Un matí gelat a la Mola

Era una aventura anunciada, feia dies que l'Antoní enviava whats-apps amb la imatge de la Mola despejada i comunicant-nos el perill d'una boira inexistent, però possible, que podia entorpir la nostra tasca de pujar-hi, com així va ser, el divendres 4 de gener, de l'any nou estrenat feia només 4 dies i nombrat 2019.

L'Antoní ens reservar una agradable notícia quan l'esperàvem a la porta de la seva casa, a Reus, i van comparèixer en cotxe els seus dos fills, el Daniel, amb el seu fill Guim i l'Albert, amb moltes ganes d'acompanyar-nos en aquella fita ben audaç i plena de reptes i gairebé perills i una inclemència de temps que marcava els 0 graus en el termòmetre del cotxe i que seria un dels paranys a vèncer aquell matí fred i gèlid.

També formarien l'expedició el Miquel, el Baldiri, l'Antonio i el Marín, aquest últim pobre, donaria la nota més nefasta de la caminada, per una forta lumbàlgia, que el faria endarrerir durant la pujada i provocaria una ascensió més calmada de ritme i de voluntat a tota la resta.

Comencem a deambular per l'esplanada corba. Dins el vocabulari muntanyenc, s'anomena mola un turó o muntanya escarpada, acabada en planell. El planell de la mola de Colldejou és enorme. Hom té la sensació d'haver arribat a un món nou, una mena de planeta desconegut. La climatologia de la Mola no permet que s'hi facin arbres crescuts. Només unes catifes d'herba menuda, que solquen diversos corriols. Per l'horitzó, la blancor encegadora de la llum del cel.

Aquí, qualsevol cosa pot sorprendre el qui acaba d'arribar-hi. Trobem un estanyol d'aigües bellugadisses, com el panteig d'un ser vivent. Descobrim una cisterna d'aigua potable. Això és important.

Degut a la incompetència física del Marín ens comodem en una racer, davant l'estanyol i aprofitem per a esmorzar. Els més joves i el petit Guim, corren i belluguen per l'entorn del llac i perquè no dir-ho es fan passar el fred amb aquelles corredisses i jocs de camp.

El Miquel, el Baldiri i el Marín es queden al lloc d'esmorzar i la resta, amb bon criteri, se desplaça fins el castellet, un habitacle circular, sòlid, estrany, com de fantasmes i de bruixes. A la nit, aquests tipus, deuen rondar molt lliurement per la Mola.

Som a frec de l'edificació. A dintre tot és enrunat i pensem que es deu tractar, d'un antic fortí de les guerres carlines o cosa per l'estil.

A baix, al peu de la Mola, aixequen el caparró les cases de Colldejou, Josep Iglésies havia escrit d'aquest poble “El raïm de cases fa relliscadeta; brolla del roquer, igual que el degotis d'una esquerda tenebrosa.”

Des de l'altura de la Mola es domina tot el món. Tot el món nostre, és clar, el món del Baix Camp. A l'altre costat del coll del Guix, puja la mola de Llabería. El turó d'Escornalbou fa de contrapés a Llaberia. Davant, la punta de la Roca i Mont-roig. Al fons, els pobles de la planúria que banyen les darreres cases a l'aigua de la platja.

La baixada castiga els desvalguts genolls dels més grans mentre el Dani, l'Albert i el petit Guim ho superen amb facilitat. Enrere queda la baixa temperatura d'hivern, la freda brisa que ens ha glaçat la cara i les mans però també, en el cor, una sensació de benestar, de comfort i un pessigolleig que ens trasbalsa i composa de nou les nostres ànsies més grans d'aventura i vida plena.

Al poble, unes birres i refrescos ens alegren l'existència.