Aniversari de la Paqui i el Pep

Semblava que la Paqui i jo seriem les víctimes propiciatòries d'aquells comensals tan especials, amb els quals celebrariem aquella nit de dissabte, 28 de novembre de 2009, el nostre respectiu aniversari.

Els primers indicis es van produir ja en el lloc previst de trobada doncs a l'hora convocada, només ens hi trobarem els dos protagonistes de la festa i ni rastre del sèquit restant.

Tot era molt confòs i encara que vam intentar trucar al mòbil de la Francina, aquesta no ens va aclarir gaire la situació.

Així que vam decidir anar cap a les Irles, lloc contractat per a celebrar el sopar i quedar-nos-hi a dormir.

Era evident que quan la Paqui i jo vam arribar a aquell poblet de les Irles, en plena foscor i desprès de passar-nos l'encreuament d'entrada al llogarret, no teniem ben clar on cony es trobaven la resta de convidats a la nostra festa d'aniversari.

Ens confonia l'evidència, i la possibilitat d'aparcar el cotxe també va resultar un xic complicada encara que la Paqui va veure uns cotxes al fons d'un carreró estret que va resultar reconeixer-los com a propis dels nostres amics i a més vam poder aparcar-lo al seu costat.

La gèlida tarda de finals de novembre havia estés el seu negre mantell sobre aquell petit nucli urbà de les Irles, que restava absent de personal i només uns llums minoritzaven i estenien les ombres dels carrers estrets i costeruts, mentre la nostra visió es filtrava per la foscor de les refetes cases, de gruixudes parets i de restaurada evidència.

Només travessar la porta d'entrada d'aquella casa de colònies “Escoles Velles”ens captivaren la presència dos gatets negres plegats i amb aquella groga mirada que penetrava. A l'entrar a la casa de seguida hi arribà la Cori Òdena, la propietaria amb qui haviem fet els tractes. Amb un comportament molt natural ens va invitar a passar i al preguntar-li pels altres convidats va dir-nos que no en sabia res. Va ensenyar-nos les habitacions i seguidament, al preguntar-nos si voliem anar cap el reservat que haviem demanat per a celebrar la festa, ens hi va acompanyar i una immensa foscor ens va intrigar d'allò més a l'entrar-hi.

Els dubtes i els interrogants planejaven una confusió insospitada en les nostres ments. Com podia ser real aquella absència de la Cinta, el Sergi, el Ramon, el Guillem i l'Esperança i fins hi tot de la Montse i la Francina. No podia ser real aquell abandó, aquella fugida absurda cap a un enderroc furtiu i fugisser que ens deixava als dos a l'estacada, només a l'empar de la nostra iniciativa.

En aquestes cabòries estavem immersos quan d'un plegat, com per art de màgia, uns llums intermitents s'encengueren entre el xivarri de xiulets, trompetes i veus amigues, amb la pluja de paperets i flocs de colors que ens invadiren molt gratament i entre crits i abraçades la Paqui i jo reberem aquells amics amb l'alegria i el goig de qui retroba la seva gent estimada.

La sorpresa va ser màgia i il·lussió pura i una desfermada alegria!

Dos grans pòsters amb la fotografia de la Paqui i el Pep, penjaven de la paret amb l'inscripció: Guapos! Sou fantàstics! Us estimem!

Seguiria a continuació l'ofrena dels regals, que amb imaginació i uns grans impediments ens feren obrir les dues grans capses, ben captivades per un forrellat contundent i precís que allargaven l'ànsia i l'inquietud per a descobrir el seu contingut que es resistia a mostrar-se en cos present i ben personalitzat.

La Paqui destapà la capsa on hi havia penjolls, collarets i pulseres que brillaven amb màgia i destacaven la seva pell blanca i suau quan s'els posava provisionalment al seu coll i als seus canells, amb una brillantor argentada que reflectia al compàs d'aquells llums.

El regal important i calculat pels seus amics fou el joc de tovalloles que passarien a formar part de la seva cambra de bany que recentment havia restaurat a la seva casa i que conjugaven perfectament amb el color i conjunt d'aquella reforma recent efectuada.

El Pep va tenir que passar també per tot aquell tràngul de obrir i treure capses i papers i més papers per arribar al regal important que era, ni més ni menys, que una càmera de video, de prèsa de pel·licula, que el convertiria, si més no, en el redactor i filmador de totes les festes i festetes hagudes i per haver. Tota una sorpresa!

Amb totes aquelles emocions a flor de pell encara van insistir més i més i ens van presentar un “trenca-closques” desenrotllat en diverses fraccions del cos, de la Paqui i del Pep, per separat i teniem de reconstruir-loadeqüadament.

