Esmorzar al Mas de Garrut

S'ha convertit ben bé en una tradició el fet que el dissabte anterior a la setmana gairebé tràgica dels ponts de la constitució i de la immaculada, celebrem l'esmorzar al mas de Garrut i per organitzar-ho, el Baudili, el Joan Zaragoza, i el Josep Gázquez, vagin amb un cotxe fins el mas i comencin la tasca d'encendre foc, preparar la llonganissa, les arengades, els tomàquets, els alls i els altres condiments necessaris per a poder oferir-nos, a la nostra arribada, un suculent esmorzar.

Per l'altra part, l'Antoní, el Miquel, el Guillem, el Pep Marín i més tard s'hi afegirà el Josep María, que ve de Tarragona. Des de la urbanització del Picarany començarem l'excursió a peu per les rodalies de la ruta de l'aigua sana, l'alzina del llamp, mas de Borbó, cruïlla cap a l'Aleixar i mas de Garrut. Hem caminat gairebé una hora i trobem els executors encara ben lluny d'haver fet les tasques culinàries reglamentàries i com la gana ens pot, ajudem a torrar el pa i a preparar els plats amb els queviures pertinents.

Quan ja estem a punt de mossegar el gruixut entrepà, flonjo i esponjós, apareix el caminant esperat, el Josep María i amb ell comencem sense més demores, la menja amb força gana. La característica més rellevant del mas de Garrut és l'enorme alzina que hi ha davant del mas i un gat que miola per les rodalies i que si no anem en compte, engraparà allò que volem menjar nosaltres.

Prop d'aquest mas hi ha la característica més destacada de la zona, el mas de Borbó, una masia gran, de planta rectangular amb façanes arrebossades i obra de paredat amb reforços de maó. Teulada a dues vessants. Restauracions i adequacions modernes. Conjunt interessant amb capella pròpia. Aquesta de planta rectangular senzilla, sense decoracions, És obra de paredat, arrebossada, amb porta amb arc agut; sobre la façana. Petita espadanya de ferro. És una coberta de dues vessants, amb boles esfèriques a les cantonades.

El conjunt destaca de lluny pel color blanc general, ressaltat per línies horitzontals de rajoles de color verd i blau. A una façana lateral, gran balconada amb balustrada i, sota la coberta, golfes amb arcs rodons correguts.

A la vora hi ha l'alzina del mas de Borbó, un exemplar molt notable, tant pel gruix de la soca, uns 7,45 m. de circumferència a un parell de pams de terra, com pel perímetre del seu brancatge, amb un diàmetre de 25 metres.

Pertanyé abans al terme de l'Albiol, fins que a les darreries del segle dinovè passà a ser terme de l'Aleixar. Actualment es troba a la partida dita dels Masos, que comprèn les terres de mas de Moixí, de Garrut i de “Fernando”, a més del “d'en Borbó”. La finca té un terreny accidentat, amb turons molt erosionats, bosc erm i grans avellaners, primera font econòmica. Toca amb el terme de la Selva, no gaire lluny del camí de Prades. Els documents són moderns; un de 1854 és una ordre de l'arquebisbe Fleix sobre l'agregació esmentada “los mansos llamados de Muixí i Borbó con sus posesiones adyacentes”, un altre de 1826 parla de “Miguel Siurana, labrador del Manso llamado de Borbó del termino del Albiol”. Un dels propietaris del mas fou batlle de l'Albiol. El mas, de línies molt correctes, té una capella dedicada a Sant Miquel.

L'alzina més grossa i probablement una de les més antigues de Catalunya. Les excepcionals dimensions d'aquest exemplar han provocat l'admiració general ja des de temps antics. És molt popular al poble perquè l'ombra de les seves branques era un dels llocs preferits per anar a fer-hi la típica berenada de Dijous Gras. La referència més antiga que hi ha, podria ser la d'un cadastre de 1733 on apareix esmentada com a “Alzina Grossa”

“Puix tothom la conservada

no feu mai l'exzegallada

de tallar-la, qu'és l'aimada

de moltes generacions

i escrits porta en el fullatge

esculpits en el brancatge

que teixeix en verd ropatge

nostres futurs i tradicions...”

R.Llach S.F.(poema aparegut al Semanario Católico Reus 1920,07.10)