Anècdotes del "Situ Creus"

Per a començar us voldria presentar el "Situ Creus". Polifacètic, dibuixant, tractorísta i sobretot "enfotaire". Ve a tomb aquest adjectiu, per si encara hi ha qui no el conegui, per la quantitat innombrable d'anècdotes que emplenen el seu "currículum", veritablement atapeït.

Com sigui que ja fa molts anys de la tragicomèdia que ell va representar i no hi ha perill de veure's perjudicat ni agredit per la monumental conseqüència de la seva malifeta, hi havent "prescrit" a tots els efectes, tan penals com fiscals, i ja no queda més que un rumor que va de boca en boca i amb el perill de no ser aquest fidelíssim a la realitat real, és per això que us ho exposo, constatant-ho a les properes generacions de bona pasta, que sens dubte ens perpetuaran i ho esventaran, pel bé de la "conya" i els "bons costums".

Corria per allà l'any setanta i escaig, quan el nostre "Situ Creus" ocupava la seva "jornada laboral" en una "constructora modèlica", que uns anys desprès va fer "fallida". Ell era el rei del "paper vegetal", traçava amb gràcia línies i corbes, esbossos i garbuixos, i omplia amb tanta rapidesa, no una, sinò dues papereres, mentre els venedors de paper es fregaven les mans, convençuts de tenir en ell un molt bon client.

Amb això que el "xef", per allunyar-lo del seu neguit encistellador, rei de la "personal" i el "triplet", va encarregar-li una missió fora del recinte "basquistic". Tenia de personar-se en una finca d'oliveres del terme i proveir-se d'un cubell de calç viva i amb un pinzell, emblanquinar la soca de les oliveres que, segons el plànol, la màquina excavadora tindria que tallar, per a poder deixar el terreny llis i net, adequat per a la construcció d'una escola d'ensenyament.

En aquestes, el nostre amic estimadíssim ja comença la tasca requerida i pinta que pintaràs, posant la petjada blanquíssima a les soques d'aquells arbres mil·lenaris.

Amb això estava, quan és observat per un individu forà que l'assetja encuriosit i palplantat, mostrant-se àvid de saber més i més de l'afer que el nostre amic estava desenrotllant i, vet aquí que l'hi pregunta el fet de la pintada massiva.

El nostre "Situ Creus", amb la seva discreta ironia, l'hi esbotza un reguitzell de sàvia destresa professional pagesa, parlant-li de les magnífiques solucions que contra el "pugó" "l'aranya", "les formigues" i en definitiva, contra tots els insectes destructors, reuneix la calç posada a la mateixa soca de l'arbre, gairebé la victòria definitiva contra aquestes plagues bíbliques.

El palplantat individu, escoltant les explicacions tan convincents del nostre amic, es mostra convençut i content de la lliçó apresa, resultant ésser el pagès de la finca del costat.

L'amic "Situ Creus", per a facilitar-li més la labor, l'hi regala el cubell de calç i el pinzell, perquè pugui realitzar la feina sense més miraments. Se n'hi va lleuger i disposat a seguir el consell rebut en tan bona hora.

El nostre "Situ Creus", una vegada acabada la seva tasca pictòrica, deixa tranquil·lament la finca i torna a la seva esportiva vida encistelladora de l'oficina d'aquella constructora que anys desprès plegaria. Vet aquí la calidesa de vida del nostre amic en aquells enyorats anys setanta i escaig.

Però no tot va acabar tan plàcidament com ho estic narrant. El pagès veí, va pintar minuciosament les soques dels seus arbres, convençut d'haver trobat el remei més eficaç contra tot bitxo que s'hi apropés i, vet aquí que la màquina excavadora va arribar al lloc en qüestió i es va disposar a fer la feina. No va deixar ni un sol arbre dret, dels qui estaven amb la soca pintada de blanc. Va fer "net de papers", va arrasar tota la finca, més la finca del veí, (que ja podeu imaginar-vos la cara que devia fer quan va veure la desolada panoràmica de l'ensulsiada massiva que s'havia produït).

Es conta que hi va haver querella contra la constructora i els jutges van deliberar, desprès de fortes disputes i controvèrsies, que l'únic càrrec que s'imputà, fou la negligència del "palplantat pagès". En paraules planes: "Un competent camperol no es refiaria mai dels "maldestres" consells del primer desconegut que se l'hi atensés.

...Banyut i pagar el beure!...

