Caminada per Rojals

(Xic vilatge de Rojals, vell, colrat i rugós, arrupit pels anys i pel fred! Té la bellesa d'una floreta de boixerica i una alta fortor i una sabor amarga de fruita agresta. Les cases seculars semblen receloses, talment una nierada de teixons o de porc-senglars, que travessessin la collada. Per bé que el primer rengle del carrer, sota de l'església, és emblanquinat, la resta es mostra colrat, de rostre obscur i matusser. L'ànima dels bons rojalencs és primitiva i senzilla. Dins de les cases renegrides s'escondeix la superstició. Després d'una vetlla vora la llar, escoltant narracions de bruixeria , en reprendre el camí, a la matinada, hom tem de topar, en el primer recolze, amb algun pastor fetiller que us capgiri el senderi. Josep Iglésies, les ciutats del món)

I en aquestes estàvem poc o molt subjugats el dissabte 16 de març del 2019 quan pujàvem des de Montblanc entomant els revolts de la carretera fins aconseguir, desprès de passar Rojalons, albirar les cases de Rojals. Erem l'Antoni i el seu fill Albert, el Baudili, l'Antonio, el Guillem, el Joan i el Pep Marín. Aquell matí es presentava càlid, ben assolellat, pregon de vistes i reflexos i una pista ampla i llarga que feia augurar un bon desplaçament de les nostres grinyoladísses articulacions, amortides pels bastons que ens feien suport i ens evitaven alguna que altra ensopegada.

Les nostres dèries tenien diversos arguments i converses alternatives. L'Antoní ens mostrava el nom dels indrets per on anàvem passant, els camins que deixàvem i que ens portarien, un altre dia, els Cogullons, la Bartra, però avui seguiríem cap a la taula dels quatre termes i a la mola d'estat.

L'Antonio i l'Albert ens transportaren amb les seves vivències viscudes en un recent viatge, a la terra del sol naixent, Japó. I sortiria la capital, Tòquio i comentarien el menjar i els costums d'aquella gent i en un tancar i obrir d'ulls, ens feia la il·lusió, de haver-nos traslladat per uns instants a aquell extraordinari país.

El Baudili, cosa estranya en ell, començar a escoltar cantar ocellets i “la primavera” va sortir dels seus llavis de nou, i una vegada més algú va interferir en no conèixer cap ocell amb aquest nom. Conclusió, en el nostre diccionari particular s'accepta, des d'avui, aquest ocell, primavera.

Del Guillem i del Joan no en puc dir res. Van accelerar la marxa i anaven ben destacats i els retrobarem a la taula dels quatre termes, potser si que comentaren la bona marxa del Barça i a la conversa també sortir algun paisà de Reus, d'altres èpoques que els dos encara recorden, tenen una memòria excel·lent!

Resseguint la carena en direcció a llevant, a uns 400 m., s'arriba a l'indret anomenat “Taula dels Quatre Batlles) on convergeixen, els termes municipals de Montblanc (conca de Barberà) Mont-ral (Alt Camp), Vimbodí-Poblet i Prades. Diu la tradició que, quan calia fer una tallada de pins, els quatre batlles es reunien en aquest indret per a pactar els termes de la tala, ja que alguns boscos eren compartits. El camí-pista gira cap al nord i els cingles de la mola perden altivesa. A uns 350 m. apareix un vèrtex geodèsic, amb una altitud de 1.116 m. i 200 m. més enllà s'arriba al punt anomenat mola dels Quatre Termes, amb una altitud de 1.118 m.

La Mola d'Estat és un tossal de 1.127 m. d'altitud a les muntanyes de Prades, a cavall dels municipis de Vimbodí i Poblet (conca de Barberà) i Prades (Baix Camp). Com a fet característic d'aquest tossal, hi ha tres creus metàl·liques clavades a la roca, a frec del cingle, anomenades popularment “les tres creus”, en una zona que ofereix impressionants vistes de la vall del riu Brugent i de les muntanyes de Prades.