Caminada ben particular

Dissabte, 24 de febrer de 2018

Amb polèmica inclosa del lloc on havíem de sortir, l'Antoní, el Baldiri, el Miquel, el Guillem,  l'Antonio Gasol, el Joan i el Pep Marín vam fer cap a les 7,30, a Castellvell del Camp on amb dos cotxes aniríem fins la mateixa entrada de l'ermita, que restava tancada en aquella hora. En arribar-hi, el Josep Maria de Tarragona s'incorporaria a la comitiva, tal com havíem acordat.

Amb les motxilles i els bastons, començarem la caminada i de seguida ens trobarem amb el primer obstacle que ens calgué fer ús d'una hàbil destresa, perquè no dir-ho, pròpia en nosaltres. El riu baixava furient i teníem de travessar-lo i encara que l'Antoní en un gest de decidida voluntat, el va passar gairebé sense mollar-se, nosaltres emplenarem el pas amb pedrots ben gruixuts fins aconseguir la veritable proesa de fer l'accés més assequible i segur, encara que algú si va mullar un xic els peus, no Baldiri i Marín?

Me'n oblidava del protagonista més eixerit de la colla, venia el gos del Baldiri, el Tau i sempre a un bon ritme anava i venia, lleuger i fent moure la cua. La veritat es que no ser per on va travessar el riu però no ens va donar cap feina en ajudar-lo, al contrari, sembla que no l'hi va ser gens dificultosa aquella maniobra, a nosaltres sí.

I el més subtil de la caminada, en aquella hora matinal fou la contemplació espectacular d'un sol acabat de estrenar que ressorgia fecund i vigorós amb tonalitats vermelloses i groguenques i ens deixava mirar-lo gairebé tot sencer sense l'enlluernament ni la força ocular que acostuma en altres moments del dia, ofuscar-nos i encegar-nos la visió.

Seguirem per camí ben traçat per on hi passen tractors i cotxes i veurem moltes parades d'avellaners i de incipients sembrats, d'alguna que altra alzina, d'ametllers i fruiters ben cuidats i de masos dispersos que són plantats des de temps llunyans i encara honoren un entorn ben digne i correcte i en aquestes entrem en una finca particular doncs davant d'una barraca podrem seure i fer l'esmorzar ben còmodes. Unes queixes per entrar en lloc particular però apareix el pagés, per sort, i l'hi demanem les nostres intencions i ens les concedeix sense cap reparo. Esmorzem ben cofois i el Tau fa de les seves, vol menjar i provoca que no ens podem descuidar i a l'hora del café al deixar els gots al terra per què puguin ser emplenats hi ha el perill imminent de vessar-los vers la insistència mòbil del gos que passa pel costat amb bellugadissa continuada. Per sort, podem beure els cafés i el rom del Guillem. I desprès, glòria.

Aquella caminada d'hivern es converteix en benigna, el Josep María, nostàlgic de mena, rememora les antigues sortides de la colla i amb la seva prudència acostumada perfila perills inexistents i ens parla de noves fites per el futur que no comportin excessius riscos i siguin caminades ben controlades pel seny i la prudència.

De tornada, passant pel costat del barranc on l'aigua brolla aquí i allà, sense un devenir continuat, el Tau, jogueto i pler d'aventura al passar per un solc dissimulat per la vegetació, cau de quatre potes dins el forat amb l'inconvenient que al veure's atrapat, s'anava enfonsant més profundament i un crit d'alarma nostre ens alerta del perill que corre, però se'n surt tot sol amb l'ensurt corresponent i les quatre potes enfangades i amb això acaba tot.

En arribar a l'ermita de Paretdelgada, seiem al costat d'una taula i ens bevem unes cerveses. Una colla de cambreres preparen les taules reservades per fer una calçotada i allí acaben les petites anecdotes d'aquella sortida d'un matí d'hivern.