UN MATÍ A LA MUSSARA

Cada any arriba aquell dia que el fa especial i només per un fet ple de matisos i de relleus calcaris que ens retornen a l'estimat paisatge que ens transforma vivament contemplant ja a la llunyania el morrot de les Airasses, com una sentinella que va a muntar la guàrdia al cim, el llogarret de la Mussara ,s'hi enfila i es detura al llom. Són farbalans de la seva faldilla, un graonament de parades amb verdors d'una tendresa mítica.

Som nosaltres, l'Antoní, el Josep Maria, el Miquel, el Baudili, el Joan, el Guillem i el Pep Marín que el matí del 13 de maig de 2017 hem pujat fins aquí per a emprendre un recorregut musserenc que ens omple l'esperit i amb l'ajuda de'n Josep Iglésies (Les ciutats del món) alleugerim la fantasia per a submergir-nos al llogarret com si encara fos viu de paisatge i de població.

¿Quin daler menà els primers homes que bastiren la Mussara dalt de l'aspre morrot alterós, ventós i fred de cara a la plana tèbia i a la mar enlluernadora?

¿Fou el mateix que a nosaltres ens reté, aquí, peu drets arran de l'abís, guanyats per tanta bellesa? ¿Quin daler, quins secrets lligams retenen encara l'home a les pobreses d'aquí dalt, avesat a la diària contemplació de la plana pròdiga, ubèrrima, temptadora? A la terra baixa ha d'acudir per proveir-se de tot allò que li és indispensable i per vendre la mica de blat que, a còpia d'esforços, pot haver com a sobrer. La temptació i el contacte són de cada dia i de cada hora ¿Quina lliçó de fidelitat i de voluntad ens donen les cases encara obertes i els pendissos encara conreats de la pobra, humil, enfredorida i escardalenca Mussara? Allà baix, al camp, hi ha la riquesa i la abundància i amb ella, la exaltació i el traüt. Aquí dalt hi ha l'austeritat, la resignació i la callada i serena humilitat.

Viu i mor la bona i aferrissada gent, dalt del morrot tempestejat. De tant mirar el superb panorama acaba per ni fer-ne cap cas. Tampoc no li diuen res les colors trencades dels plans mussarencs si no és la dolor de fer-los fruitar a cops d'aixada i a solc d'arada. Terra avara, pedregosa, prima capa de descalcificació que filtra les pluges, com una porguera. Dura, aspra, no els ofereix la més petita manyagueria. Solament té pell i os. Permet de conrear només que músculs tiraganyosos, carnacions sarmentoses i insignificants, entre abonyegaments. Déu vulgui que no desaparegui l'arrelament dels mussarencs a les seves pedres. L'aire que passa per entre els pins de l'Augustenc i de la Creu de Noguers, resa, com nosaltres, perquè el Cassoles, el Pep Llebrot, l'Estudiant, el Fumat, el Morenet, el de ca la Mont-cala, el Pep del Pou, l'Esteve del Cingle o el Joan de les Tosques no trenquin l'encís que els reté a les altures i ells i els seus, no vagin a naufragar a la plana.

Dalt del penyal hostil, sobretot a les matinades i al capvespre, el temps canvia amb sorprenent rapidesa. Hom passa d'una boira espessa a un sol batent. La Mussara és indret boirós. Ho diu la corranda:

Mare, marit no me'n dau

que sigui de la Mussara,

que la boira sempre hi jau

i és terra que no m'agrada

Es lleva sovint dins la geliua solitud dels núvols baixos. Diríeu que, com verge pudorosa, s'embolcalla amb vels i només deixa entreveure clivelles de rosada temptació. Un abís vaporós s'escampa allà del cingle, i la terra baixa i la mar esdevenen invisibles. L'esguard només s'estén per un petit cercle entorn del poble. L'estanyol immòbil sembla una placa d'acer i els xops fan perdedisses les branques més altes. El campanaret esdevé d'una inquietant palidesa. Abocat a la cinglera hom percep com pugen de la plana sorolls atenuats de campanes, un xiulet somort de carril, tal vegada el botzineig d'un automòbil. Del pendís vénen el colpeig d'una destral, el bordar d'un gos, l'esquellerinc d'unes ovelles i el viu xiulet o el crit d'un pastor. Dins la boira, els sorolls es fan molt més propers.

Envoltats en aquella llunyana realitat que descriu Josep Iglésies, nosaltres també ens hi hem submergit, o no. No vull polèmiques encara que quan camines per sobre un paisatge tan dur, adust, sever i tan negat a l'abundància i a la fertilitat més generosa, crec que és bo valorar i posar-se a la pell d'aquella gent aspra que amb esforç i molta constància hi varen fer el seu lloc de vida i amb austeritat i sacrifici s'hi van mantenir fidels durant segles i encara avui, el seu esperit ens acompanya.