La llarga ruta del Cister

Dijous, 25 de juny del 2020

Desprès d'una revetlla del solstici d'estiu, de les efervescències i deshinivicions d'una pandèmia ja desconfinada, poderosa encara, maltractats per les renúncies i els impossibles presagis d'una tendència molt insatisfactòria i abocada al caos més sever, plens de supersticions i de dubtes i de naufragis esgotadors, empobrits i volàtils cap a un tarannà poc engrescador i creatiu, hem emprès la prova més concluent i veraç de la nostra fràgil constitució física i psiquica, la caminada més llarga dels nostres últims anys envers l'utòpica marxa cap al monestir de Santes Creus.

Són les sis, en punt del matí, un matí d'estiu que dibuixa una despuntada d'alba ben exhuberant de matisos i color i coberta d'una aurora boreal que traspassa el llindar del sol, vermell i creixent i flameja amb força l'efervescència més subtil de la matinada de juny, de la bella i estimada matinada d'estiu, completa i plena dels encants i contorns més exquisits.

I, som nosaltres els interprets, els protagonistes d'aquell event, de la rotació continuada pels camins i viles del nostre paisatge més proper. El Miquel, el Robert, l'Antoní i el Marín emprenen la ruta i dirigint-se cap a Vilallonga i prenent nota del consell escrit en el seu cementiri, que diu, “Avui per a mí, i demà per a tu” l'Antoní posa la seva petjada i diu: “No corris, no tinguis pressa”

Continuem cap al Rourell, a la Masó, esmorzem en un parc infantil i seguim la ruta en direcció a Vallmoll. En aquest punt, carretera, més carretera, riu Francolí i pujada de grau, dos campanars. Ara, el Marín comença a notar l'efervescència de la pujada i aconsegueix arribar a Bellavista on roman assegut en un seient de la plaça on hi ha una font que ens a serveix de refresc i d'alivi refrescant.

En aquest punt i conectant amb els nostres benafactors que fan soport al nostre event, els hi donem la nova de venir a buscar el Pep mentre els tres pelegrins, segueixen de nou la ruta, l'Antoní, el Robert i el Miquel, grans combatents de les nobles causes i infortunis.

Amb dos cotxes arriban a Bellavista, el Joan, el Baudili, el Guillem i l'Arinyo, ells consolen el Marín que intenta no acceptar l'averany de deixar la cursa i seguir ben domesticat la resta de la jornada, però tot s'arranja en mostrar-li la nevera plena de cerveses ben fresques que porta el Baldiri. Si és que la penitència no és ben rebuda, i el sacrifici sempre és en va.

Seguim amb els cotxes cap a Santes Creus, tornem a l'Alió on hem quedat amb els expedicionaris però arribem tard. Quatre vegades passem per la mateixa rotonda i fins a les tres de la tarda no arriban al fi del trajecte els caminadors. Al restaurant el Racò, no trobem lloc i marxem amb els cotxes fins un lloc de la carretera que ens atent i podem dinar amb grata companyia i bon servei.

De la cara que fa el Robert en arribar val més no parlant-ne. Tot requereix el seu temps i la seva marxa ascendent.

A les Illes Medes ens refresquem i ens acomiadem d'aquest matí de juny que ens ha ensenyat a destriar la palla del blat i a mesurar les pasions i els desitjos i combinar el possible amb l'impossible.

Conversa amb el coronavirus

Sospitoses i volàtils essències del virus infecte de la pandèmia ingrata del dolor, de les incertes rancúnies que degraden els humans i crèixen voluptuoses i infecten els membres i debiliten les forces i les realitats més fèrtils i sensibles de la naturalesa humana que lluita sense remei contra un inexorable caos, malaltís i degradant, infectat de mesquinesa i deteriorat per la força més exasperant que debilita i menysprea el llenguatge més avesat a la raó i al raciocini més coherent i clar de la ment humana.

És impossible una lluita dissuassòria per trobar una coherència i una lògica desitjable entre el “coronavirus” i el més fértil i avançat descobriment tecnològic que vol sorprendre'l amb un rentat seguit de mans i una distància imprudent de 2 metres entre gent que voldria fondre's en una abraçada calurosa i correcte plena de sucosos refrecs i molta energia i tapats amb la mascareta infecta que amorteix aquell verí de passió i de calidessa que voldriem regalar avastament.

Enyorem per sempre més els desitjos i les trobades càlides, humanes, i voluptuoses de aquells moments, irrepetibles i mai més possibles, de les nostres fragàncies i extassiades ofrenes a aquell horitzó d'amor i llibertat que un dia ens va atorgar la societat i que ara notem tant a faltar i, per sempre, serà un utòpic pelegrinar.

Així sigui, Amen..

Retornem a "la figuera"

Dimecres, 27 de maig del 2020

De nou i des de feia temps, més o menys 12 setmanes, hem tornat a fer ús del “despertador” i de portar a sobre l'entrepà i les postres i ens hem trobat a la porta de cal Baldiri, a Castellvell per a personar-nos amb la prudència i l'audàcia que mereix el nostre encontre i emprendre el costarut camí cap a “la figuera”, el lloc bateja't per nosaltres amb aquest nom i símbol de les nostres caminades, per Castellvell, que són les més freqüents dels últims anys, els dimecres i dissabtes.

Potser no caldrà dir la repetida reticència del Marín que intenta esguerrar la sinousa pujada i caminar per altres averanys menys costaruts i dificils, però el consens és unànim i no queda més opció que anar fent, sense pressa, però amb pas ferm, l'enfilada cap els diposits de l'aigua, el “boscar” i arribar a “la figuera”.

El Miquel, l'Antoní, el Robert, el Joan, el Marín i el Baldiri som els supervivents de la efemèride i en un matí de primavera i de temperatura càlida anem seguint la gran avinguda d'asfalt que s'intueix d'un gran desnivell mentre anem deixant molt avall el poble i la muntanya de santa Anna que han reduït la seva forma considerablement i al nostre davant només s'invoca la llarga pujada que no fa més que enlairar-se i enlairar-se progressivament i de forma desmesurada fins aconseguir el cim més alt i consolar-nos de la gran ascensió doncs d'ara en endavant tot serà baixada i quina baixada!

Com hem anat ben separats, per el confinament, hem tingut temps de mirar els marjals del camí, les roelles vermelles, les tulipes groguenques, les violes liloses, les blanques i grogues margarides, l'herba'm crescut i solemne, degut a l'absència de l'ésser humà que durant molt de temps a brillat per la seva no presència, provocant el creixement més vital del bosc i el rebrot indiscriminat dels camins que anirem civilitzant a mesura que hi tornem a caminar amb més freqüència i contundència regeneradora.

Com marcava el programa, hem arribat a la masia del Baldiri on s'afegit a la colla el Guillem i a la fresca de les moreres hem esmorzat i gaudit de la brisa matinal de primavera i sense fer ostentació de cap privilegi especial, hem fruït d'una agradable companyia i amb molt d'entusiasme hem fet plans de futur i de retrobar-nos molt aviat per a recomençar una nova etapa, pregant que no ens tornin a confinar els nostres esperits lliures i elementals. Ah, el “coc-ràpit” fet per la Dolors, per unanimitat ha sigut molt bo. Gràcies.