Comença un desembre

Un desembre fred omple el meu univers de misteri i intriga i m'aboca una vegada més a sortir al carrer il·luminat, encara que amb més moderació degut a la crisi econòmica. Molta gent al voltant mentre sona una nadala coneguda i la quitxalla va i ve amb una rialla a la boca o es persegueix corrent mentre la mare els crida perquè tornin amb ells. El llum d'un aparador fa ziga zaga i sembla que el seu reflexe es mogui seguidament.

A la plaça un gran pessebre es envaït per una multitud observadora i atenta i els tres personatges estan en el seu paper clàssic i etern, la mare, el pare i el nen que tothom enten i tothom contempla i que s'ha repetit en els segles dels segles i a creients i no creients ens uneix les seves formes i argument com una manifestació cultural nostra que es repeteix tots els anys i ens renova i ens fa portadors de la nostra tradició antiga.

Les parades de figuretes de Nadal ho envaeixen tot. La plaça està atapaida de compradors i “mirons” que ho toquen i ho remenen i pregunten el preu de cada peça. Hi ha ponts, casetes, arbres, els reis mags, els pastors, el dimoni, gallines, ànecs, bous, mules, el caganer... Aquest sí que té éxit. N'hi ha de totes les mides i formes i sempre, en cada pessebre particular a les cases no hi pot faltar. És segurament la peça més nostrada i característica dels nostres betlems cassolans.

Aprofitant aquest pont, vam anar a l'Albiol el passat dissabte, l'Antoní, el Vicenç, el Ramon, el Miquel i jo i aquesta fou una sortida clàssica de desembre doncs no vam pujar dels 6 graus de temperatura i l'aire gelat se'ns filtrava fins els ossos

Pel camí del mas de Tinet pugem cap a la serra del Pou i baixem pel grauet de l'Estelada, de retorn al poble. Aquest recorregut està marcat fer-ho en tres hores, però nosaltres n'hi vam estar quatre, desprès d'un esmorzar amb taula i seients inclosos. La comoditat per damunt dels sofriments!

Més recursos anticonstitucionals

La maldad en el pensament politic “espanyolista” i concretament sobre el fre que volen imposar a la llengua catalana, és sempre i de sempre, la negació al respecte a la diferència, la no acceptació a una realitat mil·lenària evident i que té el dret inqüestionable de ser la llengua predominant i hegemònica en la nostra demarcació territorial i nacional amb llengua pròpia.

Si no fem prevaler aquesta situació vehicular preferent a Catalunya, on diantres la tindrà?...

Les politiques i persones que emprenen campanyes i obren recursos anticonstitucionals amb l'argument de no discriminar als castellano parlants, quan prenen aquestes decissions no tansols discriminen als catalano parlants sinò que comdemnen a l'empobriment cultural i de personalitat pròpia dels catalans, als quals ens mou un sentiment col·lectiu dins un univers amb característiques pròpies que ens empenta i anima a seguir endavant i així ha estat en el transcurs de la nostra història.

Allò que és evident, per favor, deixeu funcionar. Possicioneu-vos a l'únic costat possible per a fer prevaler la convivència aconseguida i tots hi sortirem guanyant.

Els ciutadans que viuen aquí des de l'emigració massiva dels anys 60 i que han contribuit al desenvolupament i riquesa de Catalunya, han deixat les seves arrels en els seus fills i nets i el millor llegat que moltes d'aquestes persones han trobat, és viure amb normalitat en el coneixement de la llengua catalana i no han deixat en cap moment la dels seus pares i avis, però ara formen part d'una cultura i d'un estatus propi que els omple i satisfà. Aquesta hauria de ser la meta i no dividir-nos en dos bandols, els de casa i els de fora. Aquest, crec jo, hauria de ser el camí a seguir.

Aquestes mesures deixan ben evident que la seva voluntat no és salvar als possibles discriminats per la llengua, sinò el que realment volen aconseguir és la decadència i desaparació de la llengua catalana.

Tots els qui vivim aquí ja sabem que no es discrimina a ningú per raó de llengua ans al contrari, som els de parla catalana els qui patim el domini del castellà en molts dels àmbits qüotidians i ens mostrem en general, flexibles a aquest fet.

