Retrospecció

Aquest dijous 23 d'abril la temperatura és bona i la diada de Sant Jordi sembla que serà magnífica.

A l'institut la quitxalla ha captat l'esència de la festa i els de tercer d'Eso van desenrotllant el programa previst instal·lant la paradeta de venda de llibres davant mateix la porta d'entrada i nois i noies proveïts de roses embolicades amb paper de celofana es dispersen per Cambrils per a proveir als seus convilatans de la màgia del regal d'una rosa als seus éssers estimats.

No sembla que res destorbi l'encís de la festa d'aquest dia feiner i a la sala d'actes aquells nois i noies recitaran els versos d'alegria i de tristor i les guitarres i percussió posaran música dels temes elegits que faran vibrar els oients i la màgica veu de la professora Remei transportarà a un espai de seducció i bellesa a aquell jovent sensible i foll que mogut per la seva transparència esclatarà en un verdader crit unànim de sentida tendresa.

Mentre jo, estovat per les bones vibracions d'aquell ambient magnific em perdo cercant les petjades d'aquella ruta pel Brugent que vaig fer junt amb els meus amics el passat dissabte quan desenbocavem dalt el poblet de Mont-ral, que no forma un sol nucli agrupat, al contrari, és distribuïda de manera desigual dins el territori. El terme tenia 43 cases o focs el 1553. El segle XVIII marca una etapa de forta expansió demogràfica, la qual cristal·litzà el segle XIX. Durant tot el segle XX s'ha produït a Mont-ral una veritable desfeta demogràfica, al principi de segle hi havia 766 h. el 1960, desprès baixa fins els 46 h. de l'any 1981 i a partir d'aleshores inicià una lenta remuntada, gràcies a l'arribada a l'any 1982 de la comunitat Arco Iris.
La primitiva església parroquial és dedicada a sant Pere ad Vincula, és d'estil romànic i conserva en bon estat l'absis i la portalada lateral d'accés al temple. Fou reformada al segle XVIII, data en que fou construir l'actual campanar. Al carrer Major hi ha el refugi Muste-Recasens, propietat del Centre de Lectura de Reus.
Sortim del poble per davant de l'Ajuntament i agafem a l'esquerra, direcció O.el camí dels Motllats i, ja a les últimes cases del poble, deixem a l'esquerra un senderó que baixa fort en direcció S. i que és camí per anar a Alcover per les fonts del Glorieta, i tambè va al Bosquet, seguim de pla.
Deixem a la dreta el camí que va a la font, i tambè als Massos de Cabrera, seguim enfront.
A l'esquerra deixarem el camí dels Motllats i anirem de pla seguint una pista que està barrada per un cadenat, just al cadenat es divideix en dues, la de l'esquerra s'enfila pel bosc, nosaltres agafarem la de la dreta que davalla.
S'acaba la pista iel camí esdevé senderó.
Cruïlla. Agafarem el camí de la dreta, el de l'esquerra va pel bosc, no obstant això al cap de poc temps es retroben, el camí és ara força més ample, diríem una petita pista.
A l'esquerra deixem un senderó.
A la dreta veiem una gran parada on es conreava, ara resta abandonada, aquí el camí gira fort cap a l'esquerra, planegem.
Deixem a l'esquerra dos senderons.
Deixem a la dreta un camí de carro que va a la carretera.
Deixem la pista i agafem a la dreta un senderó que s'endinsa pel bosc, la pista va pel damunt nostre.
A l'esquerra del camí hi ha una bassa, uns metres més amunt hi ha la font, tapada per una paret d'obra, però per la part de sota surt l'aigua i és fàcil de beure-hi. Damunt la font hi ha una alzina de grans proporcions. Ja sota la bassa hi ha una petita placeta, on s'ajunta la petita pista que haviem deixat, i que ara és una bona pista, la seguirem per la dreta.
A la dreta i sota el camí hi ha una gran bassa de cautxú, que recull l'aigua de la font que fa poc hem passat.
Travessem un cadenat i arribem a la carretera que seguim per la esquerra.
Deixem la carretera i agafem a la dreta un camí de carro, poc desprès passem un cadenat i tot seguit passem pel costat d'una bassa rodona, protegida per una xarxa metàl·lica.
Pista que ve de la carretera, la seguim per l'esquerra, a la dreta hi ha una alzina molt grossa amb un espectacular brancatge, desprès a l'esquerra hi ha l'era del mas.
A l'esquerra del camí i entremig d'unes alzines hi xops, hi ha la font del mas del Verd, i a sota una petita bassa.
Mas del Verd, un conjunt d'edificis en basant bon estat, el deixem a l'esquerra i continuem per la pista.
Deixem la pista i agafem a l'esquerra un senderó que s'endinsa al bosc, baixem.
Pista, la seguim per l'esquerra.
La pista s'ha acabat, anem mper un senderó, travessem el barranc dels Horts del mas del Verd, gairebé sempre porta aigua, passat el barranc el camí torna a ser força ample i a poc a poc acaba essent una petita pista, pugem.
Cruïlla, deixem la pista de la dreta, que va pel bosc, anem per la de l'esquerra, pugem suaument, ara la pista és molt més fressada.
Deixem a la dreta una pista que va bvosc enllà, quan s'acaba segueix un senderó que baixa al riu Brugent, a prop del molí del Castellà. Veiem davant nostre la mola de Roquerola i a la seva dreta el refugi dels Cogollons.
La pista és creuada per un camí.
Petita placeta, aquí hi ha una cruïlla, deixem enfront una pista que va pel bosc, anem per la de l'esquerra i arribem a la carretera, que seguim per la dreta, deixem enfront un camí que va a la Cadeneta, baixem.
Deixem la carretera i agafem a la dreta un senderó que baixa fort en direcció a Farena.
Retornem a la carretera la seguim per la dreta.
Per un gual passem el riu Brugent, pugem.
A l'esquerra i al costat d'un pi gros surt el camí que va al mas d'en Toni.
Farena, 618 m.alt. És l'agregat més important del municipi, situat en el declivi més assolellat d'un promontori que cau abrupte damunt el riu Brugent. L'esglésiola romànica de Sant Andreu (segle XII) és situada al capdamunt de la vila. Antigament estava encerclada per una muralla, per això la disposició de les cases és caracteristica de vila closa. Del seu antic castell només queden les restes d'alguns murs, als estables de Can Vilalta. Hi ha restes de fortificació vora la Punta Coroneta.

