La Tayri no entenia la fressa que movien aquells noiets de la seva classe de primer d'ESO, quan l'invitaven a jugar i compartien amb ella paraulotes i gestos grollers i estúpids que només intuïa doncs encara no entenia els mots d'aquell idioma que ara li tocava d'aprendre i compartir.
L'Isabel i el Joan, els seus monitors de l'aula d'acollida li facilitaven quaderns plens de dibuixos i un llistat amb el nom de cada cosa, mentre la Tayri col·locava un mot a cada objecte: "taula", "llit", "cadira", "llum", etc. i a poc a poc anava enriquint el seu nou vocabulari.
Les primeres setmanes hagués volgut fondre's doncs odiava aquells éssers tan burletes i estúpids i sobretot a l'Òscar, que no parava de posar-la en evidència en veure que no entenia res de res.
Ella recordava el seu poble a Tamazgha (que era com anomenaven els amazigs el Marroc). Havia aprés del seu ibba (pare) que ells eren imazighen (homes lliures) i que parlaven la llengua tamazight i ara sentia nostàlgia de l'agama (el camp verd), dels hiverns nevats, del mechui (plat amb carn de corder), del cuscús i l'harissa (la pasta) i enyorava la ma-n-ma (l'avia) i també escoltar a la vora del foc aquells relats tan fantàstics narrats pel seu ti-n-ma (l'avi) quan parlava de Al-Andalús com una terra mítica, abans que no caigués en decrepitud, segons Ib Saïd, era nom solar, terra beneïda pels cels, se la comparava amb Síria per la dolçor del seu clima i la puresa de l'aire, al Iemen per la seva temperatura constant, a l'ïndia pels seus perfums penetrants, a l'Awa per les riqueses, a la Xina per les pedres precioses i a Adén pel seu litoral.
I es trobava en aquell institut fastigós, rodejada de nens i nenes estranys que l'aclaparaven i l'omplien de desconcert.
El Saad i la Gasmira, pares de la Tayri, havien arribat a Cambrils l'hivern passat, procedents de Marrakech. Originaris berbers del poble de Tizi Ousem, a la vall del Toubkal on no hi ha electricitat, ni carretera. Feia uns anys havien deixat la seva rònega cabana, el sembrat d'ordi, venut les dues mules i s'instal·laren a Marrakech on no trobarien condicions de vida adequades, degut a la mort sobtada d'un germà del Saad que els havia encoratjat a venir a la ciutat on els hi facilitava una feina de serveis i l'aixopluc a la casa d'un ric del lloc.
Tot se n'anà en orris, el Saad tingué que complementar petits treballs de pagès, de ramaderia i tot allò que esporàdicament li anava sortint. Vivint en una golfa, sense condicions higièniques ni adequades per a una familia jove, amb la il·lusió de sortir-se'n de la misèria.
La precarietat econòmica redueix enormement el benestar i la convivència de la familia i per altra banda, les informacions d'emigrants que retornen d'Europa a passar les vacances, expliquen i exageren el gran benestar que allí hi han trobat.
El Saad ja no té res a perdre i vol intentar guanyar, sí més no, un diner i una seguretat per encabir-hi la vida i un futur millor per a la seva filla.
La Tayri comença a entendre aquella parla tan estranya i relaciona "asmad" amb vi, "tayra" amb got, "sinyur" amb febrer, "mraw", amb el número deu. Recorda quan feixuga va ser la primera setmana a l'aula d'acollida, com es burlaven d'ella el Pierre i la Swerlana i també l'Òscar i ara ella ja podia controlar la situació i conviure amb tots ells a la classe i al pati.
Aquell matí d'abril, penjaren un pòster amb la simbología de sant Jordi, la donzella i el drac, prepararen una taula a l'entrada de l'institut i l'ompliren de llibres i de roses, embolicades en paper de cel·lofana i una alegria inmensa la contagià d'aquella festa de la primavera. S'entregà en cos i ànima a la tasca de vendre el major nombre de llibres i de roses, que desprenien una olor tan agradable que la feien sentir feliç, mentre una nova força l'estimulava a buscar el seu lloc dins aquell mon, que s'obria ple de possibilitats i futur.
El reflex d'un sol de migdia enlluernà els seus ulls en el precís moment que l'Òscar (aquell noiet que l'hi havia estat tan esquerp) dirigint-se cap a ella, l'hi lliurà amb un suau bes, una rosa que la desconcertà i que tambè va omplir-la d'alegria i de joia i aquell matí de sant Jordi, la Tayri, el recordaria sempre i ja no l'oblidaria mai més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada