Masia de Castelló

Excursió a la Masia de Castelló- Vandellòs

El dissabte 10 de desembre de 2016, a les 7,30 h. ens trobem davant l'antic escorxador, l'Antoní, el Miquel, el Baldiri, l'Antonio, el Guillem i el Pep Marín i marxem cap a Masboquera on ens reunim amb el Josep María que hi va directement des de Tarragona.

A Masboquera, seguint el GR i amb els pals indicadors corresponents pugem fins a trobar la pista ben fressada que és l'accés natural que porta a la Masia de Castelló.

Per allargar una estona més l'arribada al poble, baixem per un corriol amb la intenció de rodejar la barrancada per l'altra banda i ens trobem amb uns gravats amb la figura d'un conill que han estat dibuixats en distints llocs del traçat i amb l'impediment d'una porta de fusta que ens costa una mica el poder traspassar-la. I ara descobrim una edificació o vivenda, estil bunker, amb una sola i petita finestra com si, el seu autor hagués volgut construir el seu refugi en cas de guerra nuclear o d'una invasió de extraterrestres, tot molt estrany i amb la impressió d'haver estat abandonat ja fa un temps. En la conversa més tard amb un home del poble ens sorprèn que no en sàpiga res del què l'hi parlem.

Com no trobem la continuïtat de cap camí o senderó per l'altra banda, desfem els nostres passos fins tornar a la pista que porta al poblat i intrigats per la descoberta feta que inclòs no descartem parlar d'una secta de rituals estranys que devia exercir les funcions i consignes d'unes creences ancestrals, plenes de màgia i de misteri que no sabem desxifrar.

Amb aquests dubtes cerquem un costat de terreny empedrat i a la solana per a esmorzar i divaguem sobre el què hem vist i allò que veurem dins el poble doncs ja preparen els actes d'avui i demà amb motiu de la festa major.

(La Masia de Castelló es troba entre L’Hospitalet i Vandellós. S’hi pot arribar a peu (aproximadament 1 Km fins al turó) des de la Carretera C-44, a més o menys 1 Km abans de Vandellós, aprox. 300-400 m després de Masboquera. L’antic poble de Castelló ha estat pràcticament abandonat des de la dècada de 1950. No obstant això, torna a la vida durant les festes nacionals i sobretot durant el Nadal, gràcies a la típica representació d’un pessebre vivent amb els artesans de la regió vestits amb robes tradicionals. Això aporta una demostració animada i acolorida del que era la vida durant l’època medieval.)

Fem l'entrada per un carrer de pendent considerable on uns voluntaris hi treballen aplanant el terreny i dins les cases es classifiquen amb oficis i serveis, com la barberia, o la cosidora i amb motiu d'un reportatge de la televisió veiem pels carrers i la plaça, dones, homes i canalla, vestits d'època i esperant ésser ordenats pels directors del reportatge.

Nosaltres abandonem el poble i ara seguirem una altra ruta que ens portarà fins ben a prop de Vandellòs i retornarem per un camí cap a Masboquera on tenim els cotxes.

Esmorzar al Mas de Garrut

S'ha convertit ben bé en una tradició el fet que el dissabte anterior a la setmana gairebé tràgica dels ponts de la constitució i de la immaculada, celebrem l'esmorzar al mas de Garrut i per organitzar-ho, el Baudili, el Joan Zaragoza, i el Josep Gázquez, vagin amb un cotxe fins el mas i comencin la tasca d'encendre foc, preparar la llonganissa, les arengades, els tomàquets, els alls i els altres condiments necessaris per a poder oferir-nos, a la nostra arribada, un suculent esmorzar.

Per l'altra part, l'Antoní, el Miquel, el Guillem, el Pep Marín i més tard s'hi afegirà el Josep María, que ve de Tarragona. Des de la urbanització del Picarany començarem l'excursió a peu per les rodalies de la ruta de l'aigua sana, l'alzina del llamp, mas de Borbó, cruïlla cap a l'Aleixar i mas de Garrut. Hem caminat gairebé una hora i trobem els executors encara ben lluny d'haver fet les tasques culinàries reglamentàries i com la gana ens pot, ajudem a torrar el pa i a preparar els plats amb els queviures pertinents.