Si s'entengués una Espanya on tots hi puguèssim viure i deixessim de fer-nos la punyeta i el respecte i orgull fos clau de present i de futur entre tots els pobles peninsulars, segurament que tots hi sortiriem guanyant.

Però com aquest no és el camí triat, les minories majoritàries ens hem de fotre i ara també en democràcia.

Esdeveniments quotidians

Migdia lluminós de novembre a Cambrils, vora del mar blau intens, una mica furient. Un estol de gavines circunda l'entorn de la platja on estic amb la càmera fotogràfica per a copsar el moment on em moc tots els migdies hàbils de l'any, per motius de treball i durant el temps que disposo per a dinar.

El bosc de palmeres del passeig deixa filtrar el llum del sol, i es pot veure al lluny el port esportiu amb les seves blanques embarcacions que destaquen sobre el blau del mar, mentre el vaixell ple de viatgers va solcant les onades, aixecant una escuma blanca i arribant al port compassadament.

Desprès m'assec en un banc, davant el mar, escoltant el seu brugir, deslliçant-se amunt i avall en una monòtona simfonia plàcida i agraïda i ja no em queda més temps de contemplació. Pujo al cotxe i torno al treball.

No sabré jo mai el motiu causal que vaig produir aquell divendres, quan pujava amb el cotxe desprès d'haver acabat la jornada laboral i setmanal i de retorn cap a casa.

Aquella carretera que tan conec, doncs hi passo dues vegades cada dia en el desplaçament que faig per anar i venir, va jugar-me una mala passada.

Poc trànsit, relaxat i tranquil. Pujava a una velocitat moderada. Vaig passar el recte on es pot avançar i en el següent revolt, sense cap sobresalt ni giragonça estranya, vaig adonar-me'n que la part dreta davantera del cotxe, va caure al voral i amb tan mala fortuna que aquell costat del cotxe va xocar contra un tub d'obra del clavegueram i l'impuls del cop va fer tombar el cotxe, precipitant-lo sobre la carretera, afortunadament en el carril dret, per on pujava i vaig trobar-me cap-per-avall, lligat amb el cinturó de seguretat i els dos “aerbacs” accionats.

Per sort, vaig poder sortir il·lès, però l'experiència de promoure tot l'enrenou em va neguitejar i vaig viure en la meva pell el tracte humà de la noia del cotxe del darrere, de la Natàlia, la secretària de l'insti on treballo, de l'home que va arribar i era el propietari del negoci de plantes on vaig xocar i no cal dir, els mossos i la noia de l'ambulància que no va deixar-me en cap moment fins a l'hospital.

És cert que un moment abans estava pensant en arribar al super i fer la compra de la setmana següent i també estava content per haver acabat la setmana laboral.

I de cop i volta, “la pinya”.

Desconec els motius i no crec en el destí ni en supersticions, però el cas és que, un petit descuit i el cotxe va rodolar sobre la carretera.

Aquesta meva incredulitat innata, em recorda, traient ferro a les possibilitats no reals, la coincidència del meu accident, en la mort, fa uns anys, de la meva mare i n'estic segur que només va ser una casualitat la data i fets succeits en aquest aniversari.

La Mola, cementiris i castanyada...

Aquesta llum de tardor enlluerna els meus ulls i ho inunda tot d'esplendor, de màgia continguda i ho accelera tot, el batec del cor, el compàs de les cames i el moviment més audaç per a sortir-me'n del meu ensopiment ja crònic i mitjançant les ventades huracanades, sonores i resoltes, com una força perssistent que empenta i em balluga sense aturar-se ni un moment, quan em trobo pujant cap a la Mola amb el meu amic Joan i penedint-me de no haver-lo escoltat quan, sota el cim, va proposar-me decentment que deixèssim corre la proesa de pujar aquí dalt.

Però ara, com sol passar, asseguts al “racó dels caragols” esmorzant, enfront l'espectacle magnífic del paisatge i de la companyia, oblidem les peripècies passades i tot s'ens presenta meravellós.

I la tardor ens porta de nou als cementiris on milers de crisantems, hortènsies, roses i clavells, tulipes i magnòlies ho omplen tot d'una frescor i color exagerades i sembla que hi entri la vida en el lloc reservat per els morts. Quina paradoxa!!

