Aquesta llum de tardor enlluerna els meus ulls i ho inunda tot d'esplendor, de màgia continguda i ho accelera tot, el batec del cor, el compàs de les cames i el moviment més audaç per a sortir-me'n del meu ensopiment ja crònic i mitjançant les ventades huracanades, sonores i resoltes, com una força perssistent que empenta i em balluga sense aturar-se ni un moment, quan em trobo pujant cap a la Mola amb el meu amic Joan i penedint-me de no haver-lo escoltat quan, sota el cim, va proposar-me decentment que deixèssim corre la proesa de pujar aquí dalt.
Però ara, com sol passar, asseguts al “racó dels caragols” esmorzant, enfront l'espectacle magnífic del paisatge i de la companyia, oblidem les peripècies passades i tot s'ens presenta meravellós.
I la tardor ens porta de nou als cementiris on milers de crisantems, hortènsies, roses i clavells, tulipes i magnòlies ho omplen tot d'una frescor i color exagerades i sembla que hi entri la vida en el lloc reservat per els morts. Quina paradoxa!!
Aquest ultim any les coses no han anat massa bé per els amics que m'han deixat. Penso en l'ho desconsiderats que han estat doncs se n'han anat sense ni avisar i deixant-me a mi, com aquell qui diu: Aquí et quedes i ja te les apanyaràs!... S'han de tenir penques!
El cert és que us enyoro molt i us presenteu en el meu pensament amb molta freqüència, molta més de la que m'haguès imaginat. Joan, Jaume, quants moments agradables que ens hem donat. Furtius i atrapats per sempre més en el nostre trencaclosques particular.
L'anarquia segurament que és el millor sistema per a conviure i amb aquest plantejament vam organitzar aquell dinar i castanyada d'amics.
Vam quedar trobar-nos a les dotze (hora nova d'aquell dissabte-diumenge).
Uns vingueren aquella hora, d'altres no comparagueren fins les tres i l'anfitrió se n'anar aquella hora (les tres) cap al cementiri. Com pot comprovar-se, llibertat total. Ah! I la senyora pintora, ens deixar desprès de dinar, sense esperar-se per la castanyada del vespre.
El Ramon la va acompanyar amb el cotxe i desprès al tornar va passar-se l'encreuament de pujada a la finca.
En aquest cas l'acràcia constituent va fallar. Era sorprenent observar els plors exacervats d'aquelles dones vers l'absència del Ramon. Quan va arribar va tenir de confessar el delicte comés i sense rubor ni entrebant-car-se, revelar que s'havia passat el camí d'entrada.
Tota una declaració d'intencions i les “donetes” quedaren compenssades amb la seva compnayia i oblidaren ràpidament les llàgrimes desparramades.
El Ramon seguia essent el Rei!!...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada