Capitol
LV On es reconta un fet extraordinari que bé pot tenir-se per
aventura.
Estava
Don Quixot tan capficat, que ni esma tenia per menjar, ni Sanxo
gosava tocar les vitualles per cortesia, i esperava que son senyor
fos el primer a posar-hi mà. Emperò, veient que, transportar de les
seves cabòries, no es recordava d'acostar-se el pa a la boca, no
digué paraula, i deixant de banda tota bona criança, començà a
entaforar dins el ventrell tot el pa i formatge que tenia allà
davant -Menja, amic Sanxo, digué don Quixot, sustenta el teu cos,
que et convé més que no a mi. i deixa'm que muira sota el pes de
mos pensaments, i a força de ontinuats desastres. Jo nasqui, oh
Sanxo, per viure morint, i tu per morir menjant: i perquè vegis si
tinc raó de parlar així, considera'm estampat en histories, famós
en les armes, ben criat en més accions, respectat de princeps,
sol·licitat per donzelles; i al cap i a la fi, quan esperava palmes,
triomfs i corones guanyades i merescudes per mos valorosos actes,
veig-me, aquest matí, trepitjat, rebolcat i abatut pels peus
d'animals immundes i sutzes! Creus-te, amic meu, que n'hi hagi prou
d'aquesta sola consideració, per amussar les dents, entorpir els
queixals i entumir les mans, llevant-me tota la gana de menjar. Per
tant, amic meu, bé penso deixar-me morir de fam, mort la més cruel
de totes les morts.
-Essent
així, digué Sanxo, tot mastegant de pressa, no aproverà vostre
mercè aquell refrent que diu: esperem el mal temps amb la panxa
plena. Jo, almenys, no penso matar-me a mi mateix, ans vull fer com
el sabater qui estira el cuir amb les dents fins que el fa arribar
allà on vol. Sàpiga, senor meu, que no hi ha pitjor follia que la
de voler desesperar-se com fa vostre mercé; faci com jo, mengi
quelcom, cali's a dormir un xic damunt els verds matalassos
d'aquestes herbes, i veurà com en despertar-se es trobarà més
alleujat.
Don
Quixot li prometé que així ho faria,pareixent-li que les raons de
Sanxo eren més de filòsof que de beneit. I li digué -Si tu, fill
meu, volguessis fer, per amor de mi, ço que ara et diré, fóra més
segur el meu alleujament, i més lleugeres les meves penes. Jo et
suplico, mentre que estaré dormint per obeir tos consells, que et
desviïs un poc d'aci, i tot mostrant la teva esquena a l'aire, et
donessis, amb les regnes del Rossinant, tres o quatre-cents assots, a
compte dels tres mil i tants que deus donar-te pel desencantament de
Dulcinea;car és llàstima gran que aquella pobra senyora estigui
encantada per ta deixadesa i negligència -Això és cosa de
pensar-s'hi, respongué Sanxo; dormim, per ara l'un i l'altre, i
després Déu sap ço que serà. Creu la vostra mercé que no sia una
forta cosa això d'assotar-se un home a sangs fredes, tant més si
cauen els assots sobre un cos mal sustentat i pitjor nodrit. La
senyora Dulcinea que prengui paciència, i quan menys s'ho pensarà
ah de veure'm fet un garbell d'assots i fins a la mort tot és vida;
vull dir, que jo encara la tinc, ensems amb el desig de complir el
promès-.
Don
Quixot li ho agraï i aprés que hagueren menjat l'un molt, l'altre
poc ambdós gitaren-se a dormir, deixant péixer amb tota llibertat
el Rossinant i el ruc.
Despertaren-se
un xic tard i tornaren a cavalgar i a prosseguir llur camí,
donant-se pressa per aplegar a un hostal, per tal com així fou
nomenat de don Quixot, en contrari del costum que tenia de nomenar
castells tots els hostals. Finalment hi arribaren; i demanant a
l'hostaler si tenia alberg, aquell li respongué que si, i àdhuc amb
tanta comoditat, que millor no podia trobar-se en Saragossa.
Descavalcaren, i recollir Sanxo son rebost a una cambra, de la qual
l'hostaler havia-li donat la clau. Menà les besties a l'establa i
donà-ls el pinso tot regraciant el cel que a la fi son senyor no
hagués pres aquell hostal per un castell; com tornà per veure que
li manava. va trobar-lo assegut sobre un pedrís.