Aquest ultim any les coses no han anat massa bé per els amics que m'han deixat. Penso en l'ho desconsiderats que han estat doncs se n'han anat sense ni avisar i deixant-me a mi, com aquell qui diu: Aquí et quedes i ja te les apanyaràs!... S'han de tenir penques!

El cert és que us enyoro molt i us presenteu en el meu pensament amb molta freqüència, molta més de la que m'haguès imaginat. Joan, Jaume, quants moments agradables que ens hem donat. Furtius i atrapats per sempre més en el nostre trencaclosques particular.

L'anarquia segurament que és el millor sistema per a conviure i amb aquest plantejament vam organitzar aquell dinar i castanyada d'amics.

Vam quedar trobar-nos a les dotze (hora nova d'aquell dissabte-diumenge).

Uns vingueren aquella hora, d'altres no comparagueren fins les tres i l'anfitrió se n'anar aquella hora (les tres) cap al cementiri. Com pot comprovar-se, llibertat total. Ah! I la senyora pintora, ens deixar desprès de dinar, sense esperar-se per la castanyada del vespre.

El Ramon la va acompanyar amb el cotxe i desprès al tornar va passar-se l'encreuament de pujada a la finca.

En aquest cas l'acràcia constituent va fallar. Era sorprenent observar els plors exacervats d'aquelles dones vers l'absència del Ramon. Quan va arribar va tenir de confessar el delicte comés i sense rubor ni entrebant-car-se, revelar que s'havia passat el camí d'entrada.

Tota una declaració d'intencions i les “donetes” quedaren compenssades amb la seva compnayia i oblidaren ràpidament les llàgrimes desparramades.

El Ramon seguia essent el Rei!!...

Massa escales, potser?...

Ja feia messos que ens ballava pel cap tornar a fer una caminada pel Montsant doncs, cada any, són menys les sortides en general, i encara menys les rutes per aquesta santa muntanya que tan estimem i tans bons records ens porta.

L'Antoní ho va deixar anar el dia de la reunió mensual, el primer dijous de setembre, concretament ens va convocar pel dissabte 2 d'octubre per anar de sant Antoni d'Ulldemolins fins a Margalef.

Així que el dia en qüestió, a les 7 del matí, a l'antic escorxador de Reus, ens trobarem l'Antoní, el Baudli, el Miquel, el Vicenç, el Pep Nogués, l'Antoni Gasol, el Josep Maria i el Pep Marín.

Tinguerem d'anar tots a Margalef, deixar-hi dos cotxes, retornar fins Ulldemolins i a l'ermita de sant Antoni, deixar-ne els altres dos i començar la ruta.

Eren les 9,45 h. i al cap de trenta minuts, mal comptats, decidirem esmorzar.

Us transcrit l'itinerari de Josep Iglèsies i Joaquim Santassussagna, Les muntanyes de Prades, el Montsant i Serra La Llena, editat el 1960:

Se'n surt pel camí de Fraguerau i, al cap de poc, es deixa a l'esquerra el de les Parades, que devalla a trobar el riu i que també es podria utilitzar per anar al Fraguerau. El que es segueix és el de l'Oliver Gros.

5 m. Nova bifurcació: la branca esquerra, que cal deixar; porta a l'ermita de sant Antoni i santa Bàrbara i se la coneix per el camí de la Creueta; en el punt de coincidència, hi havia hagut una petita creu, de la qual ve aquell nom.

A la dreta es troba, i cal abandonar, una carrerada que puja a les Crestes de'n Blai, a la carretera. Es planeja i, després es devalla suaument.

10 m. Una altra bifurcació, en la qual cal seguir la branca de l'esquerra. Es camina per damunt de roca guixera, de color rosat. Es tenen enfront, al peu de l'imposant cinglera del Montsant, les ermites de sant Antoni i santa Bàrbara i de santa Magdalena. Es devalla i el camí està solcat per grossos escórrecs. A mesura que hom s'apropa al riuet del Teix, que algú anomena riu Montsant, es veuen, a la dreta una bassa i alguna barraca.

