La llarga ruta del Cister

Dijous, 25 de juny del 2020

Desprès d'una revetlla del solstici d'estiu, de les efervescències i deshinivicions d'una pandèmia ja desconfinada, poderosa encara, maltractats per les renúncies i els impossibles presagis d'una tendència molt insatisfactòria i abocada al caos més sever, plens de supersticions i de dubtes i de naufragis esgotadors, empobrits i volàtils cap a un tarannà poc engrescador i creatiu, hem emprès la prova més concluent i veraç de la nostra fràgil constitució física i psiquica, la caminada més llarga dels nostres últims anys envers l'utòpica marxa cap al monestir de Santes Creus.

Són les sis, en punt del matí, un matí d'estiu que dibuixa una despuntada d'alba ben exhuberant de matisos i color i coberta d'una aurora boreal que traspassa el llindar del sol, vermell i creixent i flameja amb força l'efervescència més subtil de la matinada de juny, de la bella i estimada matinada d'estiu, completa i plena dels encants i contorns més exquisits.

I, som nosaltres els interprets, els protagonistes d'aquell event, de la rotació continuada pels camins i viles del nostre paisatge més proper. El Miquel, el Robert, l'Antoní i el Marín emprenen la ruta i dirigint-se cap a Vilallonga i prenent nota del consell escrit en el seu cementiri, que diu, “Avui per a mí, i demà per a tu” l'Antoní posa la seva petjada i diu: “No corris, no tinguis pressa”

Continuem cap al Rourell, a la Masó, esmorzem en un parc infantil i seguim la ruta en direcció a Vallmoll. En aquest punt, carretera, més carretera, riu Francolí i pujada de grau, dos campanars. Ara, el Marín comença a notar l'efervescència de la pujada i aconsegueix arribar a Bellavista on roman assegut en un seient de la plaça on hi ha una font que ens a serveix de refresc i d'alivi refrescant.

En aquest punt i conectant amb els nostres benafactors que fan soport al nostre event, els hi donem la nova de venir a buscar el Pep mentre els tres pelegrins, segueixen de nou la ruta, l'Antoní, el Robert i el Miquel, grans combatents de les nobles causes i infortunis.

Amb dos cotxes arriban a Bellavista, el Joan, el Baudili, el Guillem i l'Arinyo, ells consolen el Marín que intenta no acceptar l'averany de deixar la cursa i seguir ben domesticat la resta de la jornada, però tot s'arranja en mostrar-li la nevera plena de cerveses ben fresques que porta el Baldiri. Si és que la penitència no és ben rebuda, i el sacrifici sempre és en va.

Seguim amb els cotxes cap a Santes Creus, tornem a l'Alió on hem quedat amb els expedicionaris però arribem tard. Quatre vegades passem per la mateixa rotonda i fins a les tres de la tarda no arriban al fi del trajecte els caminadors. Al restaurant el Racò, no trobem lloc i marxem amb els cotxes fins un lloc de la carretera que ens atent i podem dinar amb grata companyia i bon servei.

De la cara que fa el Robert en arribar val més no parlant-ne. Tot requereix el seu temps i la seva marxa ascendent.

A les Illes Medes ens refresquem i ens acomiadem d'aquest matí de juny que ens ha ensenyat a destriar la palla del blat i a mesurar les pasions i els desitjos i combinar el possible amb l'impossible.