Arribada
l'hora de sopar, don Quixot es retragué dins la seva cambra, i Sanxo
preguntà a l'hostaler que era ço que ell tenia per donar-los -No
haveu de fer sinó parlar, li digué aquell; que en aviram de la
terra, en ocellets del cel, i en peixos de la mar, sereu servits a
boca que vols, cor què desitges -No caldrà tant, respongué Sanxo,
amb un parell de pollastres rostits ne tindrem prou, perquè el meu
senyor és delicat i menja poc, i jo no só golut amb desmesura -De
pollastre no en tenim, replicà l'hostaler; el milà no n'ha deixat
ni un -Doncs feu-nos rostir una polla que sigui tendra, digué Sanxo
-Polla, haveu dit?, podeu-me creure que ahir ne portaren a vendre a
la vila més de cinquanta; emperò, fora d'això, demaneu ço que us
vingui de grat -Essent així, prosegui Sanxo, no faltarà vedella o
bé cabrit -A casa, per ara no en tinc, deigué l'hostaler. Aquest
matí se n'han menjat el darrer bocí, emperò la setmana vinent n'hi
haurà de sobres -Ja n'estem farts!, replicà Sanxo; estic veient que
totes aquestes faltes seran suplertes amb les sobres d'ous i de
pernil. -Valga'm Déu, i que està de bona humor el meu hoste!,
respongué l'hostaler; li he dit que no tinc pollastre ni gallines, i
ara vol que hi hagin ous? Penseu en altres coses, i deixeu-me estar
semblants delicadeses -Acabem doncs, cap de tal!, proferí Sanxo,
digueu ço que teniu per donar-nos a sopar, sens perdre temps en va
-Senyor hoste, digué llavors l'hostaler, ço que verament jo tinc,
són dues ungles de vaca qui semblen peus de vedella, o dos peus de
vedella que semblen ungles de vaca i són adobats amb llus cigrons,
ceba i cansalada, que a hores d'ara estant dient: menja'm, menja'm
-Peus de vedella! Exclamà Sanxo; que ningí no me'ls toqui, jo els
retinc per a mi, que els pagaré millor que un altre; quant per mon
gust, no podria desitjar res millor, i tant me faria que fossin peus,
per tal que siguin ungles -Ningú no ha de tocar-los, respòngué-li
l'hostaler car uns altres viatgers que tinc, són gent de tant alta
volada per menar en si cuiner, reboster i vitualles -Quant per
qualitat, digué Sanxo, ningú més personatge que el meu senyor;
emperò l'ofici que ell fa, no permet de portar amb si rebosteria ni
celler; el mateix ens ajacem al mig d'un prat, com ens fartem de
glans o de nesples.
Aquesta
fou la conversa de Sanxo amb l'hostaler, i encara que aquest li
demanà quin era l'ofici de son senyor, Sanxo se n'anà sense
tornar-li resposta. En acabat que fou hora de sopar, l'hostaler portà
son guisat, tal com estava, a la cambra de don Quixot, i nostre
cavaller posa's a taula. Tan bon punt com començà a menjar, li
semblà que d'una cambra veïna, separada de la seva per un sòtil
envà, sentí proferir semblants paraules: -Per vida de vostra mercè,
senyor don Jeroni, tot esperant que portin el sopar, llegim un altre
capitol de la segona part del Son Quixot de la Manxa.
No
bé nostre cavaller haguè oït el seu nom, com es posà dret; i
parant l'orella a escoltar ço que d'ell tractaven, sentí com el
referit don Jeroni responia; -Per què voleu, don Joan, que llegim
semblants despropòsits? Quan un home ha llegit la primera part de la
historia de Don Quixot de la Manxa, quin plaer podrà provar en
aquesta segona? -Amb tot i això, replicà don Joan, no fora mal de
llegir-la; per tal com no hi ha llibre tan dolen que no tingui alguna
cosa bona; el que més em desplau en aquest, és com pinta don Quixot
ja desenamorat de Dulcinea del Tobós.
