dilluns, 21 de novembre del 2016






Excursió a la vall de Cardó, Cassola del Diable, els Martells i Revolcadors

El dissabte: 12 de novembre del 2016, amb el cotxe del Miquel marxem a les 7 h. del matí aquest, l'Antoní, el Baldiri i el Pep Marín. (El Guillem no ha pogut venir per un problema mèdic que solucionarà en breu)

La serra de Cardó s'estén entre els municipis de Rasquera i Benifallet, i els contraforts occidentals davallen fins a l'Ebre. Terreny abrupte constituït per roca calcària, el punt més alt no sobrepassa el miler de metres. Solcat per nombrosos barrancs, la vegetació està formada per llentiscle, romaní, bruc, alzines, pinedes i alguns roures que han sobreviscut a més d'un incendi Situat dalt d'un espadat rocós conegut com “el salt del frare”, que s'enlaira al costat del barranc de Sallent, es troba l'antic balneari de Cardó. El seu origen es remunta a la primeria del segle XVII, quan en aquest indret s'instal·là una comunitat carmelitana. Desprès de la desamortització, el balneari va estar en funcionament fins al 1965, amb el parèntesi de la guerra civil, quan va servir d'hospital a l'exercit republicà. L'aigua de les fonts és molt rica en sals minerals.

Emprenem un itinerari poc frequent ja que el més conegut és el de passar per la font del Teix, amb un magnífic exemplar d'aquest arbre i arribar fins la Creu de Santos, que amb 942 m. és el punt més elevat d'aquesta serralada.

Pugem per l'ermita de sant Elies i solquem una ruta de vell camí que recorda un traçat antic ple de matisos ben definits i de graons que fan més lleuger el recorregut i que serpentegen fins indrets abans conreats i que conserven les marjades ben construïdes que encara soporten l'empenta del vent i la pluja dels llargs hiverns i la sequedat dels inacabables estius

Trobem ermites, sant Roc, sant Josep i es defineix el paisatge d'una manera sorprenent. Potser l'espectacle comença quan passem per un senderó cobert de fullaraca d'alzines i pinedes que pelssiguem conscientment amb la força de qui vol abastar tota la natura morta que jau sota els nostres peus i que ens fa gaudir d'unes petjades segures i potents, per sobre un terreny que, el record d'un passat ple d'història ens nodreix i protegeix al ensems.

L'altra troballa que ens situa en una tardor de novembre vermella i pregona comença en un eixam de cireretes de pastor, uns arboços esclatants de fruit vermell que barren el nostre pas i que ens conviden a embrutar-nos les mans amb el desig incontrolat de collir-les i menjar-les, per el sol plaer de assaborir el nostre gust d'aquella exquisida menja.

Mentre seguim pujant d'una manera pausada i en llargues variants que alleugen el desnivell que poc a poc anem guanyant mentre anem descobrint una gran riquesa de varietats de flora topant-nos en arbustos de grèvol ja florit que ens recorden l'exuberant pessebre de la nostra infantesa i zones de margalló ben definit que mostren els palmells que defineixen el paisatge nostrat i mediterrani que ens plau i ens enorgulleix de vegetació autòctona i els brucs i romanis i la alfàbrega aromàtica que envaeix el nas més desitjós. Som a la “Cassola del Diable” i certament absorts al seu dintre, a les discretes prominències d`un paisatge recobert d'ondulacions de pedra seca col·locades a pleret per tota la zona,
amb màgica harmonia.

I allí als “revolcadors” esmorzem i gaudim d'aquell paisatge tardorenc i càlid i esperem satisfer les nostres necessitats més elementals i nodrir-nos d'una bellesa quotidiana que se'ns fa nostra, plenament, i ens convida a l'esplai de dir les paraules més plaents i sinceres, ens fonem en un sincer llenguatge ple de matisos i d'esporàdica fuita de conceptes pre-concebuts que exalten i interpreten tota la reialesa d'aquell lloc tan únic.

I més tard, a les acaballes del nostre plaer de matí, recorrem les ondulades variants de pedra seca i aixoplugats pels troncs que vertebren el contorn de roures, pinedes i teixos ploraners, esmorteïts i de feblesa extrema, cerquem el camí que ens durà de nou al balneari, a l'antic monestir carmelità que ha deixat la petjada inequívoca d'aquest indret de repòs i de pau.

Abans, arribem a l'ermita de santa Agnès, i a sobre el seu esquelet, gaudim d'un espectacle visual únic, sorprenent i contemplem el paisatge que es mostra al seu entorn, dalt d'un mur insegur i enderrocat per la vellura del temps, esquinçat i corcat, perdurant encara la seva altiva fortalesa, desafiant el temps passat i desitjant reivindicar-se cap el futur, cap a una incerta glòria.