14, 15, 16, 17 d'octubre 2020
“!Abraça'm, s'hem fa tan dolç el teu bes. Abraça'm, més tendre no tinc res més. Et veig un instant i omples de festa els records. El teu deig estrany, em torba i em pren el cor. M'agrada tot el que em fas, el que em dius, però encara m'agrades més si em somrius. No t'estiguis mai de dir, que vols estar amb mí.Tu amorós i tendre amb mi...!”
Ben comfortables dins el cotxe del Robert, escoltem la ràdio les notícies de la pandèmia, mentre ens diuen que han tancat els bars i restaurants, des de divendres i avui, dissabte, tansols ens cal arribar a Reus i dinar a les nostres cases amb els nostres familiars o no, però confinats a la nostra voluntat i messurar els nostres contactes amb els altres i com a mínim disfrutar escoltant la M. del Mar Bonet mentre canta Abraça'm.
Però, l'aventura va començar el dimecres 14, a les dues de la tarda quan ens va'm trobar el Miquel, el Baudili, el Joan i el Jaume, i el Robert, l'Antoní, el Gàzquez i el Marín, davant l'antiga presó de Reus. Anàvem ben proveïts per a poder sobreviure i resistir fins el dissabte 17. Recorreguerem més de 300 kms. fins arribar a Aren, el poble aragonés on va'm parar a refrescar-nos i “canviar el suc de les olives”.
Arribàrem a Vielha relativament d'hora i una vegada instal·lats als dos apartaments del Miquel, que, per cert, aquest va tinguer de fer una gestió amb el conserge doncs la clau d'entrada havia estat canviada i sort d'un veí que ens donar la combinació per a poder obrir la porta. El següent dia a les 8 del matí, el Miquel va poder acabar de solucionar aquest tema.
Aquella nit, el Baudili va cuidar de donar-nos sopar amb unes exquisides coques en recapte, una suculenta llonganissa i un vi i un cava que el varen pagar l'Antoní i el Baldiri, que entre els dos complirien 151 anys i que feia caure de clatell i no cal dir el postre de músic corresponent.
Aquella tarda queia “aigua neu” i estava emblanquinat tot el paisatge, ens arribarem al super Fresch a comprar articles que ens faltaven i per aquest motiu no ens decidirem a fer uns plans concrets per el dijous, cosa que concretarem en despertar-nos en poca pluja i desprès d'esmorzar al “Café de París”, el Joan, el Jaume, i el Gázquez, es quedaren a Vielha visitant-la de punta a punta.
El Miquel, el Baldiri, el Robert, l'Antoní i el Marín, emprengueren una ruta ben agraïda i fértil, Per un fresc senderó d'avets i avellaners realitzem una pujada ben sorprenent cap a un poble del municipi de Vielha e Mijaran, a la vall d'Aran, Escunhau que està situat a la riba esquerra de la Garona a 1049 m. d'altitud. Fins al 1970 fou municipi independent, el seu terme comprenia, a més, els pobles de Casanih i Betren i el despoblat de Castell. A uns 9 km. del poble, travessant el bosc d'Escunhau, es troba l'estany d'Escunhau. Juntament amb el poble veí de Casanih, forma l'estitat municipal descentralitzada d'Escunhau i Casanih.
És un conjunt que forma part de l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El poble d'Escunhau, cap de l'antic terme del mateix nom es troba a la riba esquerra de la Garona a 1049 m. d'altitud, vora la carretera C-142, al peu del tuc de Meldia. L'antic Camin Reiau, que recorria tota la vall, creuava de banda a banda tot el poble. El nucli que tenia 92 h el 1981, conserva algunes cases interessants, com Çò de Jançò(segle XVII) i sobretot la casa dita Çò de Perjoan, que té la llinda datada més antiga de la Vall (1393), així com diversos finestrals renaixentístes. A la part alta del nucli hi ha l'església parroquial romànica de Sant Peír, originariament del segle XII, bé que reformada posteriorment, que conserva un interessant portal del segle XII. El 2019 tenia 114 habitants, la festa Major se celebra el 29 de juny, per sant Pere.