Oint
això, don Quixot, ple de despit i d'ira, alçà la veu i digué:
-Qualsevol
qui pretengui que Don Quixot de la Manxa ha oblidat o que pugui
oblidar Dulcinea del Tobós, jo li provaré amb armes iguals que ment
per la gola. La sens parella Dulcinea del Tobós, no pot ésser
oblidada, i un tal oblit és indigne de don Quixot de la Manxa; la
fermesa de la seva divisa, la seva professió es guardar-ne una
memòria suau i gelosa, ni podria res obligar-lo a què es forcés
ell mateix; -Qui és el qui ens respon?, preguntaren des de la cambra
veïna -Qui serà, respongué Sanxo, sinó el propi don Quixot de la
Manxa, qui sostindrà quant ha dit, i tot quant digués, que al bon
pagador no li donen penyores-. Dit això entraren per la porta de la
cambra dos cavallers, o que ho semblaven, i l'un d'ells, abraçant
don Quixot, li digué: -Ni vostra presència pot desmentir vostre
nom, ni vostre nom pot no acreditar vostra presència. Sens dubte,
vós, senyor sou el vertader don Quixot de la Manxa, nord i espill de
l'aventurera cavalleria, a malgrat i a despit de qui volgué usurpar
el vostre nom i anorrear vostres proeses, segons ha pretingut l'autor
d'aquest llibre que aci veieu-. Posant-li aleshores a la mà un
llibre que portava son companyó, prengue'l don Quixot, i sens
proferir paraula, començà a fullejar-lo; més tantost l'hi retituï,
dient:-En aquest poc que ne vist, li he trobat tres coses dignes de
reprensió. La primera, per algun passatge que he llegit en el
pròleg, l'altra, que el llenguatge és aragonès posat que escriu
sens articles; i la tercera, que més el confirma per ignorant, és
que va errat i s'aparta de la veritat en allò més cabdal de la
història; car diu aci que la muller de Sanxo Pança, mon escuder,
s'anomena Mari Gutiérrez, mentre que son nom és Teresa Pança; i el
qui en aquesta part tan principal comet errada, bé és de témer que
errarà en totes les altres de la història.
Llavors,
digué Sanxo: -Quin galan historiador deu ésser aquell! Si que
n'estarà ben informat, dels nostres fets, que li diu Mari Gutiérrez
a ma muller Teresa Pança! Torni a prendre, senyor meu el llibre i
vegi si m'anomenen també a mi i si m'han trasmudat el nom -Per quant
vos he sentit parlar, amic, digué don Jeroni, sns dubte sou vós
Sanxo Pança, l'escuder del senyor don Quixot. -Si que ho só,
respongué Sanxo i greu me sabria que ho fos un altre -Doncs a fe,
digué el cavaller, que no us tracta aquest autor modern amb la
netedat que vostra persona mostra; allà sou pintat com un golafre,
taboll, no gens graciós, i molt diferent de l'altre Sanxo que es
descriu a la primera part de la història del senyor vostre -Déu li
ho perdoni, digué Sanxo; més li haguera valgut deixar-me de banda
sens recordar-se de mi, puix qui no té só, no té solta, i el qui
bé està, que no es mogui.
Ambdós
cavallers pregaren don Quixot que passés en la llur cambra a sopar
amb ells, per tal com sabien que en aquell hostal no trobaria coses
pertinents a la seva persona. Don Quixot, qui sempre fou cortès,
condescendí, i anà a sopar amb ells. Resta Sanxo en plena possessió
de son guissat, `posa's a cap de taula, i feu-li companyia l'hostaler
qui no menys que Sanxo, es mostrava afeccionat de sos peus o ungles
de vedella.
Mentre
que sopaven, preguntà don Joan a don Quixot, quines noves tenia de
la senyora Dulcinea del Tobós; si era ja casada, si estava partera o
prenyada, o si, trobant-se sencera, mantenia en son record els
amorosos afectes del senyor don Quixot. En això ell respongué:
-Dulcinea resta intacta, i mos pensaments, més ferms que mai; les
nostres correspondències són tan eixutes com sempre, i sa bella
figura, transformada en la d'una vil pagesa-, i així anà referint
punt per punt l'encantament de la senyora Dulcinea, ses aventures
personals en la cova de Montesinos, i l'orde que el savi Merlí li
donà per desencantar-la, que fou la de4ls assots de Sanxo. No era
poc el plaer que ambdós cavallers prenien, oint recontar del mateix
don Quixot els singulars fets de sa història; i així restaren
meravellats, tant de sos despropòsits com de l'elegant manera amb
què els referia.