La Pilar

La Pilar era d'aquelles dones lluitadores que no abandonen amb facilitat el seu camí a la vida. Durant molts anys havia escalat posicions a l'empresa on treballava fins aconseguir ésser-ne el cap de la secció de finances.

Però la seva vida privada havia sofert un sotrac que la marcaria per sempre. La mort del seu fill Eduard, en accident de cotxe, quan tenia 21 anys.

De jove havia viscut el maig francès del 68, havent participat en el moviment "hippy" amb una convicció total, fins el punt de compartir comuna amb aquell jovent "enrotllat" de l'època, de practicar l'amor lliure, fruit del qual nasqué el seu fill Eduard, en un temps que una mare fadrina quedava senyalada per tothom i tanmateix havia estat una fervent lluitadora per la causa feminista.

En aquella època vivia rodejada de músiques de Brassens, de Brel, d'Aznavour i de Leo Ferrer i era una fervent admiradora del primer Serrat.

La pèrdua del seu fill Eduard la marcaria profundament. Va arribar a un acord amb l'empresa on treballava per aconseguir una jubilació avançada i es retirà a la caseta de camp que tenia prop de l'Hospitalet de l'Infant, en un turó davant del mar. Un lloc paradisiac!

Aquell vespre de novembre estava la Pilar asseguda en una hamaca, darrere del gran finestral que visualitzava directament el mar. Als seus peus grinyolava la seva gosseta"Espurna". Aquell matí, dia de Tots Sants, havia collit i portat, com cada any, uns crisantems i dos clavells vermells, a la tomba del seu fill Eduard, al cementiri i els records havien esclatat com transparències visuals que tornaven a encetar el seu cor sensible.

Tot el sant dia havia plogut i ara acompanyava a la pluja una tempesta de llamps i trons que era eixordadora. El vent xiulava, frisant l'ànim de la Pilar que impacient començava a anguniejar-se per la magnitud que prenia la tempesta. Tancà totes les portes i finestres i sentí una esgarrifança quan se n'anà el llum elèctric. La envaí un calfred que per uns instants la paralitzà mentre l'Espurna no parava de bordar i corre esperitada per la casa.

De sobte, desprès d'un curt silenci, escoltà un esclat més eixordador encara que els anteriors i semblava com si aquell cel desprengués el seu contingut sobre aquell lloc. Nerviosa es tapà les orelles i s'ajupí al terra com si es volgués fondre cap a sota.

Poc a poc aquells intervals del so dels trons s'anaren fent més llargs i menys sorollosos fins que la tempesta s'anà allunyant, escoltant per fi un profund silenci que només l'acompanyava el frec de la fina pluja que lliscava suaument sobre els arbres de fora la casa.

Al matí següent, la Pilar es llevà, encara una mica baldada per el neguit passat, però s'esvaí de sobte aquell nerviosisme en sortir de la casa i trepitjà el jardí. La pluja havia amainat. Un sol suau i vermell inundava el camp, es filtrava per entre les fulles de les oliveres que feia lluir les negres olives a punt de collir i una força nova gosava omplir el seu esperit, i fins hi tot l'hi semblava escoltar la veu del seu fill dient-l'hi que la vida valia la pena i que tot tenia un sentit.

Posà un disc de Brassens i preparà un bon esmorzar... Tenia gana!

Un diumenge especial

No molestava gaire el ventijol de llevant que amenaçava mal oratge, ni la inquieta serenor primaveral que lluïa un sol ardent, càlid i benèvol. En definitiva, el matí prometia calidesa. Una agradable jornada en companyía de bona gent, d'amics entregats al plaer més planer, de la correspondència més sincera.

Per què no dir que l'excusa era un esmorzar d'arengades amb tomàquet fregit, i uns alls escalivats amb pa torrat i vi de la Terra Alta. És cert, no puc amagar aquesta evidència. Junts varem cometre la temptativa d'engolir el suculent plaer de paladejar un saborós menjar ben prohibitiu gairebé reservat als deus.

I aquesta vegada sí que hi era l'amfitriona. La Maria presidia la trobada d'amics. El Sergi ens ensenyava els dos enormes feixos de ramatge d'oliveres que havia amuntegat de l'esporgada feta als arbres atapaïts que necessitaven un aclariment beneficiós.

Calia esperar l'arribada del matrimoni Nieto. Veure les fotos de les noces de la seva filla i observar la satisfacció que desprenien les seves explicacions mostrant-les i albirar com en el rostre dels pares s'intuïa tot el respir de la feina feta, de la tranquil·litat que comportava la feixuga càrrega de moderar un esdeveniment tan important i compromés.