Quan ja estem a punt de mossegar el gruixut entrepà, flonjo i esponjós, apareix el caminant esperat, el Josep María i amb ell comencem sense més demores, la menja amb força gana. La característica més rellevant del mas de Garrut és l'enorme alzina que hi ha davant del mas i un gat que miola per les rodalies i que si no anem en compte, engraparà allò que volem menjar nosaltres.

Prop d'aquest mas hi ha la característica més destacada de la zona, el mas de Borbó, una masia gran, de planta rectangular amb façanes arrebossades i obra de paredat amb reforços de maó. Teulada a dues vessants. Restauracions i adequacions modernes. Conjunt interessant amb capella pròpia. Aquesta de planta rectangular senzilla, sense decoracions, És obra de paredat, arrebossada, amb porta amb arc agut; sobre la façana. Petita espadanya de ferro. És una coberta de dues vessants, amb boles esfèriques a les cantonades.

El conjunt destaca de lluny pel color blanc general, ressaltat per línies horitzontals de rajoles de color verd i blau. A una façana lateral, gran balconada amb balustrada i, sota la coberta, golfes amb arcs rodons correguts.

A la vora hi ha l'alzina del mas de Borbó, un exemplar molt notable, tant pel gruix de la soca, uns 7,45 m. de circumferència a un parell de pams de terra, com pel perímetre del seu brancatge, amb un diàmetre de 25 metres.

Pertanyé abans al terme de l'Albiol, fins que a les darreries del segle dinovè passà a ser terme de l'Aleixar. Actualment es troba a la partida dita dels Masos, que comprèn les terres de mas de Moixí, de Garrut i de “Fernando”, a més del “d'en Borbó”. La finca té un terreny accidentat, amb turons molt erosionats, bosc erm i grans avellaners, primera font econòmica. Toca amb el terme de la Selva, no gaire lluny del camí de Prades. Els documents són moderns; un de 1854 és una ordre de l'arquebisbe Fleix sobre l'agregació esmentada “los mansos llamados de Muixí i Borbó con sus posesiones adyacentes”, un altre de 1826 parla de “Miguel Siurana, labrador del Manso llamado de Borbó del termino del Albiol”. Un dels propietaris del mas fou batlle de l'Albiol. El mas, de línies molt correctes, té una capella dedicada a Sant Miquel.

L'alzina més grossa i probablement una de les més antigues de Catalunya. Les excepcionals dimensions d'aquest exemplar han provocat l'admiració general ja des de temps antics. És molt popular al poble perquè l'ombra de les seves branques era un dels llocs preferits per anar a fer-hi la típica berenada de Dijous Gras. La referència més antiga que hi ha, podria ser la d'un cadastre de 1733 on apareix esmentada com a “Alzina Grossa”

“Puix tothom la conservada

no feu mai l'exzegallada

de tallar-la, qu'és l'aimada

de moltes generacions

i escrits porta en el fullatge

esculpits en el brancatge

que teixeix en verd ropatge

nostres futurs i tradicions...”

R.Llach S.F.(poema aparegut al Semanario Católico Reus 1920,07.10)

Excursió a la vall de Cardó, Cassola del Diable, els Martells i Revolcadors

El dissabte: 12 de novembre del 2016, amb el cotxe del Miquel marxem a les 7 h. del matí aquest, l'Antoní, el Baldiri i el Pep Marín. (El Guillem no ha pogut venir per un problema mèdic que solucionarà en breu)

La serra de Cardó s'estén entre els municipis de Rasquera i Benifallet, i els contraforts occidentals davallen fins a l'Ebre. Terreny abrupte constituït per roca calcària, el punt més alt no sobrepassa el miler de metres. Solcat per nombrosos barrancs, la vegetació està formada per llentiscle, romaní, bruc, alzines, pinedes i alguns roures que han sobreviscut a més d'un incendi Situat dalt d'un espadat rocós conegut com “el salt del frare”, que s'enlaira al costat del barranc de Sallent, es troba l'antic balneari de Cardó. El seu origen es remunta a la primeria del segle XVII, quan en aquest indret s'instal·là una comunitat carmelitana. Desprès de la desamortització, el balneari va estar en funcionament fins al 1965, amb el parèntesi de la guerra civil, quan va servir d'hospital a l'exercit republicà. L'aigua de les fonts és molt rica en sals minerals.

