La lluna de sang se l'endugué

Tenia l'ego molt crescut i ell, “el duc d'Anzame”, era un monàrquic molt republicà. Solia realitzar-se com a personatge selecte i ben diferent de la resta d'humans, durant les disbauxes del “carnestoltes” donat que per a la quaresma ja posaria més seny.

Ja als anys seixantes, col·laborava amb l'Espinós, el pare Gort, el Martí Queixalós, el Sr. Botet i d'altres eixelebrats convocant en diferents indrets de Reus l'enlairament dels “Espetecs” i més tard seguint les peripècies i les époques de més bon humor, en diferents colles que anaven minvant segons passaven els anys, fins hi tot una vegada, el van elegir “alcalde de Reus” (per la gràcia divina) i segons la premsa i les fotografies va donar la benvinguda a Reus a SM Joan Carles I, (caracteritzat pel Toni Albà) amb un sucós discurs, que es pot trobar a les hemeroteques.

Últimament i com a colofó del seu esperit tant participatiu i seguint la tradició, que començà al bar Canàries, i ara s'ha convertit en la “Confraria de la Santa Clotxa” ocupà el càrrec de “coordinador de gemecs” que malauradament se l'emporta per sempre més, a l'etern país de Xauxa, en exclusiva i a títol postum.

Aquest individu “Anzame” no ens deixa de sorprendre i ens cor pren la seva abnegada vida i d'admiració cap a la seva persona i també cap a ell mateix i desprès, si calia, pels demés mortals. La seva negra i abundosa cabellera, alimentada per un eficaç colorant, l´hi donava un aspecte rejovenit i atractiu que el feia ésser i considerar-se “el millor”, sense rancúnies ni enveges cap a ningú, per què? si ell era i se sentia el rovell de l'ou, el centre d'atracció i la raó de la festa, en les tertúlies on participava, últimament a “los malditos”i a les xerrades per la tele i a les discussions sobre qualsevol tema i personatge de Reus. Anècdotes musicals de'n Rogélio, afers amatoris amb les vídues de la època del “ros panolla” i els tractes especials de “l'allera” amb els directius del banc d'Espanya. Tot un compendi de saviesa urbana i un recull considerable de fotografies d'aquella ciutat, la seva i també la nostra, on va néixer.

Si fins l'últim dia de la seva vida sembla ser triat. No va ser un vespre qualsevol, tenia de coincidir en un eclipsi de lluna, una lluna de sang, quin fenomen succeeix cada grapat d'anys, fins hi tot, la lluna,va canviar la seva forma i color per endur-se'n aquell Zaragoza, que en néixer li posaren Lennin per a més inri, cosa que no té merit perquè ell no el va triar.

Un matí gelat a la Mola

Era una aventura anunciada, feia dies que l'Antoní enviava whats-apps amb la imatge de la Mola despejada i comunicant-nos el perill d'una boira inexistent, però possible, que podia entorpir la nostra tasca de pujar-hi, com així va ser, el divendres 4 de gener, de l'any nou estrenat feia només 4 dies i nombrat 2019.

L'Antoní ens reservar una agradable notícia quan l'esperàvem a la porta de la seva casa, a Reus, i van comparèixer en cotxe els seus dos fills, el Daniel, amb el seu fill Guim i l'Albert, amb moltes ganes d'acompanyar-nos en aquella fita ben audaç i plena de reptes i gairebé perills i una inclemència de temps que marcava els 0 graus en el termòmetre del cotxe i que seria un dels paranys a vèncer aquell matí fred i gèlid.

També formarien l'expedició el Miquel, el Baldiri, l'Antonio i el Marín, aquest últim pobre, donaria la nota més nefasta de la caminada, per una forta lumbàlgia, que el faria endarrerir durant la pujada i provocaria una ascensió més calmada de ritme i de voluntat a tota la resta.

Comencem a deambular per l'esplanada corba. Dins el vocabulari muntanyenc, s'anomena mola un turó o muntanya escarpada, acabada en planell. El planell de la mola de Colldejou és enorme. Hom té la sensació d'haver arribat a un món nou, una mena de planeta desconegut. La climatologia de la Mola no permet que s'hi facin arbres crescuts. Només unes catifes d'herba menuda, que solquen diversos corriols. Per l'horitzó, la blancor encegadora de la llum del cel.

Aquí, qualsevol cosa pot sorprendre el qui acaba d'arribar-hi. Trobem un estanyol d'aigües bellugadisses, com el panteig d'un ser vivent. Descobrim una cisterna d'aigua potable. Això és important.

Degut a la incompetència física del Marín ens comodem en una racer, davant l'estanyol i aprofitem per a esmorzar. Els més joves i el petit Guim, corren i belluguen per l'entorn del llac i perquè no dir-ho es fan passar el fred amb aquelles corredisses i jocs de camp.

El Miquel, el Baldiri i el Marín es queden al lloc d'esmorzar i la resta, amb bon criteri, se desplaça fins el castellet, un habitacle circular, sòlid, estrany, com de fantasmes i de bruixes. A la nit, aquests tipus, deuen rondar molt lliurement per la Mola.

Som a frec de l'edificació. A dintre tot és enrunat i pensem que es deu tractar, d'un antic fortí de les guerres carlines o cosa per l'estil.

A baix, al peu de la Mola, aixequen el caparró les cases de Colldejou, Josep Iglésies havia escrit d'aquest poble “El raïm de cases fa relliscadeta; brolla del roquer, igual que el degotis d'una esquerda tenebrosa.”

Des de l'altura de la Mola es domina tot el món. Tot el món nostre, és clar, el món del Baix Camp. A l'altre costat del coll del Guix, puja la mola de Llabería. El turó d'Escornalbou fa de contrapés a Llaberia. Davant, la punta de la Roca i Mont-roig. Al fons, els pobles de la planúria que banyen les darreres cases a l'aigua de la platja.

La baixada castiga els desvalguts genolls dels més grans mentre el Dani, l'Albert i el petit Guim ho superen amb facilitat. Enrere queda la baixa temperatura d'hivern, la freda brisa que ens ha glaçat la cara i les mans però també, en el cor, una sensació de benestar, de comfort i un pessigolleig que ens trasbalsa i composa de nou les nostres ànsies més grans d'aventura i vida plena.

Al poble, unes birres i refrescos ens alegren l'existència.