El pati Albanès

Són tants els records que em porten caminant pel carrer de Sardà, encara que aleshores, quan eram infants, els de la meva generació, l'anomenàvem carrer del Jutjat. Allí vaig començar a destriar les lletres i els números, a jugar a córrer pel pati d'aquell col·legi feixista i d'adoctrinament únic i absolut, a menjar aquell formatge groc i dur, encapsat en grosses rodones metàl·liques i aquella llet en pols americana que ja ni recordo el seu gust.

El mestre assegut davant la taula sota la creu i a cada costat de la paret, els retrats d'en José Antonio i Francisco Franco i abans d'acabar la classe, cantàvem el “cara al sol” i qui s'havia barallat amb algú altre o havia fet un comportament contrari a la norma establerta, parava la mà davant el mestre perquè aquest li pogués propinar unes bones reglades o castigar-lo cara a la paret fins que li donés el mestre permís per a tornar al seu pupitre.

Així van ser els primers experiments de la meva vida, les primeres pors i molts silencis obligats pel sistema, santificats per l'església i mortificats per la ignorància més absoluta, per la manca de valors i per la creença extrema d'ésser culpable de tot i no trobar consol en res ni en ningú, com un gérmen nociu i conco, d'una existencia possibilitada cap a un ideal només sublimitzat per la fàbrica de somnis creats dins el meu cervell i necessàriament abastida per a la supervivència necessària.

I el carrer Sardà també va tenir que veure en la ubicació de la Creu Roja i en les hores i moments agradables passats en aquest local on un dia a la setmana veiem pel·licules de'n Charlot, Germans Marx, Harold Lloyd, etc. i actuaven còmics i joves que cantaven cançons mexicanes i serenates en ritme ben variat.

I tots els dissabtes la meva gemana i jo amb una “panera” ben grossa, anàvem a buscar llenya en una serradora d'aquell mateix carrer i la portàvem a casa carregada amb dues arroves i mitja de llenya.

En els temps actuals, el paisatge ha canviat molt, jo diria que és gairebé desconegut. A prop el parc de sant Jordi desconcerta una mica trobar el “pati Albanès” que a primera vista sembla vinculat al pais dels Balcans.

De fet, més aviat té a veure amb la familia Albanès, dedicada al comerç del vi, i que va venir a instal·lar-se a Reus a principis del segle XVIII. El clan va fer fortuna i va adquirir no pocs terrenys, tal i com apunta Enric Tricaz al llibre “Homes i dones pels carrers de Reus”. No sabem a quin Albanès és refereix, el pati, es devia tractar d'una propietat d'un o de distints membres de la familia..

L'integrant més destacat de la nissaga va ser Josep Maria Albanès i Suñer (Reus, segle XIX-Tarragona finals sel segle XIX), qui va ser comerciant. Va fer carrera política, tot arribant a ser regidor de l'Ajuntament amb l'alcalde Pere Sardà i Cailà, el 1840. Una segona experiència a l'Ajuntament, cinc anys més tard, el va relacionar amb Francesc de Toda, el 1846, amb el batlle Ramon Alba, s'hi va mantenir. Cal destacar igualment la seva aportació en la fundació de la Societat recreativa El Circol, el 1852. Proper a Francesc Subirà i a l'alcalde Josep Maria Pàmies, els va donar suport durant la Vicalvarada del 1854. Els negocis el van dur a Tarragona on va arribar a ser batlle entre els anys 1861 i 1865.

Ramon Amigó diu que Albanès és un cognom que apareix ja referenciat a Reus anteriorment. El 1795, posem per cas, hi consta el miquelet Joan Albanès. A materials per a l'estudi dels noms de lloc i de persona del terme de Reus, s'hi subratlla el fet que el 1856 es va escriure la paraula “gitanos” en el quadre de la placeta.

Per acabar-ho d'adobar, el que fa més peculiar aquest racó és que a tocar-hi té encara la placa del desaparegut “carreró dels Soguers” (tal i com es mostra en una de les fotografies que il·lustren aquest contingut) És Amigó qui detalla que es va tractar d'un “pas que comunica el pati de l'Albanès amb un passatge de formació recent” en el qual hi ha l'accés a diversos habitatges particulars.

He caminat sol per aquest carrer i pels seus contorns i de nou he recordat molts moments de la meva vida, arribant a la conclusió que en aquest paisatge tant diferent i tant renovat, tret de uns pocs edificis encara existents, m'he sentit foraster i estrany, lluny dels meus records i agraint el canvi meravellós d'aquest Reus tant sorprenent i canviat, sorgit d'una forta voluntat dels seus habitants.