seixanta anys donen per molt!

Aquell capvespre de dimecres, la cita era a la finca del Baudili. Desconec encara el motiu esencial del canvi de dia de la nostra reunió mensual, sempre el primer dijous de mes. Però, segurament aixó no té cap importància.

Amb el meu cosí Francesc ens vam dirigir puntualment a la cita i he de confessar que no m'esperava trobar-los reunits tan d'hora ja que sempre arribo abans que molts d'ells, però en aquesta ocasió els plans previstos semblaven variar notablement i això era una novetat.

Amb la fredor i espontàneitat que em caracteritza vaig saludar amb un hola! generalitzat, que només va desembocar amb una apretada de mans molt personal amb el Sabaté, per proximitat, al Joan i al Baudili i l'Antoní i quedaven asseguts el Miquel, el Lluís, el Josep Maria, el Josep, el Nogués i més tard arribaren el Ramon i el Vicenç i l'Antoni Gasol.

No escatimaren propaganda en nom meu i de l'aniversari que celebrava amb un full de paper brillant, amb unes indicacions ben elaborades del menú i tres mosses a tot color que estaven recloses al peu de la minuta. Suposo que el cost va anar a càrrec de la publicitat que segurament hi figurava.

Les delicadeses d'aquella gula del nord sobre el pà conreat amb tomàquet i el vol de gambes pelades amb suc ben apetitós emplenaren el primer plat de la nit de sabors afrodisiacs i les negres olives fregides amb sal s'esgotaren immediatament pel seu deliciós paladar.

El plat fort fou l'entrecot tendre i exquisit acompanyat de bolets de bosc cruixents i tendres que emplenaren el nostre estomac fent-nos beure el vi amb gust i alegria.

Seguiria la festa amb el corresponent pastís que amb les partions mesurades per a cadescú brindariem amb cava Nadal brut i desitjariem felicitat i benestar per aquell “pobre Llatzer” que havia complert 60 anys.

En el café i el “mojito” arribaren els agraïments i com no podia ser d'altra manera els hi vaig recitar “la balada de fra Rupert” perquè entressin en calor.

En atenció i col·laboració del Baudili en totes aquestes nostres trobades mensuals, el Joan va lliurar-li un puzle o aiguabarreig de fragments fotogràfics dels anys i excursions i reunions celebrades on hi és present el propi personatge, el qual va quedar molt commugut així com els allí assistents.

Seguidament es va passar a portar a terme “l'amic invisible” on tots rebrien un regal de part dels altres assistents.

També el Joan va lliurar-me un lot amb una botella de cava Torello i dues copes. Tot un detall.
El Joan va fer passar per caixa a tothom, cobrant-los deu euros per eixugar el valor dels regals i 150 euros que pagaria jo per a satisfer els entrecots, les postres i el cava.

Amb el compromís de retrobar-nos el dissabte 12 de desembre, per a celebrar el tradicional esmorzar al mas del Garrut, vam acabar la festa.

La tieta Maria fa 90 anys!

Aquell diumenge 29 de novembre tenia una cita molt entranyable i especial amb la tieta Maria, en la celebració d'un aniversari molt important i significatiu. Complia 90 anys i en el seu llarg trajecte, aquella dona forta i resolutiva, ha significar i marcat molt en la meva vida, en la de la meva germana i no cal dir-ho en la de tota la familia.

És un referent inamobible i instal·lat en la parcel·la paral·lel·la de la meva existència, partida entre Reus i Mont-roig.

