El debat de la Primera "Zapatero-Rajoy"

Segons les enquestes, quasi tretze milions d'espanyols varen seguir el passat dilluns, el primer debat polític, entre els dos principals candidats a presidir els propers quatre anys el govern d'Espanya.

Aquesta bipolarització pot semblar a ulls de la majoria de comunitats autònomes un cara a cara definitiu i bàsic per a representar els interessos del passat, present i futur, de tots ells, però quedem fora de la llista, si més no, els catalans.

A Catalunya, el ventall polític passa per diferents sigles que configuren més pluralitat i un concepte propi d'autogovern.

En aquest moment d'indefinició del nostre futur immediat on sorgeix la incertesa de desenvolupament del nou estatut així com les impugnacions al mateix davant el tribunal Constitucional, la necessitat d'importants inversions en infraestructures a trens de rodalies, prolongació de la línia de l'AVE cap a França, el rol que jugarà Espanya dins la Comunitat Europea i també el paper destinat en el futur a l'àrea del mediterrani del sud d'Europa i quins interessos ens hi juguem els catalans. Aquestes són preguntes que el debat Zapatero-Rajoy no respondrà.

Aquest cara a cara bipartidista deixa a fora qualsevol expressió dels nostres polítics que se suposa defensarien amb més fermesa els nostres interessos.

La manca de pluralitat en els debats televisats perjudica enormement l'electorat català, el qual se sent no representat o, si més no, confós, quan en realitat, el PP té una discreta representació política a Catalunya i en referència al PSOE, la versió catalana és el PSC i a aquesta , el Sr. Zapatero podriem dir que no és qui millor els representa (recordem sinó l'afer Maragall o l'entrevista amb l'Artur Mas en les passades eleccions autonòmiques).

Un cara a cara, mirat des de Catalunya té de comptar amb més cares i aquest debat tal com està concebut atempta contra la definició plural i diversa d'Espanya. Afavoreix només a un bipartidisme excloent i ranci d'una concepció de l'Espanya carrinclona i reaccionària de sempre. Ens dirigeix cap a una dreta espanyolista tradicionalista, que ens aboca a "l'anar fent" o bé cap a una esquerra espanyola... sense matisos que, amb somriures i promeses incomplertes ens condueix també cap al mateix lloc.

No ens resignem només al "blanc o negre". Per sort a la vida s'hi troben infinitats de tons i colors.

Passejada matinal per la Mussara

El dissabte 16 de febrer de 2008, a les 7,30 hores varem trobar-nos a l'antic escorxador de Reus, el Josep Maria, l'Antoní i el Marin.

Amb el cotxe del Josep Maria ens desplacem fins l'aparcament del refugi de la Mussara en un matí humit d'hivern que s'aniria tapant a mesura que avançaria el dia. El termòmetre del cotxe marcava 1 grau, però era tan quiet el matí que no donava cap sensació desagradable de tingué de passar fred.

A la Mussara, una dotzena de cases esfondrades, una església esbatanada, un campanar punxegut i la observació agradable del treball realitzat últimament pels serveis forestals amb col·laboració voluntària que han deixat net i polit l'entorn del poble i els camins i dreceres del voltant fins a Vilaplana.

Fou entrada la dècada dels seixantes, que els darrers veïns del poble carregaren d'estris, de fardells i maletes, el carro vell i, en un grinyoleig melanconiós i trist, s'anaren allunyant per la carretera ensotada, mentre la silueta del poble s'esmunyia dels seus ulls per sempre més. Era la fi d'un poble que moria tot sol, sense horitzons d'esperança, sense cap mena de perspectiva.

Rere seu, deixava un bell historial. El nom del poble, d'origen aràbic "Al-Mussara",ja ens evoca un passat. Significa estadi o hipòdrom. Durant molts anys aquest lloc estratègic depengué de l'emir de Siurana. Fou reconquerit pels cabdills cristians Guillem de Claramunt i Bernat de Plegamans.

La impressió lúgubre del poble mort es bescanvia en un enlluernament estètic, quan els muntanyencs s'atansen a la punta de la mola on s'asseu la Mussara. Des d'aquest superb mirador, la trencada geografia de la vall ofereix una de les seves més fermes panoràmiques. S'atalaia una amplíssima i lluminosa fondalada, ornada amb l'or dels espadats, com garlandes d'una festa de revetlla, Vilaplana, l'Aleixar, Maspujols, són els centres humans, sentinelles de la vall. L'esperit dels muntanyencs se sent enlairar amb l'alçària de les muntanyes que despunten a banda i banda. I els ulls, amarats de llum i de color, es dilaten en ànsies d'infinit, en perdre's en la llunyania, allí on la terra, el mar i el cel es fonen en una trinitat inefable.

A frec d'espadat, es basteix el primitiu refugi de muntanya "les Airasses", del qual resten, només, les quatre parets. Sobre un extrem del cingle s'aixeca un monòlit, amb una làpida commemorativa:

"A sant Bernat Menthon"

La S.E. del Centre de Lectura, de Reus

1859-1959"

Agafem a la dreta una ampla pista que s'enfila en direcció al pla del bosc de l'Agustenc, magnífica esplanada en mig del bosc, lloc ideal per acampar. A la dreta marxa una pista que va al turó, a l'esquerra una que va cap al serret del Motllat de la Pona, seguim la d'enfront que inicia una suau baixada.

