Una tradició reverent

Torna la primavera mullada i el camp de nou s'esmuny d'humitat i de frescor, s'escreix d'una fertilitat extrema que ens absorbeix fins el moll dels ossos, fins l'extenuïtat que ens amara amb una suavitat molla i constant amb una pluja persistent i tènue que remulla els nostres sentits i rellisca vertical i continua, amotllant el nostre pas en el passeig clàssic i tradicional del divendres sant.

Som nosaltres, el Vicenç, l'Antoní, el Baudili, el Miquel, l'Antonio, el Pep Maria, el Gasquez, el Joan, el Lluís i el Marín.

Com les tradicions més elementals d'aquesta setmana santa, nosaltres també ens fem particeps dels nostres ritus i vivències portades a un classicisme ja ancestral i autèntic que sura per sobre les voluntats i exigències ja adquirides i admeses i tolerades per un vagatge més que prudent i superat.

No és el meu tarannà qüestionar cap convencionalísme ni tradició que remogui vísceres fundamentalistes judeo-cristianes ni avivar velles tradicions viscudes en èpoques “pensava superades” on viviem en la pell pròpia l'acte oficiòs i adoctrinat d'anar en comitiva, el dijous sant, a l'església de torn, amb maces i carraus a “matar jueus”. S'hem remouen encara les entranyes pensant en aquest fet, tan cert i que no puc treure'm del cap, perquè desgraciadament jo ho vaig viure.

Per això, complaents en el ritus sagrat del nostre costum, ja fet norma, consagrem el matí del divendres sant en el sacrifici i la veneració de la luxùria ben entesa de satisfer la gana i el desig mengivol amb el suculent esmorzar, respectuós amb l'abstinència de la carn, d'un plat de bacallà fregit, acompanyat de fesols, espinacs i tomàquet ben abundant, regat amb un bon vi i per acabar una mona de pasqua i un brindis amb cava.

Malgrat tot, vull ser respectuós amb les cerimonies oficials que treuen de les esglésies i dels llocs de culte les imatges escultòriques i venerades pels carrers, per les avingudes i places, fent-se apropiadors, per uns dies, de les vies pùbliques, en un acte propagandístic i gratuït que enalteix i exalta la fe cristiana i catòlica, això, malgrat la paradoxa, en un estat que es diu, no confessional, per tant, vull fer-me valedor a nivell tradicional (per si les mosques) i exposar el meu homenatge a l'acte de “les tres gràcies”

Prim, llarg, estirat i plantat
a la creu, surt el crucifix.
Aixecat per un penitent,
penedit dels seus pecats punyents.

La multitud s'arreplega al
redòs de la plaça. Toquen les tres
i un silenci estremut es fa
present entre la gent.

El cornetí de la legió romana se sent
en un toc d'atenció silent.
-Sembla aturar-se el temps,
quan el clavari gira cara el poble la creu-

L'home-déu, per tres vegades
es mostra postrat i rediment.

Aquella gentada demana tres gràcies,
al crit unànim de visca Crist Rei!