No negaré que en la meva infantesa, en aquells anys d'obscuritat i fantasmes dispersos, quan la mort del meu avi Papet, en el seu enterrament un sacerdot tot vestit de negre, acompanyat de escolanets, també engalanats, pel carrer pujaven fent moure un fanalet encés, emetent cantics i veus en llatí i una corrua d'homes vestits de negre, estàtics i pacients contemplaven com pujaven la caixa sobre un carro tirat per un cavall i començava la comitiva a desplaçar-se fins els rentadors, camí del cementiri en una cerimonia que no et deixava indiferent, tot en caure la tarda i encara sense llum elèctrica pels carrers, en una penombra que a mi em semblava com si les ombres allargassades m'abastessin i engolissin devoradores i cruels

.
Per més inri, en aquell temps quan tenia sis anys, desprès d'aquelles pors, produïdes probablement per la mort de l'avi, la meva inquietud me la reproduïa quan anava a casa de la tieta Maria i una llàntia encesa es mostrava al menjador i unes dones, vestides de negre, passaven el rosari en penombra amb tot el reguitzell de santes i verges i invocacions que anaven postulant.

Aquell record va anar aclarint-se amb els anys i el llum poc a poc retornà en el meu concepte de relació i les pors s'esvaïren.

Com oblidar les estades d'estiu a la Pobla on hi créixerem plegats amb la Maria Neus, l'Anton Ramon i el Miquel on el temps passava lentament i meravellosament en un relax de benestar i protecció mentre veiem passar les barques i madurar el cirerer i colliem aquelles mores vermelles i negres arran el camí del mas de Carabasset. Aquells estius inoblidables, amb la tieta Maria, l'oncle Anton i els cosins formaran part per sempre més en les meves vivències més emotives.

El primer diumenge d'agost era la fira de Mont-roig i plegats anavem al “casino de dalt” al “concert” on preniem un vermut i escoltavem els artistes convidats. Un any, de molt grat record actuava “Antonio Machin” i el fet de verure'l de tan a prop, m'impressionà molt i sempre ho recordaré.

A la tarda, desprès de dinar anavem al camp de futbol on es celebrava un partit ben especial i un any vam veure jugar al mateix Kubala quan ja era gairebé un veterà.

I la tieta Maria sempre estava al lloc oportú, organitzant i posant a cadascú al seu rol, ordenant i reptant quan calia a qualsevol de nosaltres, de vegades podia semblar-nos que era d'una manera injusta, però en el transcurs del temps, he entés que aquell procediment era del tot encertat i correcte.

El diumenge 29 fou un gran dia per a la tieta Maria i també per a tots els qui l'estimem. Erem plegats al seu costat i l'ambient respirava afecte i una càlida atmosfera transmetia la mateixa sensació que he sentit i sento sempre que em trobo junt amb vosaltres.

Per molts anys pugui fer-nos companyia i sentir-se tan estimada.

Felicitats!

Aniversari de la Paqui i el Pep

Semblava que la Paqui i jo seriem les víctimes propiciatòries d'aquells comensals tan especials, amb els quals celebrariem aquella nit de dissabte, 28 de novembre de 2009, el nostre respectiu aniversari.

Els primers indicis es van produir ja en el lloc previst de trobada doncs a l'hora convocada, només ens hi trobarem els dos protagonistes de la festa i ni rastre del sèquit restant.

Tot era molt confòs i encara que vam intentar trucar al mòbil de la Francina, aquesta no ens va aclarir gaire la situació.

Així que vam decidir anar cap a les Irles, lloc contractat per a celebrar el sopar i quedar-nos-hi a dormir.

Era evident que quan la Paqui i jo vam arribar a aquell poblet de les Irles, en plena foscor i desprès de passar-nos l'encreuament d'entrada al llogarret, no teniem ben clar on cony es trobaven la resta de convidats a la nostra festa d'aniversari.

Ens confonia l'evidència, i la possibilitat d'aparcar el cotxe també va resultar un xic complicada encara que la Paqui va veure uns cotxes al fons d'un carreró estret que va resultar reconeixer-los com a propis dels nostres amics i a més vam poder aparcar-lo al seu costat.

La gèlida tarda de finals de novembre havia estés el seu negre mantell sobre aquell petit nucli urbà de les Irles, que restava absent de personal i només uns llums minoritzaven i estenien les ombres dels carrers estrets i costeruts, mentre la nostra visió es filtrava per la foscor de les refetes cases, de gruixudes parets i de restaurada evidència.

