"Remember to 22 desembre 2001"

Riu Glorieta i el Niu de l`Aguila
(En un matí gelat, gairebe una setmana desprès de les històriques nevades que van arribar a les mateixes platges del nostre litoral i que es recordaran durant molts anys per la seva magnitud, els components de la colla, l´Antoní, l´Antonio, el Vicenç, el Baudili, el Josep Gázquez, el Joan i el Josep van sortir des de Castellvell, en direcció a l´ermita del Remei, amb el cotxe del Joan i de l´Antonio.

El Pep Marin va tenir un problema de despertador i va compareixer gairebe una hora més tard.
A l´ermita del Remei començarem l´excursió i salvarem els tolls glaçats que trobarem, unes “penques de gel” durissimes, la temperatura també era molt baixa, l´hivern s´havia avançat, aquelles setmanes foren molt “cruels” i blanques.

Enfilarem el camí al costat de les fonts del Glorieta, pel moli esbarrat que encara hi estava més que en el record llunyà, quan als anys seixanta i pujavem amb tota la colla dels “daus” i “martells” i l´afegitó, i algú s´enrecordà de que en aquell indret, desprès d´un esmorzar s´hi celebrar un “ball” i donar la tabarra d´haver ballat amb l´Isabel,.... quin gran esdeveniment!!

Seguirem amunt pel camí fressat i vorejat de clapes de neu que es feien més extenses com més amunt pujavem. En aixó que el Josep Gázquez va quedar-se l´últim i gairebé demanant perdó va “canviar la pela” amb una “vomitada” sublim que el lliurà del neguit que l´inquietava des de feia temps. Un problema gàstric de la nit passada.

Continuarem pujant i per fi semblava que arribarem al màgnific salt d`aigua del “niu de l´àguila” i dels tolls glassadissims que ni al Vicenç li vingueren ganes de capbussar-s´hi, pel voltant una blancor immensa i a prop, en un petit replà, esmorzarem generosament.

“Feia pocs dies que la mort del “Pepe Vinaixa” ens havia corprés, ens portava records inoblidables, del Reddis, d´aquells anys quan alguns dels presents formarem part d´aquella colla excursionísta, era una entitat de “families” i al record venen anécdotes i sentiments que en algun moment frepaven les nostres inquietuts, per exemple, lo dificultós que resultava intimar amb els “patriarques” del Reddis i aconseguir que t´acceptèssin com un membre més de la colla. Havies de passar un exàmen ben rigurós.

Recordem al “Pepe” sempre vell, quan va acabar la “mili” ja li semblava que la vida l´aclaparava, parlava llavors de quan era jove i només tenia 24 anys, però sempre el tenies al costat quan el necessitaves, aquell Seat 127, de color vermell, va ser el primer que tinguerem al Reddis i pujavem carregats per la pista encara “sense asfaltar” de Cornudella a Siurana i cantant cançons “nostàlgiques” com les de Renato Carozone: “Questa picolissima serenata” “Torero” o “Maruzzella” o les de Jorge Negrete “Guadalajara”, “El Jinete”, “Juan Charrasqueado” o el Lucho Gatica.... “Reloj no marques las horas, por que voy a enloquecer, ella se irá para siempre, cuando amanezca otra vez”. El Pepe era un “bolero” un “nostàlgic de la seva primera joventut. Va morir massa aviat, encara que ell ja portava en el pensament la càrrega dels seus 54 anys gairebé “doblats”..

Adeu amic, en el teu viatge últim t´acompanyarà el nostre record, les vivències arxivades en la memòria del vent, no és molt, però consolat, el teu privilegi serà haver existit en la calidesa del nostre indret estimat, ple de “reusenquísme” i encara més ple de Reddis i de “capelleta”, i la satisfacció d´haver “volat” amb el “Georges Harrison”, envoltat de “balades” i de “sons” que viuran sempre, aquells inoblidables anys seixanta et portaran lleugé per entre les marjades i els comellars, per els cims i les valls profundes, envoltat d´un nuvol blanc en el nostre pais dels somnis, en el futur caminar de les llavors arrelades en el ventre fecund paridor d´un demà nou”.