Anem cap a la dreta, el senderó que va als avencs de la Febró, que són propers i decidim esmorzar, damunt mateix dels avencs. (En l'ambient i ronden fets i llegendes de bandoilers que ocupen encara aquest indret màgic)

El Josep Maria està eufòric, exultant i comunicatiu vers nosaltres. Comenta la seva decisió ja inapel·lable de jubilació, molt probablement al mes d'agost i ens comenta els seus propòsits i anhels de seguir un pla responsable i ordenat de la seva activitat diària enfront la nova vida que ell mateix ha programat.

L'Antoní fa saber també la noticia d'haver demanat a l'empresa adquirir el dret d'una jubilació avançada del 25% de la jornada.

Seguim amb tranquil·litat el bon exercici de les diferents parts que comporta l'esmorzar i mantenim una agradable tertúlia que ens relaxa i ens satisfà d'allò més.

Ens desplacem cap a la carretera on hi ha un nou bassal d'aigua pels bombers i seguim pel seu costat fins a trobar la pista que enllaça amb la cruïlla que ens retornarà al refugi de la Mussara on hem aparcat el cotxe.

Un grup de ciclistes, un altre de motos que queden enfangats en un toll d'aigua, les cerveses i el pica pica al refugi de la Mussara i el retorn de nou al poble.

Bet aquí les vicissituds d'un tranquil dissabte d'hivern.

No era això companys (Del T.G.V. a l'A.V.E

A finals dels vuitanta, quan ningú en parlava, la societat civil catalana va començar a engrescar i a divulgar la creació d'una línia ferroviària de gran velocitat que enllaçaria Barcelona amb França i d'allí a la resta d'Europa, vertebrant seguidament a aquest projecte l'eix mediterrani peninsular, com a pas econòmic de progrés que històricament ha servit d'entrada a mercaderies i persones. Aquest projecte va rebre el nom de T.G.V. (tren de gran velocitat), seguint l'homònim ja existent a Europa, amb un desig d'apropar en direcció nord la nostra economia i cultura, facilitant l'obertura a un futur nou dins la Comunitat Europea.

No només va frustrar-se aquesta inquietud vertebredora europea sinó que la nostra dinàmica "societat civil" i molt més encara la nostra "brillant" classe politica, no va influir gens ni mica a Madrid per a portar a terme aquest projecte. L'any olimpic 92 inaugurarien els socialistes l'A.V.E. Madrid-Sevilla, mentre la quimera catalana se n'aniria a n'orris per sempre més.

Al T.G.V. l'hi diem A.V.E. (alta velocidad española) i ni tansols aquestes sigles parlen de tren. Segueix un model decimonònic radial des de Madrid, carregant-se l'enllaç Castelló-Tarragona, trencant així l'eix mediterrani i per més "inri"aturant-se en cituats mitjanes que obliga a no mantenir una gran velocitat continuada i convertint-se en un projecte diferent que no s'assembla gens ni mica a la idea primera dels catalans.

No vol dir això que no sigui beneficiós poder desplaçar-se a Saragossa, a Madrid i cap al sud de la península, res d'això. El que sí decepciona és comprovar en la societat catalana la poca il·lusió i manca de "trempera" en emprendre grans projectes de futur i haver oblidat aquell esperit engrescador i compromès que tantes satisfaccions va donar, en el passat, als catalans.

Ara ens passa quelcom angoixant que, sabent les mancances i les necessitats d'un futur immediat, perdem les nostres energies en lluites de partits i amb estratègies polítiques, per esgarrapar algun vot i oblidant-nos del verdader compromís contret amb la societat i el territori.

Amb les necessitats i compromissos de país no s'hi juga. Davant els reptes importants hem d'anar tots junts. No varem perdre només el nom al bescanviar T.G.V. per A.V.E., sinó una càrrega immensa d'il·lusió i l'abaratiment d'un somni que ens feia projectar-nos nord enllà.

Ara, serà una altra cosa.

Prenafeta, castell, tossal Gros

El Vicenç havia convocat als seus companys de feina, el Joan i la Nuri per a fer una caminada per la Conca de Barberà, el dissabte 9 de febrer de 2008 on tambè hi vindrien el Ramon i el Marin.

L'encontre matinal seria a Castellvell del Camp, a les 8 hores, com així va ser.

Desprès de les salutacions cordials i presentacions tots cinc ens encabirem dins el cotxe del Vicenç i aquest engegà direcció Montblanc.

La temperatura començà a baixar fins a 0 graus gairebé arribats a Prenafeta.

