Comença un desembre

Un desembre fred omple el meu univers de misteri i intriga i m'aboca una vegada més a sortir al carrer il·luminat, encara que amb més moderació degut a la crisi econòmica. Molta gent al voltant mentre sona una nadala coneguda i la quitxalla va i ve amb una rialla a la boca o es persegueix corrent mentre la mare els crida perquè tornin amb ells. El llum d'un aparador fa ziga zaga i sembla que el seu reflexe es mogui seguidament.

A la plaça un gran pessebre es envaït per una multitud observadora i atenta i els tres personatges estan en el seu paper clàssic i etern, la mare, el pare i el nen que tothom enten i tothom contempla i que s'ha repetit en els segles dels segles i a creients i no creients ens uneix les seves formes i argument com una manifestació cultural nostra que es repeteix tots els anys i ens renova i ens fa portadors de la nostra tradició antiga.

Les parades de figuretes de Nadal ho envaeixen tot. La plaça està atapaida de compradors i “mirons” que ho toquen i ho remenen i pregunten el preu de cada peça. Hi ha ponts, casetes, arbres, els reis mags, els pastors, el dimoni, gallines, ànecs, bous, mules, el caganer... Aquest sí que té éxit. N'hi ha de totes les mides i formes i sempre, en cada pessebre particular a les cases no hi pot faltar. És segurament la peça més nostrada i característica dels nostres betlems cassolans.

Aprofitant aquest pont, vam anar a l'Albiol el passat dissabte, l'Antoní, el Vicenç, el Ramon, el Miquel i jo i aquesta fou una sortida clàssica de desembre doncs no vam pujar dels 6 graus de temperatura i l'aire gelat se'ns filtrava fins els ossos

Pel camí del mas de Tinet pugem cap a la serra del Pou i baixem pel grauet de l'Estelada, de retorn al poble. Aquest recorregut està marcat fer-ho en tres hores, però nosaltres n'hi vam estar quatre, desprès d'un esmorzar amb taula i seients inclosos. La comoditat per damunt dels sofriments!

Més recursos anticonstitucionals

La maldad en el pensament politic “espanyolista” i concretament sobre el fre que volen imposar a la llengua catalana, és sempre i de sempre, la negació al respecte a la diferència, la no acceptació a una realitat mil·lenària evident i que té el dret inqüestionable de ser la llengua predominant i hegemònica en la nostra demarcació territorial i nacional amb llengua pròpia.

Si no fem prevaler aquesta situació vehicular preferent a Catalunya, on diantres la tindrà?...

Les politiques i persones que emprenen campanyes i obren recursos anticonstitucionals amb l'argument de no discriminar als castellano parlants, quan prenen aquestes decissions no tansols discriminen als catalano parlants sinò que comdemnen a l'empobriment cultural i de personalitat pròpia dels catalans, als quals ens mou un sentiment col·lectiu dins un univers amb característiques pròpies que ens empenta i anima a seguir endavant i així ha estat en el transcurs de la nostra història.

Allò que és evident, per favor, deixeu funcionar. Possicioneu-vos a l'únic costat possible per a fer prevaler la convivència aconseguida i tots hi sortirem guanyant.

Els ciutadans que viuen aquí des de l'emigració massiva dels anys 60 i que han contribuit al desenvolupament i riquesa de Catalunya, han deixat les seves arrels en els seus fills i nets i el millor llegat que moltes d'aquestes persones han trobat, és viure amb normalitat en el coneixement de la llengua catalana i no han deixat en cap moment la dels seus pares i avis, però ara formen part d'una cultura i d'un estatus propi que els omple i satisfà. Aquesta hauria de ser la meta i no dividir-nos en dos bandols, els de casa i els de fora. Aquest, crec jo, hauria de ser el camí a seguir.

Aquestes mesures deixan ben evident que la seva voluntat no és salvar als possibles discriminats per la llengua, sinò el que realment volen aconseguir és la decadència i desaparació de la llengua catalana.

Tots els qui vivim aquí ja sabem que no es discrimina a ningú per raó de llengua ans al contrari, som els de parla catalana els qui patim el domini del castellà en molts dels àmbits qüotidians i ens mostrem en general, flexibles a aquest fet.

Si s'entengués una Espanya on tots hi puguèssim viure i deixessim de fer-nos la punyeta i el respecte i orgull fos clau de present i de futur entre tots els pobles peninsulars, segurament que tots hi sortiriem guanyant.

Però com aquest no és el camí triat, les minories majoritàries ens hem de fotre i ara també en democràcia.