Després d´esmorzar i de fer les fotos blanques que corresponia, varem desfer els nostres passos retornant cap a l´ermita del Remei i d´alli a la “piscina de Castellvell” on acomiadarem aquella sortida de desembre i també he de dir que aquell dia era el de la “rifa de Nadal” i tret d´un número de l´Ajuntament de Castellvell que tenia un premi de 5 pessetes per pesseta , no n´encertarem cap més)

Aquest dissabte 6 de febrer de 2010, tornem a fer de nou l'excursió tambè en un hivern de baixes temperatures, de pluja abundant i de neus blanques. Els components aquesta vegada som

l'Antoní, el Vicenç, el Josep Maria, el Miquel, el Ramon i el Marín. Rememorem la gesta una altra vegada.

En Situ Creus, mediador?...

El nostre entranyable amic Situ Creus, encara que sembli estrany, tenia molt a veure en aquell projecte tan “sobat”, discutit i ajornat de la distribució territorial de Catalunya i de quines haurien de ser les seves “vegueries” i encara molt més discutit el tema de les seves capitals i/o co-capitalitats, sobretot la de la demarcació del Camp de Tarragona, que els de Reus volien també compartir amb Tarragona i aquesta no volia compartir-la amb Reus, ni tansols sentir parlar de Camp de Tarragona sinò de Tarragona a seques.

Produïnt-se aquesta disjuntiva, l'alcalde de Tarragona amb el seu “sequit” va arribar a les instal·lacions de Port de Tarragona per a celebrar una reunió cordial i de treball amb els directius del Port.

Quan es trobava la comitiva a la planta baixa davant mateix dels ascensors disposats a utilitzar-los per a desplaçar-se a la quarta planta, lloc on es celebrava la reunió, va aturar-se un d'aquells aparells elevadors i vet aquí la casualitat, hi baixava el nostre Situ Creus amb el diari sota el braç i dirigint-se com cada dia a aquella hora a un bar a prop del Port a embotir-se un suculent esmorzar de peix.

En veure l'avalantxa de personalitats que intentaven encabir-se a l'ascensor el nostre amic no va tenir espai suficient per a sortir i va quedar-se gairebé a la força dins l'aparell. En aquestes, el President del Port que va romandre al vestibol per a pujar en el següent torn, veient en Situ, dirigint-se cap a l'alcalde l'hi va comentar amb fermesa i decissió.

-Aquest home és de Reus, compte amb el què dius!...

Durant el trajecte, el batlle de la ciutat imperial no va parar d'exposar-li al Situ la seva idea de capitalitat per a Tarragona i descartà el nom de Camp de totes, totes. A tot en Situ Creus feia que sí amb el seu somriure enfotaire i desinvolt i en arribar a la planta convinguda i una vegada el President va reunir-se amb ells i veint que l'alcalde continuava martiritzant al nostre Situ amb les seves conviccions tarragonines, aquest va exclamar rotund i afirmatiu:

-No t'esforcis en convencer-lo. És sord!

En Situ Creus que no havia captat res de les insistents i repetides vehemències del batlle i possiblement recordant les notícies del diari referents al tema de la capitalitat de les vegueries, mogut per un acte de natural innocència va etzivar-li:

-Vós com jo som gent del camp, vosté de Tarragona i jo de Reus. Vosté i jo som camp de Tarragona, vós de la capital imperial i jo de la capital del Baix Camp, ambdues co-capitals indiscutibles en pro de l'equilibri territorial i de l'estatus més racional. No l'hi sembla?

Així es va acabar de decidir aquell assumpte tan delicat i va finalitzar la discussió. O no!...