Calçotada a cal Sergi

Aquella legió de dones va dominar la situació, deixant-nos al Sergi, al Guillem, al Quim i a mi en inferioritat total i absoluta.

Aquella tropa estava formada per la Nuri, la Francina, la Mª Teresa, la Montse, la Mª Cinta, l'Esperança, la Vicenta, l'Estrella i la Paqui.

Aquell matí de diumenge, 29 de març, no convidava gaire a sortir al camp doncs havia plogut durant la nit i el fred es deixava sentir en convicció.

L'altre “hundicap” havia estat el canvi d'horari d'estiu i per tant haviem dormit una hora menys i encara més agreujat ho tenien l'Estrella i la Paqui que havien treballat des de les sis i mitja i les hores de dormir els hi foren encara més limitades que a la resta.

Superats tots els imponderables i una vegada descarregats els estris i queviures unes anaren al llogarret de les Irles i els quatre homes es dedicaren a collir espàrrecs i farigola.

No va ser empresa fàcil encendre foc a la barbacoa del Sergi doncs molta de la llenya era humida i la graella on tindriem de coure els calçots i la carn pesava “un ase mort” i no era gens manejable per a donar-los la volta. Això comportà que el Quimet que va autoproclamar-se “cuiner oficial” tingué que anar destriant els calçots gairebé un a un, a mesura que anaven coent-se. Tot un treball d'artesania!

Però això no va ser tampoc cap inconvenient per acomplir la missió i amb les brasses justes tambè vam enllestir la carn i la llonganissa.

Això passava quan les dues treballadores ja es trobaven entre nosaltres i per cert, vingueren amb molta gana (encara que de l'aperitiu tingueren de conformar-se amb les engrunes, doncs havia fet efecte la llarga espera de la cocció tan laboriosa i l'impaciència va convertir-se en dogma)

La sobretaula va desembocà en un “karaoke” a tretze veus cantant “ranxeres”, cançons de la Tuna i uns quants “pupurris” de guateque mentre la festa anava animant-se d'allò més i algun que altre “solo” de la Francina i del Sergi feren corejar-los amb un seguit de visques, plens d'eufòria i gatzara. Tambè la Paqui ens deleità amb un “fandanguillo” fins que les obligacions immediates d'algunes de les presents les va cridar cap a una altra banda.

El domini de les dones sobre aquells quatre pobres indefensos va quedar ben palés i una vegada més quedà demostrada la poderosa influència que exerceixen les dones sobre el sexe dèbil (nosaltres)

Calçotada en tres actes

Acte culinari
Aquest any els calçots del Pep Prats tenien un calibratge ben adequat i una dolçor saborosa de ceba tendra, ben cuidada i al sucar-los a la salsa feta per la Consuelo (sobre tot la més picant) el paladar i tots els sentits s'impreganaven d'un plaer només a l'abast dels deus. Eren una delicia!
I suca que sucaràs fins esgotà les existències collides i cuites.

La carn i la llonganissa enguany venien de “Campistraus”, vull dir que la Maria Cinta fou l'encarregada de comprar-ho motivant que, el preu i el gust fossin també “diferents”. Tot això i la tresoreria anaren a càrrec de la nostra amiga i per tant seria una varietat de la calçotada d'enguany. No vull dir ni insinuà res, em limito a expresar-ho, seguint l'estricte esdeveniment del fet en sí.

El Guillem hi posà el cava doncs celebrava o commemorava (que s'ho agafi com vulgui) el seu aniversari (seixanta tacos) i ara sense conyes, bé mereixia una bona remullada.

La Consuelo va posar-hi els pastissos i el coc i molta feina que l'hi hem d'agrair.

Acte protocolari

La ciutadana del coprincipat d'Andorra i pubilla de la familia del Josep i la Maria, Mercé, ens assabenta del seu proper enllaç matrimonial amb el jove Josep, també present i que tindrà lloc el proper mes d'agost a l'església de la Mare de Déu de Meritxell, patrona d'Andorra i aprofiten l'avinentesa per a fer-nos les anotacions de les nostres adreces i ressenyes personals i poder tramètre'ns la participació de noces per correu.

Dins aquest ordre de coses fem “safareig” amb el Josep referent a les recents notícies que situen al pais d'Andorra en un context allunyat de “paradís fiscal”i aquest nou “status” farà que el petit país del Pirineu aterri entre els mortals com una societat molt més semblant a la dels ciutadants anomenats “contribuents” que som la majoria.

L'esperança d'uns quants recau en confiar que aviat sigui admesa com a membre de ple dret a les nacions d'Europa i la llengua catalana, per aquest fet, pugui ser reconeguda com a llengua oficial europea. Així sigui... Amén.
Acte de recepcions

Una de les sorpreses agradables va ser, sens dubte, l'arribada de la Carme i el Francesc.
Ella estava “sublim”, com sempre, física i anímicament i semblava exactament la Carme mateixa del passat any, amb aquella espurna de vivacitat i empenta que la caracteritza magníficament i d'això tots ens en vam alegrar moltíssim.

Bé, del Francesc prefereixo que algú altre hi posi els qualificatius... No és per res!
També va servir la festa d'enguany per a conèixer a la Vicenta, la parella del Quim si més no, per una part dels assistents ja que d'altres ja la coneixien.

Segurament l'hi va sobtar aquest estrany costum que tenim plegats d'asseuren's a taula, les dones per un costat i els homes per l'altre. Una raresa ja clàssica.

