Una reivindicació no desitjada

Aquells simptomes no eren normals. Havia perdut la nit capficat en aquella cerca per internet tan laboriosa, recollin informació sobre el desenvolupament i subjecció dels glutis femenins ja que m'intrigava la seva corpulència, la tobesa i fruició que experimentaven dins un minuscol tanga ben pret i ajustat.

Aquella carnassa no podia ser lliure i patia una conducció regulada i molesta que oprimia tota la força d'aquell cuixa'm que volia sortir-s'en i trobar la plena llibertat, manifestant-se sense traves ni barreres, rebelant-se obertament cap a la reivindicació d'uns glutis lliures i solts.

Per altra banda n'hi havia espremuts dins una faixa, regulada i subjectada per unes sivelles amb unes pues que apretaves fins quan gairebé col·lapsava la circulació de la sang, agafant a més dins aquella presó, la panxa i el ventre per a reduir tot l'embalum de carn magre dins aquell temible artilugi, inventat com a tortura ben sacrificadora.

Tenia també els meus dubtes de l'apretat d'aquelles lligacames que deixaven una bona marca ben pronunciada a sobre la toba pell de la cuixa i que obria una flemor ben marcada, podent encetar-se molt fàcilment, fent-me patir aquella tortura que la moda i els convencionalísmes masclistes molestaven la disposició autònoma de les dones a donar flàccidesa i desinvoltura natural a totes aquelles carns magres i abundants que tenien tot el dret a mostrar-se lliures i sense opressió de cap mena.

Volia lluitar també en contra de la concentració tan reprimida dels pits abundants i de tota aquella exhuberància que tenia forçadament d'habitar dins un reduït sostenidor que comprimia cap amunt tot aquell mamellam, quedant injustament obligat a residir fora del niu, en una posició incòmoda i sense espai necessari per a romandre-hi ben comodat.

Totes aquestes importants reflexions van esperonar-me a emprendre tota una campanya de concienciació i que estava segur comptaria amb el recolzament de la part femenina, però, oh sorpresa! Quan immediatament vaig trucar la Lluïsa, la meva amiga i li vaig mostrar la meva solidaritat vers aquella causa tan noble, en una reacció inesperada i insòlita només va dir-me:

-Acabo d'estrenar una mínima expressió de “tanga” i gairebé només hi ha la goma per tapar-me el pelús i els meus sostenidors nous m'aixequen les “domingues” cap amunt, deixant a la vista tot l'embalum.

Apa! -no siguis cafre- i canvia de causa ja que aquesta la tens perduda.

Així que mai entendré a les dones i menys encara a les “massoques” patidores entrades en carns.
I desprès de reflexions i experiments sobre aquestes “creuades” vaig anar a dormir “a les tantes” sense imaginar-me que el meu amic Antoní fos tan agosarat de trucar-me per telèfon indicant-me la meva obligació d'agafar la moxil·la i reunir-me amb aquella colla de galifardeus que m'esperaven cautelosament al llindar de la meva casa.

La missió era anar al poblet de Llaberia i pujar al capdemunt del cingle. El Vicenç, l'Antoní, el Baudili, el Miquel, el Ramon, el Josep Maria i jo.

(No vaig tenir el valor de contar-lis les dèries i angunies passades intentant resoldre les peripècies i privacions d'aquells “glutis” tan castigats, del suplici de la fortor de la goma de les calces i de l'insuficiència tèxtil que privaba la col·locació dels pits en els petits sostenidors. Tot aquest argument me'l vaig guardar per a mi)