Emprenem un itinerari poc frequent ja que el més conegut és el de passar per la font del Teix, amb un magnífic exemplar d'aquest arbre i arribar fins la Creu de Santos, que amb 942 m. és el punt més elevat d'aquesta serralada.

Pugem per l'ermita de sant Elies i solquem una ruta de vell camí que recorda un traçat antic ple de matisos ben definits i de graons que fan més lleuger el recorregut i que serpentegen fins indrets abans conreats i que conserven les marjades ben construïdes que encara soporten l'empenta del vent i la pluja dels llargs hiverns i la sequedat dels inacabables estius

Trobem ermites, sant Roc, sant Josep i es defineix el paisatge d'una manera sorprenent. Potser l'espectacle comença quan passem per un senderó cobert de fullaraca d'alzines i pinedes que pelssiguem conscientment amb la força de qui vol abastar tota la natura morta que jau sota els nostres peus i que ens fa gaudir d'unes petjades segures i potents, per sobre un terreny que, el record d'un passat ple d'història ens nodreix i protegeix al ensems.

L'altra troballa que ens situa en una tardor de novembre vermella i pregona comença en un eixam de cireretes de pastor, uns arboços esclatants de fruit vermell que barren el nostre pas i que ens conviden a embrutar-nos les mans amb el desig incontrolat de collir-les i menjar-les, per el sol plaer de assaborir el nostre gust d'aquella exquisida menja.

Mentre seguim pujant d'una manera pausada i en llargues variants que alleugen el desnivell que poc a poc anem guanyant mentre anem descobrint una gran riquesa de varietats de flora topant-nos en arbustos de grèvol ja florit que ens recorden l'exuberant pessebre de la nostra infantesa i zones de margalló ben definit que mostren els palmells que defineixen el paisatge nostrat i mediterrani que ens plau i ens enorgulleix de vegetació autòctona i els brucs i romanis i la alfàbrega aromàtica que envaeix el nas més desitjós. Som a la “Cassola del Diable” i certament absorts al seu dintre, a les discretes prominències d`un paisatge recobert d'ondulacions de pedra seca col·locades a pleret per tota la zona,

amb màgica harmonia.

I allí als “revolcadors” esmorzem i gaudim d'aquell paisatge tardorenc i càlid i esperem satisfer les nostres necessitats més elementals i nodrir-nos d'una bellesa quotidiana que se'ns fa nostra, plenament, i ens convida a l'esplai de dir les paraules més plaents i sinceres, ens fonem en un sincer llenguatge ple de matisos i d'esporàdica fuita de conceptes pre-concebuts que exalten i interpreten tota la reialesa d'aquell lloc tan únic.

I més tard, a les acaballes del nostre plaer de matí, recorrem les ondulades variants de pedra seca i aixoplugats pels troncs que vertebren el contorn de roures, pinedes i teixos ploraners, esmorteïts i de feblesa extrema, cerquem el camí que ens durà de nou al balneari, a l'antic monestir carmelità que ha deixat la petjada inequívoca d'aquest indret de repòs i de pau.

Abans, arribem a l'ermita de santa Agnès, i a sobre el seu esquelet, gaudim d'un espectacle visual únic, sorprenent i contemplem el paisatge que es mostra al seu entorn, dalt d'un mur insegur i enderrocat per la vellura del temps, esquinçat i corcat, perdurant encara la seva altiva fortalesa, desafiant el temps passat i desitjant reivindicar-se cap el futur, cap a una incerta glòria.