Sortia de tota lògica esperar que a la Consuelo l'hi agradessin els albercocs ben verds, i que tampoc la Carme i el Francesc ni cap de nosaltres l'hi fes competència al Pep Prats menjant cargolins de mar. Amb això ell era un mestre!... Calia treure's el barret. Chapó!

La Cinta va aparèixer amb la seva gosseta desfent el laberint que va significar la ruta automobilística que desencertava el camí de dret cap a la finca. Va ser un lapsus de no-res. Ella, a la fí va arribar i va convèncer.

No parlaré dels dolços calçots sucats amb una salsa vermella "picanteta", ni de "l'all i oli" fet pel Pep, per a sucar-hi la carn recent feta i per a llepar-se els dits. No parlaré d'això hi aniré de dret a la cerimònia del pastís de xocolata, amb les dues espelmes enceses, amb un "sis-i-un-u", dedicat plenament a l'aniversari de la Consuelo.El regal, la cançó de "l'aniversari feliç", les fotografíes corresponents mentre bufava les espelmes i la repetició pertinent, per assegurar-se'n la plasmació fílmica del fet. Tot el ritual, com manen els cànons, amb els "ets i uts" de rigor.

Per a regar tota aquella empastissada tan saborosa, els amics Nieto, van destapar unes ampolles de cava que van afavorir uns brindis d'alegria, a la seva salut i també, a la nostra i a la dels nuvis que propiciaven aquell "terrabastall" tan festiu i sonor.

Crec que es va parlar també d'una nova trobada. No sé què d'una paella d'arròs!... Bah!..., segurament que ho he somiat. Serà això!... o no?... i potser també l'he de preparar jo. Collonades!...

CALÇOTS, AMISTAT I FESTA!...

Aquest any hem hagut d'esperar fins el diumenge 30 de març per a preparar la clàssica calçotada anual al mas del Pep Prats i amb la principal absència de l'amfitriona, la Maria, que seguia en detall el transcurs de la festa mitjançant el seu mòbil.

Tampoc ha vingut el matrimoni Nieto doncs estan preparant les noces de la seva filla que es casa el proper diumenge i la Cinta que es troba de "tourné" amb la colla de caramelles "els tranquils".

La resta si que hi era. A més rejovenits per l'agradable companyia de la Mercè i el Josep. Aquest no va poder evitar impartir unes classes d'informàtica al Quim i al Francesc, que ho agraïren enormement.

La Carme, l'Esperança i la Consuelo cuidaren dels detalls culinaris i el Guillem, el Ramon i la resta, de menjar-los i pair-los. Així és de dura la vida!...

Aquell matí prometia una calidesa agradable i desprès d'haver retardat el rellotge una hora, l'Esperança i el Guillem ja havien fet els deures i a la taula ja hi havien unes gustoses coques en recapte, llestes per a ser menjades.

Com sigui que tot anava prenent el ritme convenient i a mesura que el temps passava ens anàvem desfent dels calçots sucats amb la saborosa salsa feta per la Consuelo, de les costelletes, la llonganissa, de les postres, del brindis amb cava, per l'aniversari del Guillem i arribava el cafè i les regades d'un perfumat ardent i crec que és el moment adient per a reproduir les frases dites en la celebració del 25è aniversari de les noces del Pep i la Maria. Tot sigui per a omplir la part escrita d'aquesta celebració al "bloc".

("Imagineu-vos una vida en comú, compartida, desitjada, plena de respecte mutu, d'anhels i d'il·lusions, d'esforç i d'esperança. En definitiva, plena d'amor.

Imagineu-vos compartir un paisatge divers. La llum serena del Baix Camp, de verdes oliveres, d'avellaners i garrofers, emmirallats per un mar blau mediterrani immens que us atrau i us retorna de l'altre paisatge blanc, de neus rosades, de cims i llacs pirinencs, clars i pregons, que omplen la vostra vida andorrana.

Imagineu-vos recollir el fruit del vostre amor transformat en una bonica Mercè de rialla fresca i de clara mirada que alegra i omple el vostre entorn familiar.

Deixeu-vos ja d'imaginar, Josep i Maria, i gaudiu de la relaitat de les vostres vides que construíreu vint-i-cinc anys enrere i gaudim junts d'aquesta fantàstica festa de les vostres noces d'argent.

Amb la nostra amistat i afecte més sincer, felicitats per sempre!!...)

