Una reivindicació no desitjada

Aquells simptomes no eren normals. Havia perdut la nit capficat en aquella cerca per internet tan laboriosa, recollin informació sobre el desenvolupament i subjecció dels glutis femenins ja que m'intrigava la seva corpulència, la tobesa i fruició que experimentaven dins un minuscol tanga ben pret i ajustat.

Aquella carnassa no podia ser lliure i patia una conducció regulada i molesta que oprimia tota la força d'aquell cuixa'm que volia sortir-s'en i trobar la plena llibertat, manifestant-se sense traves ni barreres, rebelant-se obertament cap a la reivindicació d'uns glutis lliures i solts.

Per altra banda n'hi havia espremuts dins una faixa, regulada i subjectada per unes sivelles amb unes pues que apretaves fins quan gairebé col·lapsava la circulació de la sang, agafant a més dins aquella presó, la panxa i el ventre per a reduir tot l'embalum de carn magre dins aquell temible artilugi, inventat com a tortura ben sacrificadora.

Tenia també els meus dubtes de l'apretat d'aquelles lligacames que deixaven una bona marca ben pronunciada a sobre la toba pell de la cuixa i que obria una flemor ben marcada, podent encetar-se molt fàcilment, fent-me patir aquella tortura que la moda i els convencionalísmes masclistes molestaven la disposició autònoma de les dones a donar flàccidesa i desinvoltura natural a totes aquelles carns magres i abundants que tenien tot el dret a mostrar-se lliures i sense opressió de cap mena.

Volia lluitar també en contra de la concentració tan reprimida dels pits abundants i de tota aquella exhuberància que tenia forçadament d'habitar dins un reduït sostenidor que comprimia cap amunt tot aquell mamellam, quedant injustament obligat a residir fora del niu, en una posició incòmoda i sense espai necessari per a romandre-hi ben comodat.

Totes aquestes importants reflexions van esperonar-me a emprendre tota una campanya de concienciació i que estava segur comptaria amb el recolzament de la part femenina, però, oh sorpresa! Quan immediatament vaig trucar la Lluïsa, la meva amiga i li vaig mostrar la meva solidaritat vers aquella causa tan noble, en una reacció inesperada i insòlita només va dir-me:

-Acabo d'estrenar una mínima expressió de “tanga” i gairebé només hi ha la goma per tapar-me el pelús i els meus sostenidors nous m'aixequen les “domingues” cap amunt, deixant a la vista tot l'embalum.

Apa! -no siguis cafre- i canvia de causa ja que aquesta la tens perduda.

Així que mai entendré a les dones i menys encara a les “massoques” patidores entrades en carns.
I desprès de reflexions i experiments sobre aquestes “creuades” vaig anar a dormir “a les tantes” sense imaginar-me que el meu amic Antoní fos tan agosarat de trucar-me per telèfon indicant-me la meva obligació d'agafar la moxil·la i reunir-me amb aquella colla de galifardeus que m'esperaven cautelosament al llindar de la meva casa.

La missió era anar al poblet de Llaberia i pujar al capdemunt del cingle. El Vicenç, l'Antoní, el Baudili, el Miquel, el Ramon, el Josep Maria i jo.

(No vaig tenir el valor de contar-lis les dèries i angunies passades intentant resoldre les peripècies i privacions d'aquells “glutis” tan castigats, del suplici de la fortor de la goma de les calces i de l'insuficiència tèxtil que privaba la col·locació dels pits en els petits sostenidors. Tot aquest argument me'l vaig guardar per a mi)

Un diumenge de tardor

Aquella finca del Paulino era plena d'avellaners desfullats i marronosos de tardor i a prop de la bassa un magnífic avet, molts arboços d'una dolçor esquisida, grèvol, sajolida, farigoles i molts buscalls de llenya ben ordenats, a punt per a fer un bon foc.

Valia la pena contemplar l'ordre i la bellesa d'aquella varietat de cultius, arbres i arbusts de tota mena que aquell home havia anat ordenant durant tota una vida.