Caminant pels Motllats

 

Excursió als Motllats (Capafonts, Roca Foradada, Cova del Grèvol, Pont de Goi, Cova de les Gralles, Font de la Llúdriga, Capafonts)

Dissabte 8 d'octubre de 2016 (L'Antoní, el Baudili, el Miquel, l'Antoni Gasol, el Josep María, el Guillem i el Pep Marín). Sortim de Castellvell a les 7 del matí amb el cotxe del Miquel i el de l'Antoní que deixarem a l'Alcover i seguirem allí també amb el del Josep María que ve de Tarragona.

Deixem els cotxes abans d'entrar a Capafonts, a la mateixa carretera, en un espai suficient i caminarem per aquesta uns 400 metres fins trobar un camí que puja pel

mig dels arbres hi ha un indicador que diu Mussara per la roca foradada.

El camí puja amb pendent pronunciada i no té pèrdua ja que no l'hem d'abandonar tot i creuar alguna pista.

Arribem a la roca foradada un indret meravellós que invita a fer unes fotografies que segurament seran molt espectaculars.Seguim el camí que poc a poc va perdent el pendent fins arribar a la cova del Grèvol. Seguim el camí fins arribar al barranc de la Pixera on deixarem la gran pared de pedra per passar a caminar per l'inici de la plana dels Motllats. Seguirem la pista per la dreta per trobar la font nova, el camí sol tenir un parell de tolls d'aigua que s'ha de vorejar si cal abandonar el camí per un o l'altre costat.

Els Motllats, calma de les muntanyes de Prades, de l'alineació de la Mussara, esglaonada damunt el camp de Tarragona, al municipi de Capafonts. Ocupa uns 6 quilòmetres en direcció N-S i 3 Km en direcció E-W i l'altitud depassa el miler de metres. És formada per un capell de calcàries i de margues juràssiques (del Liàsic) i cretàcie, damunt un sòcol paleozoic de llicorella.

Potser l'esmorzar en aquest lloc tan especial ens inclina a debatre idees filosòfiques sobre la vida i la religió i les formes sorprenents d'aquest contorn ple de prodigis i de siluetes ben traçades i escampades d'una manera natural i erosionada pel pas dels anys i dels segles passats, ens duen a pensar que la naturalesa ha fet més per transformar la visió de les coses que contemplem que potser el possible fet que un deu omnipotent hagi designat aquest pas del temps al seu antull i caprici.

Des de la font Nova podem arribar-nos a la creu Trencada però finalment haurem de seguir pel camí de la dreta de la font, per un camí força ample. Seguint el camí, al cap de 10 minuts ens trobarem un sender a la dreta que indica cap a la cova de les Gralles.

No deixarem el camí hi passarem per sobre i per damunt del pont de Goi. És una formació força impressionant. Amb molt de compte a la baixada ja que té un fort pendent i ens haurem d'ajudar amb les mans. Al final de la baixada, en arribar a un camí més ample ens trobarem a sobre de la cova de les Gralles. Seguim per l'esquerra fins trobar un indicador i per arribar-hi seguim per la dreta.

Seguirem el camí com es pugui ja que va passant per la dreta del llit del riu i en alguns punts no està massa ben marcat. O bé també es pot anar seguint el llit del riu. Si seguim el camí, finalment abans d'arribar a la cova ens haurem de treure la motxilla de l'esquena per passar entre uns passadissos que hi ha formats entre diverses roques.

En arribar a la cara de la cova de les Gralles, grandiosa balma situada al dessota d'un desnivell de la barrancada de la font Nova i produïda per l'aigua que s'ha escorregut barrancada avall. Quan hi ha pluges, l'aigua que davalla de la calma dels Motllats, es llença pel desnivell i es despenja al mig de l'entrada de la cova. Quan no hi ha hagut bones pluges, l'escassa aigua que sempre baixa provinent de la font Nova, per la barrancada, es perd abans de saltar

Tornarem pel camí que hem seguit en direcció a Capafonts fins trobar un camí indicat a la dreta, per anar cap a la font de la Llúdriga, la gran deu que dóna naixença al riu Brugent i una bella arcada natural.

Continuarem pel camí en direcció cap a Capafonts, aquest no té pèrdua ja que és tot recte fins arribar a un tros cimentat i trobarem seguidament la carretera, ara de pujada per arribar a Capafonts