La Pilar

La Pilar era d'aquelles dones lluitadores que no abandonen amb facilitat el seu camí a la vida. Durant molts anys havia escalat posicions a l'empresa on treballava fins aconseguir ésser-ne el cap de la secció de finances.

Però la seva vida privada havia sofert un sotrac que la marcaria per sempre. La mort del seu fill Eduard, en accident de cotxe, quan tenia 21 anys.

De jove havia viscut el maig francès del 68, havent participat en el moviment "hippy" amb una convicció total, fins el punt de compartir comuna amb aquell jovent "enrotllat" de l'època, de practicar l'amor lliure, fruit del qual nasqué el seu fill Eduard, en un temps que una mare fadrina quedava senyalada per tothom i tanmateix havia estat una fervent lluitadora per la causa feminista.

En aquella època vivia rodejada de músiques de Brassens, de Brel, d'Aznavour i de Leo Ferrer i era una fervent admiradora del primer Serrat.

La pèrdua del seu fill Eduard la marcaria profundament. Va arribar a un acord amb l'empresa on treballava per aconseguir una jubilació avançada i es retirà a la caseta de camp que tenia prop de l'Hospitalet de l'Infant, en un turó davant del mar. Un lloc paradisiac!

Aquell vespre de novembre estava la Pilar asseguda en una hamaca, darrere del gran finestral que visualitzava directament el mar. Als seus peus grinyolava la seva gosseta"Espurna". Aquell matí, dia de Tots Sants, havia collit i portat, com cada any, uns crisantems i dos clavells vermells, a la tomba del seu fill Eduard, al cementiri i els records havien esclatat com transparències visuals que tornaven a encetar el seu cor sensible.

Tot el sant dia havia plogut i ara acompanyava a la pluja una tempesta de llamps i trons que era eixordadora. El vent xiulava, frisant l'ànim de la Pilar que impacient començava a anguniejar-se per la magnitud que prenia la tempesta. Tancà totes les portes i finestres i sentí una esgarrifança quan se n'anà el llum elèctric. La envaí un calfred que per uns instants la paralitzà mentre l'Espurna no parava de bordar i corre esperitada per la casa.

De sobte, desprès d'un curt silenci, escoltà un esclat més eixordador encara que els anteriors i semblava com si aquell cel desprengués el seu contingut sobre aquell lloc. Nerviosa es tapà les orelles i s'ajupí al terra com si es volgués fondre cap a sota.

Poc a poc aquells intervals del so dels trons s'anaren fent més llargs i menys sorollosos fins que la tempesta s'anà allunyant, escoltant per fi un profund silenci que només l'acompanyava el frec de la fina pluja que lliscava suaument sobre els arbres de fora la casa.

Al matí següent, la Pilar es llevà, encara una mica baldada per el neguit passat, però s'esvaí de sobte aquell nerviosisme en sortir de la casa i trepitjà el jardí. La pluja havia amainat. Un sol suau i vermell inundava el camp, es filtrava per entre les fulles de les oliveres que feia lluir les negres olives a punt de collir i una força nova gosava omplir el seu esperit, i fins hi tot l'hi semblava escoltar la veu del seu fill dient-l'hi que la vida valia la pena i que tot tenia un sentit.

Posà un disc de Brassens i preparà un bon esmorzar... Tenia gana!