Acte final
Ah! m'en descuidava. No van poder venir l'Agustí i la Cecilia per problemes de salut d'un dels seus pares.

Per altra banda, des del matí que ens acompanyà una climatologia esplèndida, molt suau. Un fantàstic dia de primavera sense ni un brí d'aire que va correspondre a fer-nos la jornada més agradable.

Saló de ball "Bolero"

Aquell local de ball, Bolero, va omplir de 7 a 10 les meves espectatives dels diumenges a la tarda, quan plegats cercavem aquell encontre, aquella mirada furtiva que potser semblava insinuar un desig amagat o simplement, la coqueteria més elemental. Ves a saber!

El cas és que hi arribavem les colles més variades de les comarques. Les del Pla, les de Valls, les de Fontcaldes, les de Tarragona. Nosaltres erem els de Reus.

Ja a l'entrar, semblava com si arribèssim a casa nostra doncs el porter ens coneixia i fins hi tot el propietari del local feia petar la xerrada amb nosaltres. Era com una familia, malgrat aquell Salou cosmopolita i modern.

El Vicent Serrano bufava la trompeta i cantava boleros clàssics i eterns, d'en Machin, d'en Lucho Gatica, Antonio Prieto, Armando Manzanero i de la Chavela Vargas.

Desprès, a la barra del bar, el cantant ens parlava de la seva llarga trajectòria músical i es deixava convidar a un Ballantine´s amb gel i tot això amb una cordialitat exquisida.

Les noies del Pla semblava que aquella tarda estaven de bones doncs es posaren a ballar “música disco” a la pista. Això segurament era senyal que potser desprès, quan el ritme de la música es calmés i els “boleros” comencessin a sonar, molt probablement ens deixarien ballar amb elles.

Així anaven les coses aquells últims anys vuitanta del segle passat!...

La perruquera tornava a fer de les seves. Encara que havia sortit a ballar amb mi, estava pendent descaradament d'aquell “tarambana” de Sarral, que ballava ben arrambat a una “rossa de bandera”. Calia prendre-s'ho amb calma i resignació.

La modísta amb el seu tarannà mig de víctima i de germana gran, trobant-se poc desitjada, es quedava asseguda al sofà deixant-se acompanyar per aquell pagès de poques paraules que romania dòcil i submís al seu redòs, sense enlluernaments ni misteris.

Hi havia entre la colla -com era d'esperar- la que despertava en mi sentiments més profunds de desig i passió, mentre en Pitarg, aquell ric pagès de La Canonja, tambè sospirava pels seus “ossos” i no despreciava cap ocasió per assetjar-la i engrescar-la a ballar.

Per exemple, un diumenge entre els llums de neò, de flaxos grocs, vermells i carbasses i portant al cos uns combinats de gin contundents, com una verdadera excepció, vaig sortir a la pista de ball a moure l'esquelet d'una manera desenfrenada i cercant a la “bella” “la bella que no me ve” (com diria en Serrat) però aquella tarda, meravellosa i excepcional tarda, la “bella” em va somriure fent-se cómplice de la meva inspiració i aviat la vaig tenir entre els meus braços, ballant els dos apasionadament aquell bolero de Chavela Vargas “Piensa en mi” i continuariem ben apretats escoltant la tenebrosa veu d'en Serrano cantant “Nosotros” i així desapareguts del món i ultrapssant les càlides carícies d'un desig sincer, fins que acabà la tanda de boleros i un ritme desenfrenat de rock dur, ens desplaçà cap al sofà, i amb ella al costat vam passar a frec del pagès de La Canonja, mirant-lo amb una indiferència evident i asseguts ben junts vaig gaudir d'una inoblidable tarda ben correspost.

O potser no va anar així, ah! ja ho recordo. Jo em vaig quedar a la barra bevent uns quants gin's més i observaba a la “bella” asseguda al sofà, mentre en Pitarg aprofitava per a seduir-la amb la seva eloqüent dialèctica pragmàtica i senzilla, esmerçant tot el seu repertori de conquesta i amb això, de sobte, va aparèixer un nou vingut a escena i silenciosament va apropar-se cap a ella i la tragué a ballar, quedant en Pitarg amb un pam de nas i jo amb el neguit de no haver fet realitat aquell primer impuls frustrat i amb la sensació evident de ser ignorat i fonadís per ella... “la bella que no me ve...”

La perruquera em tragué a ballar amb la complicitat de situar-se més a prop del punt de mira i seguir l'actuació del seu objectiu que ara s'apretava a una morena de carns abundants i semblava seduir-la amb un xiuxiueig a l'orella i, ves per on, jo tambè de refiló observaba com la meva “bella” s'embolicava al cos d'aquell estrany amb passió evident i una profunda tristesa s'apoderà de mi i vaig anar de pet a consolar-me al redós de la modista, la dona més assenyada i que estava al cas de la teranyina d'àfers que en aquell local s'escenificaven.

Resumint, aquella tarda vaig marxar recomfortat per el consol de la modista però sense haver avançat gens ni mica en l'empeny obsesiu de lligar-me la “bella” i com qui no vol la cosa, en Pitarg va convidar-me a sopar amb ell al bar de la cantonada. Bé, vaig acceptar l'invitació amb el propòsit d'obrir una treva fins el diumenge següent. Ja ho veus, rivals però amics!... Si és que no tenim malicia!