La estranya simpfonia de la mort

En un matí ventós de novembre, interromput per l'insistent crit d'unes cotorres i evitant la seva defecació sobre meu he emprés el ritme caminador per els marjals del carrer on s'eixampla el Reus modern dels anys 2000, farcit de parcs i jardins que s'han propagat ostensiblement per tota la ciutat i que aquest matí de tardor acumulaven milers de pàmpols ressecs, mentre un municipal intentava encabir-los dins la gran senalla, en un intent força frustrador doncs l'aire revoltat i anàrquic no li ho permitia i aquell home s'ho prenia en força calma.

He emprés el camí bastant resolt i deixant que les meves passes em portessin inevitablement a l'antic “mas Vidal”, i al passar per la plaça de Catalunya he remuntat la meva memòria a la infantesa i he vist ben clar la comitiva de cares de dolor dels familiars del finat, tots de negre, les lletanies del sacerdot, engalanat en la seva toga i birret, desprenent aquella olor d'encens tant penetrant, els escolans fent sonar la campana i en arribar dalt un carruatge les despulles del difunt en aquella caixa negre, en el moment que el mossen pronunciava una oració i beneïa el fèretre i acomiadant allí el mort donava per acabada la cerimonia.

Quan arribava Tot sants, anàvem les families, caminant, a l'indret màgic destinat a la mort, els xiprers ens ho recordaven enfilats cap al cel i no érem el jovent de les hores, massa promiscus a disfrutar de la seva presència i de la seva forma fantasmagòrica que sempre ens recordava la mort i aquesta paraula és el gran tabú que encara avui no hem superat doncs el seu significat i la transcendència que té no ha estat transmesa en la naturalitat i quotidianitat que hauria de divulgar-se per a acceptar-la normalment. Encara li tenim por!

Segons Bofarull, aquest és el quart que ha tingut Reus. El primer data del 1450 i era al costat de l'antiga església romànica de santa Maria, més o menys on ara hi ha la capella del Santíssim, a la vora de la plaça on es celebrava el mercat. El segon va ser al Fossar Vell, del que hi ha notícies a partir de 1497 i el tercer a la ermita del Roser on s'hi traslladar el 1802, tot i que abans ja s'hi havien fet inhumacions, sobretot en anys de pesta. Els terrenys per a l'actual cementiri van ser cedits per Josep Sardà i Cailà perquè la Ajuntament els destinés a cementiri general. Les obres començaren a finals del 1869. Fou el primer cementiri laic i municipal de l'estat espanyol, concebut per a enterrar-hi persones sense distinció de religió ni ideologia.

I la part més agradable d'aquesta celebració sens dubte és la “castanyada” on les families reunides, primer a la pròpia casa i després en les entitats diverses de la ciutat en una festa col·lectiva mengen panallets i castanyes i beuen vi ranci i moscatell. Com a tradició molt local es fa la “rifa” de panallets i confitura amb “bombo” inclòs i altaveu per a què tothom se n'assabenti de la rifa.