15 m. Es fa cap a un camí de carro, vora el riuet del Teix, i se'ñ segueix per la dreta. Després es travessa el riu a gual i cal enfilar-se per la banda oposada. Es veu, a la dreta el molí de l'Espasa, mig caigut, vora el punt on el riuet del Teix s'ajunta amb el de Prades o Montsant. Al N. s'albiren uns bellissims contraforts de serra la Llena, amb les Cretes de'n Blai.

El camí ja no és de carro, però és bo i batut. Se'n troben,a l'esquerra, dos que pugen als trossos.

Travessa el barranc de la Font de la Civina, generalment eixut, i es va ascendint. En el camí es veuen encara alguns bocins de l'antic empedrat.

25 m. Pla del Prat. Es segueix per damunt d'una veta de conglomerat, amb la qual cosa el camí esdevé una mica imprecís; cal seguit pel S/SW i no triga a acusar-se de nou. Es té,enfront, l'imposant cinglera del Montsant. A mesura que es va pujant, queda una raseta a l'esquerra.

35 m. Coll del Prat (640 m.), vora el qual hi ha escampats alguns grans daus de roca. Cal travessar-lo. El camí bifurca i és preferible prendre la branca dreta, però les dues es tornen a reunir més avall.

A l'esquerra, una mica llunyà es veu un camí de carro que també travessa el coll i que serveix per a transportar fusta. Es va davallant a l'encontre del riu Montsant i s'albira la meravellosa cinglera de Fraguerau, capriciosament erosionada.

45 m. Racó de la Polleria. Es deixa un caminet, a l'esquerra, que es tornarà a trobar una mica més tard i, seguidament, un altre, a la banda oposada, que porta a una parada.

El paisatge ha anat esdevenint imposant. S'entra en una canal meravellosa i es travessa el llit d'una torrentera.

Cal deixar, a l'esquerra, un arrossegat que ve del camí de carro esmentat més amunt. Es davalla més ressoltament.

50 m. En el fons de la torrentera, es veu brollar la font de la Gleva, d'aigua abundant i, enfront, es tenen les coves Roges, en el cingle, i a l'altra banda del riu Montsant, el qual ja és a la vora.

55 m. A la dreta, es deixa un camí que va a guaitar a les Codolles Fondes. Es recomenable d'abocar-se a la magnificència d'aquests gorgs allargassats i profundissims, on l'aigua sembla morta dins el murallam que l'encaixona. La del torrent de la Gleva s'hi precipita tot formant una alta cascada, que és dificil d'albirar des de la banda del riu on hi ha el camí, puix que s'ha apregonit en el terreny. Si es vol, pot seguir-se riu avall fins a trobar un indret que permeti davallar al corrent i, aleshores, per la seva vora, pot arribar-se a una llosanca que hi ha arran de la darrera cadolla i de la cascada. El camí passa uns trenta metres damunt dels gorgs.

Es travessa la canal dels Descarregadors, una torrentera que desemboca al riu, vora el toll de la Mula. Seguidament es deixa, a l'esquerra, un arrossegall i es tenen enfront els Tres Jurats Petits o Tres Juradets.

Es va seguint el curs del riu Montsant per la seva vora esquerra. Els cingles es drecen a banda i banda afectant formes singulars. El terreny és format per conglomerats oligocènics que, ennegrits a l'intempèrie, amb les taques roges dels òxids de ferro i pel fet de tenir unes característiques d'erosió montserratina, proporciona al paisatge un gran to. La vegetació on troba una mica de terra per arrelar, es mostra ufana. Per tot arreu es veuen abalmaments.

1 h. Es passa vora la cova coneguda per Roca Balladora; és una balma de regulars dimensions oberta al peu del cingle i a l'esquerra. Es deixa a la dreta un camí que davalla al riu i un, a l'esquerra, que va al bosc. Un altre davalla també al riu i travessant-lo porta al racó de la Pastera. Es tenen grans cops de vista damunt la ferotgia de la vall, cada vegada més imponent. S'ascendeix i, al vessant oposat, s'ofereix, en panorama, el bell racó de la Pastera, constituït per la confluència, amb el riu, d'un barranc radial que davalla de serra la Llena.