Només travessar la porta d'entrada d'aquella casa de colònies “Escoles Velles”ens captivaren la presència dos gatets negres plegats i amb aquella groga mirada que penetrava. A l'entrar a la casa de seguida hi arribà la Cori Òdena, la propietaria amb qui haviem fet els tractes. Amb un comportament molt natural ens va invitar a passar i al preguntar-li pels altres convidats va dir-nos que no en sabia res. Va ensenyar-nos les habitacions i seguidament, al preguntar-nos si voliem anar cap el reservat que haviem demanat per a celebrar la festa, ens hi va acompanyar i una immensa foscor ens va intrigar d'allò més a l'entrar-hi.

Els dubtes i els interrogants planejaven una confusió insospitada en les nostres ments. Com podia ser real aquella absència de la Cinta, el Sergi, el Ramon, el Guillem i l'Esperança i fins hi tot de la Montse i la Francina. No podia ser real aquell abandó, aquella fugida absurda cap a un enderroc furtiu i fugisser que ens deixava als dos a l'estacada, només a l'empar de la nostra iniciativa.

En aquestes cabòries estavem immersos quan d'un plegat, com per art de màgia, uns llums intermitents s'encengueren entre el xivarri de xiulets, trompetes i veus amigues, amb la pluja de paperets i flocs de colors que ens invadiren molt gratament i entre crits i abraçades la Paqui i jo reberem aquells amics amb l'alegria i el goig de qui retroba la seva gent estimada.

La sorpresa va ser màgia i il·lussió pura i una desfermada alegria!

Dos grans pòsters amb la fotografia de la Paqui i el Pep, penjaven de la paret amb l'inscripció: Guapos! Sou fantàstics! Us estimem!

Seguiria a continuació l'ofrena dels regals, que amb imaginació i uns grans impediments ens feren obrir les dues grans capses, ben captivades per un forrellat contundent i precís que allargaven l'ànsia i l'inquietud per a descobrir el seu contingut que es resistia a mostrar-se en cos present i ben personalitzat.

La Paqui destapà la capsa on hi havia penjolls, collarets i pulseres que brillaven amb màgia i destacaven la seva pell blanca i suau quan s'els posava provisionalment al seu coll i als seus canells, amb una brillantor argentada que reflectia al compàs d'aquells llums.

El regal important i calculat pels seus amics fou el joc de tovalloles que passarien a formar part de la seva cambra de bany que recentment havia restaurat a la seva casa i que conjugaven perfectament amb el color i conjunt d'aquella reforma recent efectuada.

El Pep va tenir que passar també per tot aquell tràngul de obrir i treure capses i papers i més papers per arribar al regal important que era, ni més ni menys, que una càmera de video, de prèsa de pel·licula, que el convertiria, si més no, en el redactor i filmador de totes les festes i festetes hagudes i per haver. Tota una sorpresa!

Amb totes aquelles emocions a flor de pell encara van insistir més i més i ens van presentar un “trenca-closques” desenrotllat en diverses fraccions del cos, de la Paqui i del Pep, per separat i teniem de reconstruir-loadeqüadament.

L'empresa va ser laboriosa i el temps emprat també i no vam escatimar cap consell ni ajuda per part de les creadores d'aquell puzle i més o menys, amb el temps, es van confeccionar les dues figures que, estaven redactades amb missatges pel darrere i que un a un ens van fer llegir, entre la cridòria i el brugit.

A les nou de la nit passarem tots al menjador on com estava previst, ens serviren el sopar triat que consistia en una escudella de primer i un confit de bacallà ben suculent, acompanyat amb un vi negre, les postres a triar i els cafès i les infusions corresponents.

De nou ens traslladarem al nostre reservat on haviem deixat en fresc el cava per a menjar-nos el pastís d'aniversari que, redactat en dues parts es llegia: “Quin dia més maco, malagueña salerosa” “Vamos a celebrarlo, ganxet”.