Per a fer una mica d'activitat ens haviem desplaçat al poblet de les Irles, desprès d'haver deixat el foc encés, ben alimentat per un parell de troncs de grossor considerable, per aconseguir una brasa ben abrandada per quan ens posessim a coure la carn. L'Esperança i el Guillem s'hi havien quedat i cuidarien aquell foc ben curosament.

La resta, el Sergi, la Cinta, la Francina, la Montse, la Paqui i jo, visitarem el poblet de tansols 15 habitants on hi ha una casa rural (Escoles Velles), ideal per a fer-hi banquets i quedar-s'hi a dormir.

Aquesta va ser la proposta per a celebrar l'aniversari de la Paqui i del Josep que cuidaran d'informar-se de preus i condicions.

L'all-i-oli era contundent i el conill,la llonganissa, la butifarra negra i les llonces de corder acompliren amb escreix la seva missió d'omplir tota l'ansietat dels comensals que a més es deleitaren amb l'esquisidesa de tres rovellons confitats amb all i julivert, regat amb un vi negre contundent i ben fruitat que ens transportava a un benestar sòlid i liquit ben vaporòs.

El cava acompanyà el pastís de les postres i el café deixà les coses al seu lloc mentre el “mojito” feia de les seves amb els glasons picats, amb la llima i l'aigua que disminuïa la seva fortor ens conduïa a unes sensacions ben caribenyes i ben sensuals que feien de les nostres voluntats docils viatgeres cap a la voluptuositat més oportuna

Altra vegada les ditxoses claus tornaren a fer-se actualitat. El Guillem i l'Esperança se n'havien anat i faltaven les claus del cobert.

Aquesta vegada el Guillem les havia deixat damunt la pica de la cuina i la cosa no va passar d'aquí doncs les claus estaven ben guardades.

El sol de sobte va desaparèixer i una nit d'ombres i de penombres va aparèixer sobtadament, sense avisar i com en altres circumstàncies varem claudicar sense adonar-nos-en en la foscor de la nit.

La paella amb els amics

Els buscalls cremen pausadament sota la graella metàl·lica que subjecta la inmensa paella que abarca un sofregit de ceba i tomàquet abundant que absorbeix l'espai de coure amb la calidesa i l'escalfor necessària per a desprendre i compendre els aromes i subtileses del seu comés.

Cauen ben ordenats, escamarlans, llangostins, musclos i cloïsses quan la càlida foguera ja ha amansit la dura carn de les sipies i dels cercles de calamars que sofreixen el seu crematori resignadament, mentre l'arròs abundant es barreja sobtadament per la superficie ardent i ben conreada d'aquella paella inmensa.

L'aigua xopa tot aquell enrenou de marisc,arròs i sofregit fins deixar-lo moll i cobert totalment.

I quan s'engoleix el liquit quasi exhaurit per la flama petita i tenaç que abranda la cuissò de la paella, la menja està a l'abast en l'expressió màxima del seu sabor i aroma més aconseguit. Vet aquí el miracle!

No hi han fotos, nomès una, la primera expressió de la paella fent el sofregit. Això és tot.

Però a pesar de manca de proves evidents de la celebració d'aquest escontre ja tradicional i repetitiu puc afirmar que les coses van anar ben harmonioses i amb la calidesa que ens caracteritza.

Potser alguns dubtes per part del Pep Prats en la penjada al meu blog de les anècdotes viscudes en les noces de la seva filla Mercé i Josep Maria, encara que el meu relat considero va ser light i molt fidel als esdeveniments reals succeïts.

Semblava que la tarda s'allargués moltissim, que les moreres ens absorbissin suaument amb el seu filtre de fulles un xic assecades i esmortaïdes que ens protegien d'una lluminositat extensa i abundant, mentre la calidesa ens perdurava d'un estiu que no volia acabar-se encara.

Quedava present el record del Ramon. La seva absència sembla ja un clàssic en el ventall de possibilitats previsibles.

El Quim i la seva companya Vicenta tampoc van venir. El pare del Quim era a l'hospital i els anys fan que les coses simples es compliquin.

Erem el Pep Prats, la Maria, el Francesc, la Carme, el Guillem, l'Esperança, la Cinta, la Consol i jo.