Aquella caminada matinal pel paisatge brugenc tambè va ser especial. Segurament els indrets del recorregut, les fonts, els boscos i el més important, la vostra companyia, que omple de referents viscuts moltes estones passades i les que volem viure de nou a partir d'ara.

A l'institut continua la festa. M'he comprat un tros de coc que han fet les mares dels alumnes i així he col·laborat amb ells, desprès d'haver triat un llibre de poesia i la rosa que m'havien reservat les alumnes de tercer d'Eso.

On són les ditxoses claus?...

Desprès de recollir les fotografies projectades durant el dilluns de pasqua en la trobada celebrada a la finca del Sergi i degudament ordenades en el fitxer de imatges de l'ordinador, el son va fer-se evident i constant i necessàriament l'instint va conduir-me directament al llit on immediatament vaig dormir-me profundament quedant al marge total del món exterior.

La meva ment es recreava amb volàtils imatges ballugadisses i confoses que em transportaven per un laberint tenebròs i profund i em produïen la sensació d'immobilitat absoluta i d'extrema llunyania vers el meu cos que no era receptor en absolut de les trucades telefòniques que es repetirien amb insistència una i altra vegada, mentre que jo, absort en un obscur somni n'era desconèixedor de les trucades tan persistents que colapsaven el meu registre telefònic.

I en l'hora màgica de la mitja nit, quan es diu que els fantasmes i folls ronden per les cases i es filtren per entre les parets i venen a pertorbar les ments dels pobres mortals més vulnerables i indefensos, dels que s'abandonen en febleses i sensibilitats mancades de tota fortalesa que els faci resistir l'escomesa d'aquells esperits vulneradors i possessius àvids del seu poder maligne i et penetren per les fibres de la pell i s'apoderen de la ment pertorbant-te la raó i la voluntat. En aquest precís moment és quan me n'adono del ring..ring del telèfon i amb passivitat m'aixeco i contesto aquella insistència en tan inoportuna hora.

A l'altre costat la veu nerviosa i precipitada de la Montse m'assabenta del motiu de la trucada que no és altre que preguntar-me si dins el meu cotxe s'havien quedat les claus del seu pis, que anaven dins una petita bossa. Intentant desempallegar-me del meu atordiment l'hi contesto que no m'he adonat d'aquest fet i que anirè a comprovar-ho però que sàpiga que el pàrquing on deixo el cotxe està a uns deu minuts de casa. Ella em comenta que es troba amb la Maria Cinta i la Paquita i s'ofereixen a venir a buscar-me i acompanyar-me amb el seu cotxe

-No cal, us trucaré i en cas afirmatiu, espereu-me sota de casa.

Efectivament, les claus eren dins la petita bossa que vaig trobar sota el seient del cotxe on s'havia assegut la Montse en el trajecte de tornada de la finca del Sergi.