Noves abraçades i petons emplenaren la cambra i la gresca i el sarau seria la norma establerta d'aquella nit màgica.

Les eloqüents i impertinents paraules d'agraïment del Pep el conduiren a un parlament ben escatològic i de versots satírics i impùdics, amenitzats per les escabrosa “balada de fra Rupert” de Josep Maria de Sagarra i d'unes empíriques rimes “pornogràfiques” de Celdoni Fonoll que, per l'avançada hora de la nit i tambè pels graus atílics ja admesos, deixaren que fluís aquest relat sense soltades ni escarafalls, clar, net i convincent...

Hi quedava per a fer, començar un joc de “bingo” i ens posarem mans a l'obra. Alguns vam guanyar i d'altres no, el cas es que ens vam divertir d'allò més.

En aquestes el Sergi com ja tenia previst va marxar i encara amb l'intenció d'anar a Salou a ballar. Aquest no canviarà mai, sempre al peu del canò!

El cas del Ramon fou diferent. Se n'anà a la seva habitació, segurament a comprovar la comoditat del seu llit però, oh sorpresa! Quan estavem designant el què feia cadascú per a recuperar la seva “prenda”, de cop i volta sen's presenta aquest i a més oferint-se voluntari a fer el que calgui i com calgui. Així que ja el tens ballant amb la Cinta ben apretats i efusius o també, declarant-se a la Francina jurant-li amor etern. Una passada!

L'Esperança segurament maleirà els meus ossos per la putada de buscar al Guillem, a les fosques, per la cambra i ensopegant amb taula i cadires fins aconseguir complir el mandat.

El Guillem no va tenir més opció que recitar l'escena d'amor de “Don Juan Tenorio” a “Donya Inés” que no era altra que “mi menda lerenda” i els riures i la gresca fou ben “sonada”

A la Paqui i a mi ens van fer ballar un “tango” amb l'inconvenient que teniem de “tatarejar-lo” i escenificar-lo amb la passió i la sensualitat que caracteritza a aquest ball. (La meva ment em portava a una pista relluent amb l'orquestra tocant i Carles Gardel entonant càlidament aquell “Y todo a media luz” i en la frisança de moviments càlids i furients de cop i volta, seguint l'últim compàs, ens besem, jo inclinat a sobre seu, en un últim moviment, enduts pel compàs)

La màgia de la nit estava en la seva màxima esplendor. A la cambra la Montse, immensa, lluïa una camisa de dormir llisa i llarga sobre la seva carnassa abundosa i solta, de color blau. Semblava ben bé una deessa pintada per Rembrand o quelcom semblant.

La Francina i la Paqui anaven en pijama discretes i resignades a dormir en un son profund immerses en un gran llit, jo diria, en un llit immens on, fent un petit “sacrifici” també m'hi podia haver encabit jo.

La Cinta s'engalanà amb la camisa de dormir de la seva “àvia” amb el barret incorporat i una espelma encesa que creuava la cambra fent tot l'aspecte d'una “mestressa de claus” o d'una “ànima en pena” que es movia possessa i esperitada.

Possiblement i degut a aquesta adusta vestimenta, els consells i raonaments vàlids del Ramon van fer que la Cinta rectifiqués el seu vestuari i desfilés insinuadora i sensual amb la mínima expressió del vestit d'Eva, consistent bàsicament en unes fulles de platan sobre el cos nu (o quasi) de la nostra amiga. Tot un espectacle!

I els relats “vampírics” del Pep que volien crear un ambient i una situació plena de misteri i intriga, quan en realitat, tot va acabar en un far de riure sense solta ni volta, sense substància, fins que el son ens envair profundament.

L'endemà, un esplendit esmorzar i el record agradable d'una vetllada amb tota l'intenció de què fos inoblidable.

Gràcies amics!