Acabà
de sopar Sanxo, i desixant l'hostaler fet una sopa, passà a
l'estatge on era son senyor; -Que em pengin, diguè tot entrant, si
l'autor d'aquest llibre que vostres mercès ténen, desitja estar amb
mi lligat gaire temps; jo li perdonaria que em digués golut, segons
vostres mercés diuen, emperò no em motegés d'embriac -En efecte,
així us nomena, digué don Jeroni, no em recordo precisament en quin
lloc; si bé puc assegurar que són malsoants les seves paraules i de
més a més falses com així ho dóna a entendre la fesomia del bon
Sanxo, ací present.
-Creguint-me
les vostres mercés, replicà nostre escuder, que el Sanxo i el don
Quixot d'aquesta història seran uns altres que no aquells de qui
escrivi Cid Hamet Benengeli, que som nosaltres; mon senyor ardit,
prudent i enamorat, i jo senzill, graciós i no golafre ni embriac
-Així ho crec jo, digué don Joan i, si fos possible, deuria
manar-se que ningú s'atrevís a parlar de les coses del gran don
Quixot llevat del Cid Hamet Benegeli son primer autor, així com manà
Alexandre que ningú gosés retratar-lo sinó Apel-les.
-Retrati'm
el qui vulgui, respongué don Quixot; emperò que no em tracti
malament; que sovint defall la paciència si la carreguen d'injúries
-Cap injúria, digué don Joan, podria-li ésser feta al senyor don
Quixot de la qual no sàpiga ell venjar-se, a, menys que volgués
esmenar-la amb l'escut de sa paciència que, segons crec, no és la
infima de les virtuts que posseeix.
Amb
aquestes i altres converses passàl's una gran part de la nit, i
totes les instàncies de don Joan per induir el nostre cavaller que
repassés més el llibre, per veure les glosses que hi feia, de res
no li valgueren, dient don Quixot que el donava per llegit i
rellegit, en tant que el declarava impertinent i neci d'un cap a
l'altre.Nores-menys, que no volia, posat que arribés a notícia de
son autor com li havia calgut entre mans, que s'alegrés de pensar
que l'hagués llegit, puix que si un home honest deu apartar el
pensament de les coses ridícules i obscenes, què no ha de fer amb
els ulls? Demanaren-li vers on pensava encaminar el seu viatge.
Respongué que vers Saragossa, per concórrer a les justes que allà
es verificaven quíscun any. Digué-li Don Joan com aquella nova
història referia d'haver-se trobat allà
Don Quixot a córrer la sortija o anell, relació per cert mancada
d'inventiva, pobra d'estil. Més pobra encara d'ornamentació, emperò
molt rica en ximpleries – Per la mateixa raó, saltà don Quixot,
no posaré jo els peus a Saragossa i així treuré a la plaça del
món la falsia d'aquest historiador novell, per on coneixerà tothom
que jo no só aquell don Quixot que ell diu -Molt bé que fareu,
digué don Jeroni;i tant més, que a Barcelona s'hi fan unes altres
justes on el senyor don Quixot pugui mostrar son valor -Així penso
fer-ho, respongué nostre cavaller: i doncs ja és hora, donim-me
llicència les vostres mercès per anar-me'n al llit, i que em
tinguin i posin en el nombre de sos majors amics i servidors -I, a mi
tambè poden comptar-me en aquest nombre, digué Snnxo; tal vegada
sigui jo bó per alguna cosa-; amb aquesta comiadaren-se i don Quixot
i Sanxo es retragueren en la llur cambra, deixant don Joan i don
Jeroni admirats d'aquella mescolança de saviesa i de folia, ben
creguts que eren aquests els veritables don Quixot i Sanxo, i no
aquells que descrivia l'autor aragonès. Matinejà don Quixot i
trucant al timpanell de l'estatge veí, prengué comiat de sos hostes
de la vetlla. Pagà Sanxo a l'hostaler magnificament, tot
consellant.li que no lloés tant les provissions de l'hostal, o que
el tingués més proveït d'allà en avant.