L'empresa va ser laboriosa i el temps emprat també i no vam escatimar cap consell ni ajuda per part de les creadores d'aquell puzle i més o menys, amb el temps, es van confeccionar les dues figures que, estaven redactades amb missatges pel darrere i que un a un ens van fer llegir, entre la cridòria i el brugit.

A les nou de la nit passarem tots al menjador on com estava previst, ens serviren el sopar triat que consistia en una escudella de primer i un confit de bacallà ben suculent, acompanyat amb un vi negre, les postres a triar i els cafès i les infusions corresponents.

De nou ens traslladarem al nostre reservat on haviem deixat en fresc el cava per a menjar-nos el pastís d'aniversari que, redactat en dues parts es llegia: “Quin dia més maco, malagueña salerosa” “Vamos a celebrarlo, ganxet”.

Noves abraçades i petons emplenaren la cambra i la gresca i el sarau seria la norma establerta d'aquella nit màgica.

Les eloqüents i impertinents paraules d'agraïment del Pep el conduiren a un parlament ben escatològic i de versots satírics i impùdics, amenitzats per les escabrosa “balada de fra Rupert” de Josep Maria de Sagarra i d'unes empíriques rimes “pornogràfiques” de Celdoni Fonoll que, per l'avançada hora de la nit i tambè pels graus atílics ja admesos, deixaren que fluís aquest relat sense soltades ni escarafalls, clar, net i convincent...

Hi quedava per a fer, començar un joc de “bingo” i ens posarem mans a l'obra. Alguns vam guanyar i d'altres no, el cas es que ens vam divertir d'allò més.

En aquestes el Sergi com ja tenia previst va marxar i encara amb l'intenció d'anar a Salou a ballar. Aquest no canviarà mai, sempre al peu del canò!

El cas del Ramon fou diferent. Se n'anà a la seva habitació, segurament a comprovar la comoditat del seu llit però, oh sorpresa! Quan estavem designant el què feia cadascú per a recuperar la seva “prenda”, de cop i volta sen's presenta aquest i a més oferint-se voluntari a fer el que calgui i com calgui. Així que ja el tens ballant amb la Cinta ben apretats i efusius o també, declarant-se a la Francina jurant-li amor etern. Una passada!

L'Esperança segurament maleirà els meus ossos per la putada de buscar al Guillem, a les fosques, per la cambra i ensopegant amb taula i cadires fins aconseguir complir el mandat.

El Guillem no va tenir més opció que recitar l'escena d'amor de “Don Juan Tenorio” a “Donya Inés” que no era altra que “mi menda lerenda” i els riures i la gresca fou ben “sonada”

A la Paqui i a mi ens van fer ballar un “tango” amb l'inconvenient que teniem de “tatarejar-lo” i escenificar-lo amb la passió i la sensualitat que caracteritza a aquest ball. (La meva ment em portava a una pista relluent amb l'orquestra tocant i Carles Gardel entonant càlidament aquell “Y todo a media luz” i en la frisança de moviments càlids i furients de cop i volta, seguint l'últim compàs, ens besem, jo inclinat a sobre seu, en un últim moviment, enduts pel compàs)

La màgia de la nit estava en la seva màxima esplendor. A la cambra la Montse, immensa, lluïa una camisa de dormir llisa i llarga sobre la seva carnassa abundosa i solta, de color blau. Semblava ben bé una deessa pintada per Rembrand o quelcom semblant.

La Francina i la Paqui anaven en pijama discretes i resignades a dormir en un son profund immerses en un gran llit, jo diria, en un llit immens on, fent un petit “sacrifici” també m'hi podia haver encabit jo.

La Cinta s'engalanà amb la camisa de dormir de la seva “àvia” amb el barret incorporat i una espelma encesa que creuava la cambra fent tot l'aspecte d'una “mestressa de claus” o d'una “ànima en pena” que es movia possessa i esperitada.

Possiblement i degut a aquesta adusta vestimenta, els consells i raonaments vàlids del Ramon van fer que la Cinta rectifiqués el seu vestuari i desfilés insinuadora i sensual amb la mínima expressió del vestit d'Eva, consistent bàsicament en unes fulles de platan sobre el cos nu (o quasi) de la nostra amiga. Tot un espectacle!

I els relats “vampírics” del Pep que volien crear un ambient i una situació plena de misteri i intriga, quan en realitat, tot va acabar en un far de riure sense solta ni volta, sense substància, fins que el son ens envair profundament.

L'endemà, un esplendit esmorzar i el record agradable d'una vetllada amb tota l'intenció de què fos inoblidable.

Gràcies amics!