Fins a la fixació normativa de l'aranès, era habitual escriure Escunyau, en català.
Els
companys que han fet el recorregut per Vielha han cuidat de trobar
lloc per a dinar i ens han comunicat que anirem a Era Plaça lloc
on hem dinat molt bé la olha aranesa, el fricandó, els calamars i
la sípia, segons els gustos i les preferències de cadascú.
Hem
anat als apartaments, uns han dormit, d'altres han vist la tele. El
Gázquez ha roncat i els cabrons de Jaume i Marín han xerrat ben
fort fins que esverat i desorbitat el Gázquez ha deixat de roncar i
de dormir i ens ha increpat amb vehemència. El Miquel i el Joan han
sortit a caminar per Vielha i aquests en arribar, han preparat la
cuina on el Joan ha començat a coure, primer els macarrons i les
mandonguilles pel dinar del divendres i seguidament els llangostins
que portava de Reus i que ens hem menjat per a sopar amb uns caves,
delicadessa del Baldiri que el divendres complirà 79 anys i l'Antoní que el passat dia 10 en va fer 72 Mascaro i
Canals i Canals, i vins del Priorat ben selectes Unes delicadesses de postres i a dormir que demà ja
matines.
La part fosca d'aquell vespre la representà, com sempre, el Marín que fent gala de la seva ingenuitat, va fer llesques de pa amb un ganivet, damunt la fusta del mostrador de la cuina, deixant la seva marca esquinçada per la superficie ben evident i innecessària. Ni les emocionades imatges del “Passa palabra” van intercedir en la “mala llet” d'aquell fet.
El
divendres ens reunirem a l'apartament dels `”apats” i ens
cruspirem uns entrepans ben sucosos, regat per un bon vi i un café i
etc. i seguidament ens desplaçarem amb els dos cotxes al Pla de
Beret.
El Pla de Beret és un ample altiplà a 1860 m de muntanya al que s'hi accedeix per una pista asfaltada de sis quilòmetres de longitud que remunta, en una ziga zaga abrupta, el vessant de la muntanya.
Sortint de Vielha cal agafar la carretera C-28 en direcció al Port de la Bonaigua. Desprès de Tredòs, el camí va ascendint i les corbes es tornen més tancades. Tot just arribar a Vaquèira apareix un desviament cap a l'esquerra que puja fins el Pla de Beret, o Plan de Beret.
Nombroses llegendes del Pla de Beret ubiquen aquí el lloc de trobada de les bruixes i les fetilleres de la comarca en l'época medieval, o la llegenda de les Tres Monedes. Els sàbats de Plan de Beret eren coneguts o gairebé per totes les valls dels voltants.
A l'entrada ens rep la Pèira deth Uelh deth Garona, un menhir neol·litic antropomorf de 190 m d'altura. Aquest senyala el lloc on neixen dos rius la Garona, que descendeix cap al nordoest per les vessants del massís de Beret i el Noguera Pallaresa, que des de l'Hont dera Noguereta s'encamina direcció sudest cap al Pallars Sobirà.
Des de les fonts de la Garona fins la Cabana des Gavatxos, el Pla de Beret mesura no menys de 4 km de longitud. A l'hivern la plana dorm sota la neu i acull nombrosos esquiadors. A l'estiu els transits es corresponen a milers de caps de bestiar, sobretat de cavalls i vaques, que pugen a berneficiar-se de les pastures de l'alta muntanya.
La riquesa arqueològica del lloc, generós en monuments megal·litics, constitueix un altre dels seus atractius i testimonia l'antiguitat dels seus usos pastorils.
En un inmens aparcament de cotxes hi deixem els nostros i mentre el Joan, el Jaume, el Gázquez i el Baldiri es queden en aquesta immensa esplanada contemplant un paisatge totalment blanc de la neu escampada aquests últims dies, el Miquel, l'Antoní, el Robert i el Marín enfonsen les seves botes de muntanya en aquell tapeït fangar de neu i aconseguim arribar a la llarga pista que ens baixa fins a Salardú.
