Segurament el comentari que estava en la boca dels agosarats supervivents de la trobada matinal d'aquell fred i ventós divendres sant, 21 de març de 2008, era quan aviat arribava la setmana santa i quan de retràs s'albirava en el camp, degut principalment per la manca de pluges, que semblava que tots patiriem durant molt de temps.
Vet aquí que, a les vuit del matí ens trobarem a Castellvell del Camp, l'Antoní, el Nogués, el Sabaté, el Baudili, el Vicenç, el Josep Gázquez, el Miquel, el Jaume, el Marín i el Joan Poblet i ens dirigirem cap al mas del Baudili.
El Joan i el Sabaté, cuiners particulars del grup, es quedaren a preparar les viandes, encengueren un bon foc on escalivaren els tomacons, els alls, fregiren els fesolets de Santa Pau, les sardines de la costa i les arangades d'un calibre magnífic. Partiren per la meitat cinc pans de quilo, feren una obertura per la molla, a fi efecte de pòder posar a dins els diferents ingredients. Prepararen la taula acompanyada d'unes amanides per a poder picar i uns porrons de vi per a remullar les gargamelles dels comensals.
La resta de mortals emprenguerem un camí estèril a la recerca d'una farigola que ens fou negada per la seva absència i només compensada per un bon "manat" d'espàrrecs que de tant en tant sortien oscil·lants pel ventijol potent d'aquell matí primerenc de recent primavera.
Ja de retorn al mas ens sorprengué l'anècdota contada pel Joan Poblet quan ens digué que el Sabaté (que tots sabem que és sord cxom una tàpia) remenant les brases del foc, li caigué una a la bota sense adonar-se'n i seguidament sentí un dolor al peu creient-se que era una pedreta però al sentir la cremada anar cap a la cuina, agafà una gerra d'aigua i amb la sorpresa del Joan, ignarant el fet, se l'abocà sencera al peu. En saber el motiu tot van ser rialles.
La "clotxa" fou devorada pels assistents sense contemplacions i ens ferem petar la xerrada posant èmfasi en les coses importants de la vida, com per exemple "el futbol" i deixant de banda temes irrellevants com l'ecologia i la col·locació o no d'energia eòlica a la Terra Alta.
Per fí arribà el moment culminant i definitiu, el Joan anà a buscar al seu cotxe una gran "mona" amb un gran escut de xocolata del Barça, una bota de futbol i a dins un jugador blanc i l'altre blau-grana. Aquell jugador blanc, com no podia ser d'altra manera, fou lliurat al Josep Gázquez, degut a les simpaties que despren cap aquell color.
Menjarem la "mona" amb la satisfacció de trobar-nos un any més amb l'agradable companyia del grup. Més tard ja cumpliriem amb el desdejuni obligat del divendres sant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada