Per fi l'Artur surt de l'armari

Aquella nit l'Artur era feliç en mig d'aquella multitud, lluint la llampant americana vermella de vellut, incrustada de lluentó, en minúsculs fragments daurats, que semblaven moure's al compàs d'aquella música de l'Elton John i arrambat al seu estimat Bernabé, que el somreia, abraçant-lo amorosament, al mig la pista de ball, d'aquell local "gai" anomenat "Free love".

Feia tan sols unes hores que el batlle d'aquell municipi de la costa, els casava, acompanyats per mitja dotzena d'amics entranyables de la parella, que a l'ensems, eren còmplices en la seva voluntat de què, aquella unió fos una realitat i no tan sols un desig infructuós de l'Artur i el Bernabé.

Encara no havia paït del tot tota la "porqueria" que el règim feixista l'hi havia fet engolir tots els anys d'infantesa, joventut i molta part de la seva maduresa, doncs fins feia tan sols un any i mig (quan va conèixer el Bernabé) encara vivia immers en els prejudicis i remordiments de consciència que, aquella "instrucció" nazional-catòlica-espanyolista, l'havia absorbit i desbordat de culpes i més culpes, sentint-se mancat del més elemental amor propi i d'un bri mínim de dignitat i de decència.

Recordava aquella escola del "govern" on a la paret, darrere la taula del mestre hi eren penjats a cada costat del crucifix, el retrat d'en Franco i José Antonio i que cada matí, abans de sortir de classe, cantaven aixecats i alçant el braç dret, el "cara al sol".

No podia oblidar la por que sentia pel sol fet d'anar a classe del mestre Sr. Roig (que devia trair totes les evidències del seu cognom) i que era molt hàbil llançant el regle de fusta sobre la cara d'algun alumne, per xerrar o simplement per un abús d'autoritat, car tenia d'imposar la seva llei a tota costa.

I de "carretilla" donava la lliçó fil per randa, sense oblidar ni un sol mot, fins l'extrem que encara avui es recordava del text integre d'algun tema. "La correspondéncia mercantil tiene una gran importáncia en el desarrollo de los negocios, la facilidad y rapidez del servicio postal, la veracidad de los informes y adelantos cientificos en el orden administrativo, han hecho que la correspondéncia sea un elemento de primera necesidad y puede decirse, sin temor a ninguna exageración que sin correspondéncia no hay negocio posible... i bla, bla, bla". Com els lloros apreniem el text i en desconexiem el significat.

La més temible experiència viscuda a l'escola fou, sens dubte, el càstig injust que rebé l'Artur, quan el van culpar d'haver pegat a un nen que, per despit i malicia, va pronunciar el seu nom com a culpable, davant el mestre, i aquest desestimant cap desgreuge per part de l'Artur, va encetar-li les dues mans amb els cops de regle i seguidament va fer posar-li "les orelles de burro", mentre humiliat i vençut, anava passant per la classe, escoltant de totes les veus insistentment la paraula "burro, burro". Aquell matí, l'Artur volia morir-se.

Aquella dualitat personal de parlar en català a casa i d'impartir en castellà totes les matèries educatives a l'escola amb la cerimònia més extrema de paraules grandiloqüents i avorrides doncs eren relacionades exclusivament en referències a escriptors del "siglo de oro": Góngora, Quevedo, Calderón de la Barca, Cervantes, etc. etc. i també per altra banda, a la sublim significació de la "pàtria". "La patria se siente, no tiene palabras que claro lo expliquen las lenguas humanas. Allí donde todas las cosas nos hablan, con voz que hasta el fondo penetran del alma. Allí donde en tierra bendita y sagrada, de abuelos y padres los restos descansan... allí está la patria!... Quina pàtria?...

I totes les primaveres plenes de cerimònies, barrejades de color, escenificaven la passió i mort de Jesucrist. El dijous sant, a la tarda, anàven acompanyats pels més grans, a l'església de torn literalment a "matar jueus", amb "carraus i maces" que giràven amb força i picàven, provocant un soroll i un xivarri important que encara el fèien més intens, movent repetidament els peus al terra.

El divendres sant, amb les cares tapades, el ciri a la mà i al mig, individus arrosegant cadenes, mentre una llarga corrua de llustrosos capellans i el bisbe de l'aleshores "bajo palio", caminava darrera el "sant sepulcre", seguits per un cos armat de soldats i guàrdies civils, les autoritats municipals de torn, acompanyats per una banda militar que els fèia marcar el pas amb tota solemnitat.

Aquest ambient portava les obligacions d'anar a missa tots els diumenges i festes de guardar, besar la mà de qualsevol mossèn que trobessis pel carrer, baix pena de ser castigat pel mestre, en cas de què se n'assabentés. Confessar-se per a poder combregar, estant obligat a dir al capellà tots els "pecats", sota la coacció de què, si te'n deixaves un, segurament quin et feia més vergonya d'explicar, en combregar, cometies "sacrilegi" i aquesta desinformació del pecat, s'anava repetint setmana rere setmana i per tant, "sacrilegi" rere "sacrilegi". A l'Artur, aquesta "falta greu" no el deixava dormir i la seva consciència li provocava malsons i un sentit de culpabilitat extrema.