El cel tapat amenaçant pluja ens va fer acabar la festa quan un ventijol de primavera ens refrescava la cara i una agradable eufòria ens feia pessigolleig al cor.

EL "MEL I MATÓ" (L'ANUNCI D'UNA MORT PROVOCADA")

Aquell divendres 28 de març, la claror dels carrers de Reus al capvespre, era diferent... més pujada de to, semblava sobreeixir-se, anava sobrada i uns reflexos exultants inundaren el meu iris ocular fins el punt de necessitar aclucar els ulls un instant, per a tornar a obrir-los de nou i adonar-me'n que era cert allò que veien els meus ulls i escoltaven les meves orelles.

Un esclat sorprenent de saxo, trompeta i clarinet, sonaven harmoniosos pel carrer de Monterols i em transportava directament als suburbis blaus del Mississippi.

Era un petit mos del VI Festival internacional de jazz de Reus que enguany es mesclava amb una incipient primavera espectacular i on el Jaume Juan Magrinyà i tots els del Keyboard hi posaven moltes il·lusions i "centimets".

Aquesta era la sorprenent reacció que vaig experimentar en sortir al carrer aquell capvespre de divendres.

Amb tot el glamour estrident d'aquells musics de carrer no vaig evitar que la rutina de vespre de divendres hem portés a les portes del "Mel i Mató", aquell petit restaurant del raval Martí i Folguera, regentat pels meus amics Joan i Dolors que aquell mateix dia 28 de març, deixarien aquell local per sempre més.

Un bon grup de clients i amics havien fet acte de presència i agraïren al matrimoni molt cordialment les seves atencions i servei i trencant el gel els encoratjaven a retrobar-se en algun altre lloc. Qui ho sap?...

No hi van faltar, el seu fill Joan, "l'aprenent" Manel i els fidels assistents anuals a la "clotxa" de carnaval.

Jo que tinc una pèssima vocació de periodísta, vaig oblidar la càmera fotogràfica i ara tinc dificultats per acompanyar gràficament els meus apunts al "bloc".

L'Antoni Amenós va tornar a demostrar l'apreci que sent pel matrimoni, el seu fill i la Sussana, que la recorda petita i xerraire, corrent per les instal·lacions del Tennis Monterols.

Un bon plat de bacallà fregit, per a l'Antoni i per a mí, uns "verats" a la planxa per al Ramon i dues "arengades" amb alls fregits i un tomàquet, per al Paco de les "ulleres" fou el sopar que degustarem, mentre sortien "flaxos" de records d'aquells anys de trobades i absències i com no, el Joan Bonet parlant-nos del cine de Berlanga, els guions del Rafael Azcona, les xerrades amb els cambrers de Marbella i la seva disbauxada estada juvenil a Madrid, assegurant-nos haver-se "colat" a la mateixa boda de la Rocio Durcal i el Junior.

Quantes històries explicades davant un plat, de vides paral·leles que desembocaren en aquell local, de projectes i realitats, de rutines i desamors. La vida s'hi escolava i s'hi feia un lloc entre aquella fauna d'animalons tendres i ferits.

Aquell local era llogat i un projecte municipal de l'Ajuntament d'esquerres buscant el flanc més feble per a obrir un pas de sortida al raval del projecte de remodelació del barri del Carme, oferí, en to de burla als meus amics, una minsa i ridicula quantitat econòmica doncs la regidoría d'urbanisme va obviar intencionadament, no tan sols la inversió material i de sosteniment i confort del local, sinó quelcom molt més preuat que són els dos malmesos llocs de treball, sense tenir en compte ni els més de 50 anys d'edat dels arrendataris, ni les dificultats anímiques i físiques que comportaria un nou replantejament en l'esdevenir laboral del matrimoni.

Aquesta oferta va conduir per consell d'un advocat a una apel·lació contra l'Ajuntament que, llavors sí, va millorar considerablement la indemnització però negà tota sensibilitat vers la parella que, inevitablement tindrà de guanyar-se la vida com bonament pugui.

Per corroborar aquell últim dia de presència a l'entorn d'una taula del "Mel i mató", la Dolors ens va portar uns pastissos fets per ella i destapant una ampolla de cava varem brindar de tot cor pel Joan i la Dolors i junt amb ells parlarem i amb la gresca pertinent ens varem perdre en la conversa pels carrers de Reus, seguint els musics de cossos fornits, d'americanes brillants i de swing reconfortant. Tot d'una es van fer fonedissos... marxant per entre la sobtada foscor de la nit.