La lluna de sang se l'endugué

Tenia l'ego molt crescut i ell, “el duc d'Anzame”, era un monàrquic molt republicà. Solia realitzar-se com a personatge selecte i ben diferent de la resta d'humans, durant les disbauxes del “carnestoltes” donat que per a la quaresma ja posaria més seny.

Ja als anys seixantes, col·laborava amb l'Espinós, el pare Gort, el Martí Queixalós, el Sr. Botet i d'altres eixelebrats convocant en diferents indrets de Reus l'enlairament dels “Espetecs” i més tard seguint les peripècies i les époques de més bon humor, en diferents colles que anaven minvant segons passaven els anys, fins hi tot una vegada, el van elegir “alcalde de Reus” (per la gràcia divina) i segons la premsa i les fotografies va donar la benvinguda a Reus a SM Joan Carles I, (caracteritzat pel Toni Albà) amb un sucós discurs, que es pot trobar a les hemeroteques.

Últimament i com a colofó del seu esperit tant participatiu i seguint la tradició, que començà al bar Canàries, i ara s'ha convertit en la “Confraria de la Santa Clotxa” ocupà el càrrec de “coordinador de gemecs” que malauradament se l'emporta per sempre més, a l'etern país de Xauxa, en exclusiva i a títol postum.

Aquest individu “Anzame” no ens deixa de sorprendre i ens cor pren la seva abnegada vida i d'admiració cap a la seva persona i també cap a ell mateix i desprès, si calia, pels demés mortals. La seva negra i abundosa cabellera, alimentada per un eficaç colorant, l´hi donava un aspecte rejovenit i atractiu que el feia ésser i considerar-se “el millor”, sense rancúnies ni enveges cap a ningú, per què? si ell era i se sentia el rovell de l'ou, el centre d'atracció i la raó de la festa, en les tertúlies on participava, últimament a “los malditos”i a les xerrades per la tele i a les discussions sobre qualsevol tema i personatge de Reus. Anècdotes musicals de'n Rogélio, afers amatoris amb les vídues de la època del “ros panolla” i els tractes especials de “l'allera” amb els directius del banc d'Espanya. Tot un compendi de saviesa urbana i un recull considerable de fotografies d'aquella ciutat, la seva i també la nostra, on va néixer.

Si fins l'últim dia de la seva vida sembla ser triat. No va ser un vespre qualsevol, tenia de coincidir en un eclipsi de lluna, una lluna de sang, quin fenomen succeeix cada grapat d'anys, fins hi tot, la lluna,va canviar la seva forma i color per endur-se'n aquell Zaragoza, que en néixer li posaren Lennin per a més inri, cosa que no té merit perquè ell no el va triar.