Paisatge
meravellós, d'una netedat exquisida que a voltes passant sota algun
avet capriciós ens mulla el desprendiment suau i puntual d'algun
floc que tremolós es deix caure sobre nosaltres i ens transmet la
sensació contundent d'aquell glas que remou el nostre cos i ens
desperta d'aquella embriaguesa subtil i transparent que ens captiva i
transporta.
Alguna
altra vegada el floc de neu és empentat per alguna ma amiga o així
ho sembla, sense arribar a l'atac vehement i seguit d'una guerra de
blanc que supera el lliurar-se a l'alegria de viure aquella sensació
tan agradable.
Poques
vegades i val la pena de dir-ho, hem respirat aquella calma i quietud
extraordinàries viscudes en aquell indret tan meravellós i quan ens
hem trobat el ramat de vaques que ens venien de cara i el pastor rera
la manada i classificant-les perquè es barregen i a l'hora de
tornar-les els seus responsables ténen de comptar-les i evitar la
sorpresa, les hem vist passar a dring d'esquetllot i les hem
fotografia't convenientment.
Segurament
que hi hem pensat més vegades en aquell matí meravellós i encara
hem pogut menjar els macarrons ben gratinats pel Joan i les
mandonguilles saboroses i els llangostins que ens havien quedat del
sopar, però a la tarda, per a conèixer les belles vistes de la
vall, ens hem dedicat a cercar noves fites i indrets esplendorosos
d'aquell lloc priveligiat.
Es
tracta del “Er Auet des Chequetes” que en català seria l'avet
dels xumets. Les families porten aquí els xumets perquè el nen
deixi d'utilitzar-lo i el pengen. A l'agost fan una festa de
celebraciórematar-ho hem fet un viatge esplendit a l'Airan Naturau
Plan Batalher, l'àrea té una particularitat encantadora, es tracta
d'una tradició de la zona adaptada de l'original de Suècia.
Hi
ha una “caseta” amb una llibreta ben protegida per les
inclemències del temps, a la llibreta s'hi pot deixar un missatge.
És fantàstic que la gent la torni a deixar on toca, fa il·lusió
veure que encara hi ha molta gent cívica
Seguint
el consell del Baldiri hem volgut visitar el poble més bonic de la
Vall d'Aran, Bagergue. És el poble habitat més alt de la Vall
d'Aran, i també un dels més preciats d'Espanya, així ho va
declarar la VI Assemblea Nacional dels pobles més bonics d'Espanya.
El nucli històric forma part de l'Inventari de Patrimoni
Arquitectònic de Catalunya. També val la pena visitar l'església
parroquial de Sant Feliu, del segle XIII i l'ermita de Santa
Margarida de Bagergue, a un quilòmetre cap al nord, resseguint el
riu. Hi destaca el Musseu Eth
Corrau, que explica la vida quotidiana aranesa i l'artesania més
rústica de la zona a través de més de 2500 peces.
Per
acabar la tarda, hem visitat Arties on el Joan hi va treballar uns
messos de cambrer a “Casa Irene” on va servir el dinar al rei
Joan Carles i ha pogut parlar amb el fill de la senyora Irene.
Al
casc urbà d'Arties s'hi poden trobar les cases renaixentístes més
destacables de la Vall d'Aran. Això fa que, per a molts, sigui un
dels pobles més bonics de tota la vall. També és conegut per ser
una de les entrades al vesant aranès del Parc Nacional
d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, per la ribera de Valarties.
També
destaca la seva església Santa Maria d'Arties, que data del segle
XII, un bon exemple de la superposició de diferents estils i on
destaquen un ric conjunt de pintura mural renaixentista (s XVI)
I
així van passar aquells dies, ben profitosos i ens deixaren l'ànim
ben alt encara que tinguerem les nostres “foteses” a flor de
pell, no passaren del llindar d'aquella porta que ens aixoplugà quan
la temperatura del lloc es mantenia pràcticament a 0º o a menys 1.
i això és molt de fred, vers la calidessa rebuda en aquella llar
amiga.