A casa la indiferència cap a ell per part del seu pare no l'ajudava gens ni mica. Aquell home, el Ricard, portava molt dintre seu, l'esterilitat dels set anys de joventut perduts, lluitant al front per la República, desprès la retirada forçosa cap a França, l'empresonament en el seu retorn (enganyat pels falsos missatges franquistes, que donaven seguretat als qui no tenien les mans tacades de sang). Pallisses i confessions de noms de companys republicans, obligades per les tortures i condemna a mort a l'implicar-lo en una suposada crema de convent, la posterior reducció de la pena a cadena perpetua, fins arribar al desterrament a cent quilòmetres del seu poble i per si no n'hi havia prou, complir amb el servei militar. Havia marxat voluntari amb divuit anys i quedaria lliure de tot aquell merder, als vint-i-cinc. (Encara que aquella remor marcaria el seu tarannà i el dels seus fins aquell tràgic dia que el van trobar mort, en mig un bassal de sang, al terra del menjador de casa seva. L'Artur tenia tretze anys).

La Teresa, la seva mare, cuidaria molt bé que mai no sortís cap conversa a taula sobre aquell escabrós assumpte de la guerra. El silenci era obligat i una por implícita, absorbia l'ambient familiar i s'estenia per tota la capa social per on es movien.

En aquells temps, ell era "l'Arturo" i ho seguiria essent fins molt recentment. La mort del seu pare no l'entendria i durant molts anys estaria convençut de que fou un acte de covardia i el seu nom i la seva persona desapareixerien per sempre més de les converses i de la seva vida, doncs sentiria vergonya i rebuig cap a ell, a l'hora que aquella situació el forçava a deixar els estudis i posar-se a treballar, quan encara no havia complert els catorze anys.

Tot plegat no ho assimilava amb facilitat. Tenia una llosa damunt seu que no el deixava reaccionar i només es limitava a obeir la seva mare i entrar a treballar d'aprenent en una sastreria del poble, amb un sou molt minso però amb l'esperança d'aprendre un ofici peldia de demà.

No va ser gens fàcil per la Teresa aconseguir convèncer l'amo de la sastreria, perquè acceptessin aquell vailet d'aprenent. La taca de la dubtosa mort del Ricard, marcava molt negativament la bona reputació de la familia i aquella dona, va tenir que valer-se d'amistats amb certa influència en el règim local per a què l'hi concedissin un certificat de bona conducta.

Començaria així per l'Arturo una nova lluita, aquesta vegada per a fer-se un lloc d'acceptació entre les "cosidores", els "sastres" i el Sr. Jacinto (l'amo). Seria durant molt de temps el noi dels encàrrecs i el despreci, els enganys i les malicies no deixarien que les pors i els remordiments marxessin del seu interior, sinò que augmentarien significativament.

La revelació d'allò que ell no volia ni imaginar, encara que un impuls diferent se li evidenciava, en els gestos, en les sensibilitats i en les formes de comportament, va produir-se en els vestidors d'aquell local esportiu, on començà a anar-hi per a fer natació. Un efecte sensual i punyent va despertar-se en el seu cos en contemplar la nuesa d'aquells nois, que de manera natural, passaven pel seu davant cap a les dutxes i un neguit irrefrenable el començaria a turmentar, alhora que ja no deixaria mai més de perseguir en les ombres del seu pensament i en la solitud de la seva cambra, les escabroses siluetes virils que imaginaria connexes per sempre més al seu tancat món.

La cruesa diària cuidaria de tancar amb clau i forrellat tota aquella follia que el definiria sexualment i animicament per la resta de la seva vida, però que no podria revelar ni compartir amb ningú. S'imposava el compromís familiar, la seva mare, aquella "tropa" de desagraïdes companyes de treball, que es riurien i l'humiliarien sense cap mirament i s'imaginava el Sr. Jacinto, insultant-lo i acomiadant-lo, tot cridant-lo: "marieta... sarasa... maricon".

Passaren els anys amb aquest merder dins el cap de l'Arturo. Per fi, de vell i al llit, va morir el "dictador" i a poc a poc van anar bufant nous vents d'obertura. Aleshores ell va començar a dir-se "Artur". Havia aconseguit fer-se "sastre". La Teresa, havia mort el mes de novembre, uns dies abans que "Franco", desprès d'explicar-li les desgràcies viscudes i sofertes pel seu pare "Ricard". Mentre, ell continuaria treballant, ara ja entrat el segle vint-i-u, d'encarregat en el mateix taller. El Sr. Jacinto, moriria el 2005 i regentaria el negoci, un nebot seu que es deia Bernabé.

Aquest no tardaria a entrar en la vida sentimental de l'Artur. Havia après confecció d'alta costura a la capital, amb un cert èxit, treballant per excelents modistos, presentant passarel·les de models amb una cotització ben acceptable.

Aquella nit de la boda, l'Artur semblava volar en mig de la pista de ball, i per primera vegada a la seva vida, protegit i feliç. Van fer-se pas, agafats de la mà per entre la multitud, atabalats per les llums de neó i els flaixos intermitents, mentre l'Artur es desfogava amb uns crits sords, esmorteïts per l'estridència general, traient tota la ràbia acumulada i dient a tort i a dret: Quedeu-vos en pau, fantasmes! Ja no em transmeteu cap mena de por! Resteu per sempre més en el silenci!

I com dos adolescents, ben junts, sortiren de la sala, amb la mirada ben alta...