Empleçada al peu del tossal Gros (serra de Miramar). Tot i la documentació existent de l'any 1060, la seva fundació no fou fins la conquesta de Ramon Berenguer IV, un segle desprès. Més tard constituí la baronia de Prenafeta, compartida amb Figuerola, Miramar, Mas d'Amill i Montornès. En el segle XVIII els habitants es desplaçaren a la seva ubicació actual i en la part més alta es creà la Barceloneta (actualment aquest llogarret pertany a Montblanc). En el segle XIX fou agregat a l'Illa.

Les restes de l'antiga població on encara es pot veure el traçat del carrer principal i les restes d'una església romànica.

No es pot dir que la boira que amenaçava el tossal Gros ens impedis veure la drecera per on hauriem d'haver començat l'ascens, res d'això. La visibilitat era bona, només fallaria la nostra precipitació o potser també saber situar-nos en el lloc.

El cas és que allargarem l'excursió una mitja hora ben bona fins que rectificarem i seguirem el camí establert..

L'antic poble de Prenafeta, les restes del castell i el tossal Gros de Miramar ens encantaren i no cal dir les vistes de la Conca de Barberà i de les serralades del voltant.

A les mateixes escales que pugen al més alt varem esmorzar i allí sí que va sortir a la llum la gran truita de patates del Ramon, la qual va acompanyar molt agradablement els nostres entrepans i uns traguets de vi, les postres, el cafè i uns xarrups de wisqui ens posaren a to per a fer gresca i enfilar-nos fins el punt més alt d'aquell vessant amb fotografies i conyetes ben engrescadores.

De baixada ens varem creuar amb una parella de Tarragona i el seu gos i just saludar-los, la Nuri quasi que ensopega amb un mòbil que va comprovar estava en funcionament i pensarem seria d'aquella parella, però al trucar al número de casa que hi havia a la agenda va resultar ser d'un noi que la nit abans l'havia perdut.

Vam quedar a trobar-nos al bar del camping que hi ha a la carretera i allí l'hi varem entregar i va estar contentíssim de recuperar-lo.

Uns refrescs al bar del camping i acabarem la festa a casa del Vicenç i la Palmira, a Castellvell, uns vermuts, escopinyes i patates i una cordial rebuda que va fer que plegats ens trobéssim molt ben acompanyats.

Llengua i cultura igual a: personalitat pròpia

Vivim confosos, desorientats. Ens movem dins uns paràmetres que no deixen desenvolupar les nostres inquietuts i la nostra manera de ser en el món.

Les estructures politiques que regulen el nostre àmbit d'actuació són enganyoses, caduques i estèrils. Qui ens valora als catalans?. Haver-nos donat com a motor principal l'Espanya de les autonomies, que tan desenvolupament i progrès ha portat?...

Ens han difuminat dins el "café para todos"i van paralitzant progressivament, en minses inversions per a infraestructures, la gran màquina de progrès que representem, mani la dreta o bé l'esquerra. Contra nosaltres, tots són iguals.

Nosaltres, els catalans, no som ni millor ni pitjor que la resta de mortals però sí tenim unes peculiaritats pròpies que ens defineixen i nomès nosaltres podem preservar i enriquir. Aquest patrimoni va adreçat al món sencer i som nosaltres els únics interlocutors que tenen de treballar per la difusió i conservació d'aquest valor, sense intermediaris que només frenen la nostra trajectòria i el nostre futur.

Existeix a la nostra societat un multilingüísme positiu que enriqueix i transforma els nostres valors tradicionals i a la llarga pot fer que aquesta multiculturalitat aporti valors de riquesa que anem assimilant i convertint en nous elements d'iuntegració cultural molt gratificants.

Per què això passi hem de tenir les eines pròpies educatives, de vivenda, de convivència, etc. que facilitin la integració d'aquesta gent i es barregin en les nostres tradicions i costums, en els barris, en les societats, en les escoles, en l'esport, etc.

No podem caure en el parany, per exemple, de seguir dos models lingüístics, a triar pels pares, com proposa el Sr. Rajoy, que dividirien la societat irremissiblement.

L'estudi de llengües sí, però al nostre pais, com a efecte de normalitat, té de prevaler la pròpia, el català.

Un "carnestoltes" light

Ahir dissabte pels carrers de les ciutats i pobles desfilaven ben uniformats àrabs, romans, pallasos, ballarines i tota mena de disfresses que omplien de color i de provocadores insinuacions sensuals i eròtiques la fesonomia urbana fent "trempar" de desig la imaginació dels espectadors que com en una processó esperaven pacients la desfilada, gairebé igual com ho faran el proper mes de març contemplan les processons de setmana santa.

Les colles de carnaval, que celebro moltissim que existeixin, es limiten a confeccionar uns magnifics vestits i a lluir-los pomposament a la desfilada i com en una competició esperen que la critica els hi doni el premi a la millor disfressa participant.

Ha desaparegut practicament la "sàtira" la crítica inteligent i aquell esperit de girar el món a l'inrevés tan característic i essencial del carnestoltes. No hi ha fonamentalment provocació a la tasca pública i a la critica més ferotge i audaç que doni un reflexe mordaç i sever d'alló que els mortals pensen vers els seus politics i gestors.

Manca més "canya", molta més... No serà, potser,un encartronament generalitzat per culpa de les hipoteques?