Saló de ball "Bolero"

Aquell local de ball, Bolero, va omplir de 7 a 10 les meves espectatives dels diumenges a la tarda, quan plegats cercavem aquell encontre, aquella mirada furtiva que potser semblava insinuar un desig amagat o simplement, la coqueteria més elemental. Ves a saber!

El cas és que hi arribavem les colles més variades de les comarques. Les del Pla, les de Valls, les de Fontcaldes, les de Tarragona. Nosaltres erem els de Reus.

Ja a l'entrar, semblava com si arribèssim a casa nostra doncs el porter ens coneixia i fins hi tot el propietari del local feia petar la xerrada amb nosaltres. Era com una familia, malgrat aquell Salou cosmopolita i modern.

El Vicent Serrano bufava la trompeta i cantava boleros clàssics i eterns, d'en Machin, d'en Lucho Gatica, Antonio Prieto, Armando Manzanero i de la Chavela Vargas.

Desprès, a la barra del bar, el cantant ens parlava de la seva llarga trajectòria músical i es deixava convidar a un Ballantine´s amb gel i tot això amb una cordialitat exquisida.

Les noies del Pla semblava que aquella tarda estaven de bones doncs es posaren a ballar “música disco” a la pista. Això segurament era senyal que potser desprès, quan el ritme de la música es calmés i els “boleros” comencessin a sonar, molt probablement ens deixarien ballar amb elles.

Així anaven les coses aquells últims anys vuitanta del segle passat!...

La perruquera tornava a fer de les seves. Encara que havia sortit a ballar amb mi, estava pendent descaradament d'aquell “tarambana” de Sarral, que ballava ben arrambat a una “rossa de bandera”. Calia prendre-s'ho amb calma i resignació.

La modísta amb el seu tarannà mig de víctima i de germana gran, trobant-se poc desitjada, es quedava asseguda al sofà deixant-se acompanyar per aquell pagès de poques paraules que romania dòcil i submís al seu redòs, sense enlluernaments ni misteris.

Hi havia entre la colla -com era d'esperar- la que despertava en mi sentiments més profunds de desig i passió, mentre en Pitarg, aquell ric pagès de La Canonja, tambè sospirava pels seus “ossos” i no despreciava cap ocasió per assetjar-la i engrescar-la a ballar.

Per exemple, un diumenge entre els llums de neò, de flaxos grocs, vermells i carbasses i portant al cos uns combinats de gin contundents, com una verdadera excepció, vaig sortir a la pista de ball a moure l'esquelet d'una manera desenfrenada i cercant a la “bella” “la bella que no me ve” (com diria en Serrat) però aquella tarda, meravellosa i excepcional tarda, la “bella” em va somriure fent-se cómplice de la meva inspiració i aviat la vaig tenir entre els meus braços, ballant els dos apasionadament aquell bolero de Chavela Vargas “Piensa en mi” i continuariem ben apretats escoltant la tenebrosa veu d'en Serrano cantant “Nosotros” i així desapareguts del món i ultrapssant les càlides carícies d'un desig sincer, fins que acabà la tanda de boleros i un ritme desenfrenat de rock dur, ens desplaçà cap al sofà, i amb ella al costat vam passar a frec del pagès de La Canonja, mirant-lo amb una indiferència evident i asseguts ben junts vaig gaudir d'una inoblidable tarda ben correspost.

O potser no va anar així, ah! ja ho recordo. Jo em vaig quedar a la barra bevent uns quants gin's més i observaba a la “bella” asseguda al sofà, mentre en Pitarg aprofitava per a seduir-la amb la seva eloqüent dialèctica pragmàtica i senzilla, esmerçant tot el seu repertori de conquesta i amb això, de sobte, va aparèixer un nou vingut a escena i silenciosament va apropar-se cap a ella i la tragué a ballar, quedant en Pitarg amb un pam de nas i jo amb el neguit de no haver fet realitat aquell primer impuls frustrat i amb la sensació evident de ser ignorat i fonadís per ella... “la bella que no me ve...”

La perruquera em tragué a ballar amb la complicitat de situar-se més a prop del punt de mira i seguir l'actuació del seu objectiu que ara s'apretava a una morena de carns abundants i semblava seduir-la amb un xiuxiueig a l'orella i, ves per on, jo tambè de refiló observaba com la meva “bella” s'embolicava al cos d'aquell estrany amb passió evident i una profunda tristesa s'apoderà de mi i vaig anar de pet a consolar-me al redós de la modista, la dona més assenyada i que estava al cas de la teranyina d'àfers que en aquell local s'escenificaven.

Resumint, aquella tarda vaig marxar recomfortat per el consol de la modista però sense haver avançat gens ni mica en l'empeny obsesiu de lligar-me la “bella” i com qui no vol la cosa, en Pitarg va convidar-me a sopar amb ell al bar de la cantonada. Bé, vaig acceptar l'invitació amb el propòsit d'obrir una treva fins el diumenge següent. Ja ho veus, rivals però amics!... Si és que no tenim malicia!