En iniciar-se una suau davallada, per un recolze, es veuen els tres grans rocs coneguts pels Tres Jurats. Alguns dels abalmaments que presenta la cinglera són aprofitats com adormidors de pastor. Cada retomb del camí ofereix una novella perspectiva. En el cingle de l'esquerra, un gran bloc, per afectar forma de camí, rep el nom de Cap de Mort.

1 h. 10 m. A l'esquerra marxa un camí de carboners. A la banda oposada, n'hi ha un altre que va a una parada pròxima.

El que es segueix passa pel marge d'una llenca de conreu. Poc desprès, s'obre, a la banda oposada del riu, la petita vall radial del torrent de sant Bartomeu. A la dreta resta un arrossegall que va riu amunt, pel fonsi s'hi veu la confluència del riu Montsant amb el torrent de sant Bartomeu.

Es deixa aquell tirany a la dreta per continuar pel camí que ve d'Ulldemolins.

El cingle que s'aixeca a la vora dreta del riu Montsant una vegada passat el barranc de sant Bartomeu, és conegut amb el nom de la Cadireta, perquè afecta la forma d'un setial.

Es continua per la vora esquerra i el camí bifurca per aplegar-se poc després.

1,40 h. Es troba, a la part alta, la font del Sapo, dins una balma. Enfront seu, al fons del riu, es veuen, per entre la vegetació, els grans tormos dels Pontarrons i, a l'altra riba, hi ha la cova del Blai, que servia de corral.

A l'esquerra, es té una petita cova que utilitzen els carboners. Es veu el cingle dels Ventadors i no triga a deixar-se, a la dreta un nou arrossegall.

1,55 h. Es passa arran de la cova dels Morts, només una balma, i es deixa a la dreta, un arrossegall. S'albira la fossa de la barrancada dels Pèligs, la més important de les que davallen del Montsant. Es tenen bells cops de vista damunt la cinglera de l'Escambell. El camí que s'havia mantingut a mig aire damunt el corrent, davalla per travessar-lo.

2,5 h. Es traspassa, a gual, el riu Montsant, no sense dificultats en époques de pluges. A la banda esquerra s'albira la cova de l'Argamassa, vora de la qual el barranc dels Pèligs, lliura les aigües al riu. Enfront es té l'imponent tallat de Roca Falconera, originat pel dreçament d'uns estrats.

2,10 h. A l'esquerra ve el sender que baixa de la font de la Pleta i de l'ermita de la mare de déu de Montsant, o de vora la roca Falconera. Es veu el torrent de'n Mateu i, en el lloc de l'aiguabarreig amb el riu, hi ha la cova de l'Arena, un abalmament. El paisatge manté la seva meravella, i es van succeint els sorprenents cops de vista damunt la vall. D'ençà que s'ha travessat el riu, el camí ha esdevingut molt més ample a causa d'haver estat utilitzat per arrossegar-hi troncs.

2,20 h. Es baixa arran del corrent i se'l travessa de nou. Al cap de poc es troba el Pont, originat per dos grans blocs de conglomerats que s'ajunten. Hi passen el riu i el camí per dessota. Es segueix per l'esquerra de la vall.

2,25 h. Baixa, a l'esquerra, un sender de vora la roca Falconera, sobre l'hortet del Soleràs.

Es té, a la vora, un nou abalmament damunt del qual hi ha el mas de Soleràs, o dels Aragonesos, al qual es puja.

2,30 h. Mas de Soleràs, en bon estat de conservació generalment inhabilitat. A partir d'aquest edifici, un pas de carro, construït a fi de poder transportar fusta, mena a Margalef; la gent del pais l'anomena la pista, tot hi que no és més que un camí ample i arreglat per a deixar passar, treballosament, els camions.

Aquesta nova ruta no segueix, de moment, el mateix curs que el camí vell, el qual travessava encara dues vegades més el curs del riu. Aquest, però, d'ençà que hi ha el pas de carro no és utilitzat i està malmetent-se.

Es troba, a l'esquerra, un carregador de fusta. Es continua per la pista, la qual planeja per l'esquerra de la vall, a mig aire. El paisatge perd part de la seva bellesa.

2,40 h. ,Es veu, a la dreta, un tros de camí vell i, a l'altra banda del riu, el racó del Bromet. La vall s'aixampla i s'amoroseixen els vessants. Al fons del riu, es troben les Cadolles del Comte. Enfront, apareix el tormo del Gall, ample monòlit de conglomerat, superant un cingle.

