"Meningitis"

Ells dos esperaven un transcurs ordenat i sense massa sorpreses d'aquell any VIII, del segle XXI.

Més o menys havien passat així la majoria d'anys que havien viscut en parella, exceptuant amb tota claredat l'any 1979 i aquell meravellós 21 de maig, dia que l'Ester, va ingressar, desprès d'haver trencat aigües, en aquell hospital de Reus, on en un part amb "cesària", va venir al món la Clara, aquella nena que pesava uns tres quilos i va irrompre la pesada agonía del part amb uns plors ansiosos i vehements, que feren brillar els ulls de l'Ester i del Pau amb tanta força, que els uní com un lligam invisible, que els caragolava més i més.

Al Pau li costava expressar les seves emocions. Era més aviat fred en les relacions amb els altres, però no dubtar ni un moment en acaronar la Clara i estrényer en un instint protector aquell cosset tan delicat que, amb un somriure d'indefensió es deixava bressolar tendrament.

Anys desprès, aquella Clara, de pell rosada i cabell ros, quan devia tenir uns quatre anys i temorenca en les nits de pluja, de llampecs i de trons d'estiu, corria cap al llit dels seus pares i s'estrenyia amb força als seus cossos, cercant-ne d'ells la protecció.

Amb normalitat s'anaven escolant els anys. L'Ester continuava mostrant-se amb aquella dolcesa característica i lluint aquells ulls blaus tan profunds, que segons rumors, havien captivat en altres temps, a molts joves de la seva edat.

La temptativa millor va ser el Pau, bastant "panxa contenta", meticulós i de rutina diària, que assaboria plenament les petites coses i no cercava de la vida, aventures ni propostes massa arriscades. Així eren i van ser feliços, fruït d'una decissió encertada.

Però la Clara tenia d'assemblar-se als dos. No cal dir que els seus ulls clars i profunds eren de sa mare, la serenor del pare, encara que el seu tarannà seductor i murri, també l'havia heretat de la mare.

Les primeres paraules i més tard totes les explicacions i les rebequeríes més insoportables. El primer dia d'escola. El parlar de les noves "amiguetes". El xarampió i la verola. Els primers simptomes de coqueteria i seducció.

La Clara va créixer, va anar a l'escola, a l'institut, i es va convertir en una noia molt maca. El pas de l'adolescència a la pubertat. Els seus aniversaris amb pastís i espelmes. Les seves càlides abraçades en aquells rampells tan espontanis i veridics.

El seu pare l'anomenava "la seva nena" i els dos patien quan començà a sortir alguna nit, primer amb amigues i desprès amb aquell primer "nuviet" que no agradava gens ni mica al Pau.

-Ves quin desmanegat més eixut! Solia remugar.

Però la seva nena va fer-se gran i aprengué a volar. Massa de pressa -pensaven ells. El cas és que acabada la carrera de socials, va emancipar-se en el moment que trobà feina de professora en una escola pública de primaria.

Es precipitar de sobte l'enderrocada més vertiginosa que mai podien imaginar-se l'Ester i el Pau. La més desafortunada conseqüència on podien desembocar tots els anhels i il·lusions de la Clara, aquella dona de 29 anys, que amb esforç i desig, anava trobant els camins correctes, tan professionals com afectius, que l'anaven realitzant com a persona i com a dona.

Ningú podia preveure ni sospitar que aquell "maldecap" i les "taques" sorgides a la pell, la portessin a un desenllaç tan cruel i irreversible.

A les poques hores entraria en un "coma profund". Seria tractada a l'àrea de cremades de primer grau i l'hi diagnosticarien "meningitis" (un cas estrany que fer anar de corcoll als metges i a tot l'equip quirúrgic).

Poc a poc sorgiria el desànim en els pares. L'Ester es faria mil preguntes i no trobaria respostes. La seva filla en decrepitud extrema no donava cap esperança de refer-se'n i tot es convertia en un malson horrible, que els portava a un estat d'ansietat i nerviosisme, mentre la cruel malaltia anava tancant els conductes de la sang i la gangrena es manifestava per les extremitats i les amputacions eren l'única sortida possible.

La "seva nena" se'ls hi esmunyia i ells dos no podien fer-hi res, només el desig d'acabar aquella agonia el més aviat possible.

Arribaren a un punt que ja no pregaven per la seva vida, esperaven amb tot l'anhel, que no despertés. Era horrible el seu desig! Però encara més espantós seria per a ella, viure amb un cos tan depriment i esquarterat. Tot se n'anava en orris!...

La llarga agonia dels pares desembocà, tres mesos desprès, en la mort física de la Clara. (Ella ja s'havia mort el moment mateix que va entrar en "coma").

Desprès quedaria un gran desert, ple de tenebrosos dubtes, de preguntes sense resposta, d'incerteses, de pregaries. Un buit immens per on ells dos cercaven, amb inquiet frenesí, la clara i neta mirada de la "seva nena".