Aquelles tres dones m'explicaren les peripècies passades per culpa d'aquelles claus desaparegudes on tambè hi sortiren implicats, en primer lloc, el mateix Sergi, que acosat per l'insistent vehemència de l'imperiosa necessitat de trobar les claus no va tenir més remei que tornar a Riudecols a la finca per a comprovar in situ si trobava les ditxoses claus.

Tambè es veiren dins el caliu l'Esperança i el Guillem. A aquest últim van tenir que despertar-lo doncs feia ja estona que estava inmers en el son profund de la mitja nit i les tres dones degut a que jo no contestava al telèfon, tingueren que preguntar-li la meva adreça, per a poder venir personalment a casa.

Tot plegat sembla sospitós i encara diria més, potser la verdadera raó de la llarga espera de més de tres hores d'adonar-se'n de la desaparació de les ditxoses claus, revela la conspiració en tota regla que les tres dones planejarien, tenint en compte l'incident ocorregut durant el dinar, quan per motius de climatología, algun individu (delicat de la gargamella) va exigir-les que tanquessin la porta. Frase dita amb certa brusquedat i corresposta a l'ensems amb un no! rotund i sec. D'això els esdeveniments que seguiran en donaran la deguda resposta.

Aquí s'acabaren les peripècies d'aquella nit del dilluns de pasqua. El Sergi, segurament encara va poder anar al Jardin de les Delícies. El Guillem mig trasbalssat deguè dormir un profund son, i jo vaig poder tornar al llit amb l'únic consol de saber-me salvat dels fantasmes i follets doncs l'hora màgica de les dotze ja havia passat i aquests no tindrien, si més no aquella nit, cap influència sobre mi. Amb tot aquell trasbals, havien fugit... i dubto molt que s'atrevissin a molestar-me de nou.
L'antidot contra les nits de follia i malson serien aquelles tres dones?...

Una tradició reverent

Torna la primavera mullada i el camp de nou s'esmuny d'humitat i de frescor, s'escreix d'una fertilitat extrema que ens absorbeix fins el moll dels ossos, fins l'extenuïtat que ens amara amb una suavitat molla i constant amb una pluja persistent i tènue que remulla els nostres sentits i rellisca vertical i continua, amotllant el nostre pas en el passeig clàssic i tradicional del divendres sant.

Som nosaltres, el Vicenç, l'Antoní, el Baudili, el Miquel, l'Antonio, el Pep Maria, el Gasquez, el Joan, el Lluís i el Marín.

Com les tradicions més elementals d'aquesta setmana santa, nosaltres també ens fem particeps dels nostres ritus i vivències portades a un classicisme ja ancestral i autèntic que sura per sobre les voluntats i exigències ja adquirides i admeses i tolerades per un vagatge més que prudent i superat.

No és el meu tarannà qüestionar cap convencionalísme ni tradició que remogui vísceres fundamentalistes judeo-cristianes ni avivar velles tradicions viscudes en èpoques “pensava superades” on viviem en la pell pròpia l'acte oficiòs i adoctrinat d'anar en comitiva, el dijous sant, a l'església de torn, amb maces i carraus a “matar jueus”. S'hem remouen encara les entranyes pensant en aquest fet, tan cert i que no puc treure'm del cap, perquè desgraciadament jo ho vaig viure.

Per això, complaents en el ritus sagrat del nostre costum, ja fet norma, consagrem el matí del divendres sant en el sacrifici i la veneració de la luxùria ben entesa de satisfer la gana i el desig mengivol amb el suculent esmorzar, respectuós amb l'abstinència de la carn, d'un plat de bacallà fregit, acompanyat de fesols, espinacs i tomàquet ben abundant, regat amb un bon vi i per acabar una mona de pasqua i un brindis amb cava.

Malgrat tot, vull ser respectuós amb les cerimonies oficials que treuen de les esglésies i dels llocs de culte les imatges escultòriques i venerades pels carrers, per les avingudes i places, fent-se apropiadors, per uns dies, de les vies pùbliques, en un acte propagandístic i gratuït que enalteix i exalta la fe cristiana i catòlica, això, malgrat la paradoxa, en un estat que es diu, no confessional, per tant, vull fer-me valedor a nivell tradicional (per si les mosques) i exposar el meu homenatge a l'acte de “les tres gràcies”

Prim, llarg, estirat i plantat
a la creu, surt el crucifix.
Aixecat per un penitent,
penedit dels seus pecats punyents.

La multitud s'arreplega al
redòs de la plaça. Toquen les tres
i un silenci estremut es fa
present entre la gent.

El cornetí de la legió romana se sent
en un toc d'atenció silent.
-Sembla aturar-se el temps,
quan el clavari gira cara el poble la creu-

L'home-déu, per tres vegades
es mostra postrat i rediment.

Aquella gentada demana tres gràcies,
al crit unànim de visca Crist Rei!