Es passa vora la feixa del Pi, que queda a l'esquerra. Es veu, a l'altra banda del riu, el racó del Bromet de la Cova Roja.

Es té també a la banda oposada, el mas de'n Caime, aixecat damunt d'una cavitat natural. Des d'aquest mas, un camí condueix a la partida de les Espadelles i a la carretera de les Garrigues.

3 h. Plana del Riu; no triga a veure's a l'esquerra, el racó d'en Caime damunt del qual es troba el capdament de la barrancada, el de la Bòria.

3,10 h. Es travessa altra vegada el riu, el paisatge torna a agafar to. S'entra en un nou tros d'engorjat. Es troba, a l'esquerra, un camí que davalla a una pàllissa i a la plana del Casanova . Es passa pel peu de l'alterossa cinglera de la Pena Roja.

3,15 h. A l'esquerra, hi ha un camí que per una palanca ve de l'altre costat del riu, procedeix del racó de la Bòria.

Ara ja no es deixarà la vora dreta del corrent fins a Margalef. A la banda esquerra, s'albira la canal del barranc de la Taverna que presenta una bella perspectiva de cingles. I un caminet que hi davalla, el cingle que s'avança més damunt del riu és el de la Rovellosa, que obliga al riu a fer un retomb. En aquest cingle es veu la cova de l'Obac del Roger, gran balma. Es segueix pel mig aire de la vall dominant el saltironeig de l'aigua, sota els murs de la roca.

3,40 h. Un pas de carro davalla al corrent i, després, un corriol fa el mateix; ambdós serveixen per anar a trobar el grau de la Rovellosa. A l'esquerra s'obre la Coma Closa, al capdamunt de la qual s'albira el tossal Clos. El camí passa elevat damunt del riu, sobre el qual es té una ampla i bella visió. A la dreta, resta el cingle de les Solanes i s'hi veu, una mica elevada, la cova dels Cavalls.

3,45 h. La Covassa, balma grandiosa arran del camí. La cavitat es prolonga uns cent metres i dóna lloc a diverses construccions que fan de corral. Si bé tot és una mateixa balma, la gent del pais la subdivideix en tres denominacions. La Covassa és el tros primer, allà on la balma és molt més pregona i forma un gran racó i hi raja una font; una mica enllà, és coneguda per mas de Nargues, perquè hi ha un antic corral mig malmés i una font menys abundant, però d'aigua més bona que la primera, i gairebé al final de la balma es troba la cova de la Jaia, també amb una rudimentària construcció.

A l'altra banda del riu, es veu el comellar de l'Obac del Vilar i la Cova Soleiada, gran balma.

3,50 h. Molí de'n Vilar, en el qual es mol blat i es produeix electricitat. Es format per un cos d'edificis situat entre el riu i el camí. Es passa per sobre la sèquia que acondueix el cabal per la grossa roda hidràulica, que dóna força al molí.

Se'l deixa enrera i es puja una mica, iniciant una gran recolzada per a salvar el barranc de les Ganyes.

4,00 h Resta a la dreta el camí de les Espadelles que baixa de serra la Llena, vora la Venta, i ve d'Ulldemolins.

4,30 h. Confluència del darrer tros de camí vell i la carretera. Es deixa, a la dreta, aquell boci de camí vell per continuar per la carretera.

Es passa entre el riu i les cases baixes de Margalef.

Doncs no, d'escales n'hi havia les justes i convenients, potser l'alçada d'una a l'altra era desmesurada i et feia aixecar la cama, en un moviment, un xic molest, amb el perill que ens provoquèssin “agulletes” o una petita luxació i fins i tot un trencament hernial. Però no va ser aquest el cas doncs la calma i la prudència ens van fer mereixedors d'aconseguir amb éxit, la fita de resoldre el recorregut fins l'últim esglaó... Estavem salvats!

La festa acabar a l'ermita de sant Antoni on vam menjar-nos un bon plat d'embotits (xoriço, fuet i formatge) amb un bon pa amb tomàquet.

Els tres que abandonaren aquest suculent final foren el Josep Maria, el Nogués i l'Antoni Gasol.