxador de Reus, el Josep Maria, l'Antoní i el Marin.Amb el cotxe del Josep Maria ens desplacem fins l'aparcament del refugi de la Mussara en un matí humit d'hivern que s'aniria tapant a mesura que avançaria el dia. El termòmetre del cotxe marcava 1 grau, però era tan quiet el matí que no donava cap sensació desagradable de tingué de passar fred.
A la Mussara, una dotzena de cases esfondrades, una església esbatanada, un campanar punxegut i la observació agradable del treball realitzat últimament pels serveis forestals amb col·laboració voluntària que han deixat net i polit l'entorn del poble i els camins i dreceres del voltant fins a Vilaplana.
Fou entrada la dècada dels seixantes, que els darrers veïns del poble carregaren d'estris, de fardells i maletes, el carro vell i, en un grinyoleig melanconiós i trist, s'anaren allunyant per la carretera ensotada, mentre la silueta del poble s'esmunyia dels seus ulls per sempre més. Era la fi d'un poble que moria tot sol, sense horitzons d'esperança, sense cap mena de perspectiva.
Rere seu, deixava un bell historial. El nom del poble, d'origen aràbic "Al-Mussara",ja ens evoca un passat. Significa estadi o hipòdrom. Durant molts anys aquest lloc estratègic depengué de l'emir de Siurana. Fou reconquerit pels cabdills cristians Guillem de Claramunt i Bernat de Plegamans.
La impressió lúgubre del poble mort es bescanvia en un enlluernament estètic, quan els muntanyencs s'atansen a la punta de la mola on s'asseu la Mussara. Des d'aquest superb mirador, la trencada geografia de la vall ofereix una de les seves més fermes panoràmiques. S'atalaia una amplíssima i lluminosa fondalada, ornada amb l'or dels espadats, com garlandes d'una festa de revetlla, Vilaplana, l'Aleixar, Maspujols, són els centres humans, sentinelles de la vall. L'esperit dels muntanyencs se sent enlairar amb l'alçària de les muntanyes que despunten a banda i banda. I els ulls, amarats de llum i de color, es dilaten en ànsies d'infinit, en perdre's en la llunyania, allí on la terra, el mar i el cel es fonen en una trinitat inefable.
A frec d'espadat, es basteix el primitiu refugi de muntanya "les Airasses", del qual resten, només, les quatre parets. Sobre un extrem del cingle s'aixeca un monòlit, amb una làpida commemorativa:
"A sant Bernat Menthon"
La S.E. del Centre de Lectura, de Reus
1859-1959"
Agafem a la dreta una ampla pista que s'enfila en direcció al pla del bosc de l'Agustenc, magnífica esplanada en mig del bosc, lloc ideal per acampar. A la dreta marxa una pista que va al turó, a l'esquerra una que va cap al serret del Motllat de la Pona, seguim la d'enfront que inicia una suau baixada.
Anem cap a la dreta, el senderó que va als avencs de la Febró, que són propers i decidim esmorzar, damunt mateix dels avencs. (En l'ambient i ronden fets i llegendes de bandoilers que ocupen encara aquest indret màgic)
El Josep Maria està eufòric, exultant i comunicatiu vers nosaltres. Comenta la seva decisió ja inapel·lable de jubilació, molt probablement al mes d'agost i ens comenta els seus propòsits i anhels de seguir un pla responsable i ordenat de la seva activitat diària enfront la nova vida que ell mateix ha programat.
L'Antoní fa saber també la noticia d'haver demanat a l'empresa adquirir el dret d'una jubilació avançada del 25% de la jornada.
Seguim amb tranquil·litat el bon exercici de les diferents parts que comporta l'esmorzar i mantenim una agradable tertúlia que ens relaxa i ens satisfà d'allò més.
Ens desplacem cap a la carretera on hi ha un nou bassal d'aigua pels bombers i seguim pel seu costat fins a trobar la pista que enllaça amb la cruïlla que ens retornarà al refugi de la Mussara on hem aparcat el cotxe.
Un grup de ciclistes, un altre de motos que queden enfangats en un toll d'aigua, les cerveses i el pica pica al refugi de la Mussara i el retorn de nou al poble.
Bet aquí les vicissituds d'un tranquil dissabte d'hivern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada