Una de calaveres atònites

"Aquell bon jan de la "sexta província", és a dir de Xerta, va solucionar molt bé el nostre desig de trobar un aixopluc que ens protegís de la pluja i encara que no havien obert al públic el seu servei, ens atengué amb amabilitat mentre la seva muller es preparava per anar al poble a proveír-se de queviures i altres menesters"

Encara que de bell antuvi sabiem que hi havia moltes probabilitats de pluja, vam decidir de totes passades, trobar-nos normalment el dissabte, a les vuit del matí a Castellvell, l'Antoní, el Nogués, el Josep M., el Vicenç i el Marín.

Com a refugi de la pluja triarem l'ermita de la mare de deu de la Roca, i sense més feina per a fer, degut al plugim, esmorzarem als porxos de la plaça de l'ermita i vam conèixer aquell matrimoni i al seu fill, que regenten d'un temps ençà, l'ermita i els serveis.

Calaveres atònites. Aquests dos mots foren pronunciats amb fermesa per l'Antoní, sense dubtes ni escarafalls. Va deixar-los anar així -com qui no vol la cosa. Desprès va fer-nos avinent que era un llibre de Jesús Moncada, que l'estava llegint i fruint molt del seu contingut.

(Quan Mallol Foncalda, un jove advocat barceloní, pujà al tren, la informació que té sobre Mequinensa, la població a la qual es dirigeix per ocupar-hi la plaça de secretari del jutjat de pau, és més aviat escassa. El mapa que ha consultat no és gaire expressiu; el puntet arraulit a la confluència de l'Ebre amb el Segre no presenta cap tret remarcable en l'ensopiment general, cartogràfic i tot, de la dècada dels cinquanta. Això, al Mallol, ja li va bé. Vol un indret tranquil, amb moltes hores mortes que li permetin preparar en calma unes oposicions a l'administració de justícia. Tanmateix, quan aconsegueix arribar a Mequinensa desprès d'un viatge caòtic, comprova que no és ni de bon tros, l'oasi que ell imaginava. ¿Com pots dedicar-te a l'estudi en una vila on, segons la senyora Caietana de Móra, Franco va perdre la guerra, el jutge Crònides administra justícia acompanyat del seu gos, l'apotecari capta la teoria de la relativitat mentre despatxa una cataplasma, la tripulació d'un llaüt té problemes metafísics a l'ombra d'unes acàcies o Penelope Valldebó canta la canya per correu a un cardenal de la cúria romana?).

En aquestes i altres divagacions estavem immersos quan el nostre benvolgut amic Josep M. ens feia avinent la seva immediata jubilació.

Feia ja estona que la pluja s'havia aturat i una bona escletxa de sol ens amenaçava a treure'ns la son de les orelles i a invertir una bona estona del temps d'aquell matí a enfilar-nos per aquelles escales de roca vermella que conduïen directament a la "cova foradada", seguint el "camí dels bandolers".

Encara vam poder gaudir d'unes esplèndides vistes i vam mesurar tan bé les possibilitats de no "mullar-nos" que vam retornar a l'ermita quan l'amenaça de pluja tornava a avivar-se i només arribar als cotxes, començà un bon xafec que ens vam estalviar.

Bé, això és tot, encara que ens queda un cert neguit que caldria alleugerir i pair en una propera trobada. Parlo de "calaveres atònites". L'Antoní ens té de fer "cinc cèntims" del seu relat i desenllaç.

Així sigui!