El "Situ Creus" se'n va a Madrid

Sembla increible com es pot distorsionar el dia, només pel fet d'aixecar-se amb el peu esquerre o potser ni això, doncs el "Situ Creus" es pot dir que aquell matí va caure, precipitat del llit, per una possessió indeguda d'ocupació del seu espai físic, per part de l'Agustina, la seva dona. Amb el seu cos delicat, d'uns cent quilos de pes, va etzibar-li una suau carícia, que el va desequilibrà, perdent estabilitat i esllomant-se tot d'una contra el terra.

Però el dia començava, i com va poder, va alçar-se amb un fort dolor d'esquena i de cul, i va dirigir-se al lavabo per a defecar i rentar-se adequadament.

No va poder fer-ho. El diposit del water va deixar anar una mica d'aigua emmagatzemada i va cruixir d'esgotament, mentre l'aixeta del lavabo, només desprenia aire comprimit.No va exprimir ni tansols unes gotes d'aigua per a poder remullar-se la cara i les aixelles.

-Ja començava a veure's clar que aquell no seria el seu millor dia!

Mentre això pensava -no s'ho podia creure. Estava segur d'haver deixat el seu "ford fiesta blanc", aparcat davant mateix de la seva casa, i no hi era... Increible!

Al seu lloc i va trobar una "enganxina carbassa", amb la matricula del seu cotxe. La grua se l'emportà, es veu, per uns treballs de pintada i senyalització de la zona blava del carrer.

La broma significà: despesa del taxi, per anar al diposit de vehicles, el cost de la grua, més la sanció i el descompte corresponent del retard al treball.

Aquell mes, la quota de l'hipoteca del pis, segurament no podria reunir-la sencera, per a fer-la efectiva al banc i el dia no havia fet més que començà!

Mentre tramitava la recuperació del cotxe i ja desplaçant-se al lloc de treball, per a mig consolar-se de la seva desgràcia, recordar el seu recent viatge a Madrid, i els motius que el van esperonar a anar-hi.

Visitar l'estadi Santiago Bernabeu. Trepitjar la Puerta del Sol. Veure el Museo del Prado. Aquesta era l'aposta!...

El "Situ Creus" que era molt "culer", va apropar-se a una de les entrades a l'estadi. Era dia feiner i els jugadors entrenaven. Va dir-li al porter la seva voluntat d'entrar i que havia fet una "aposta" de fer-se una fotografia dins l'estadi, portant la samarreta del "Barça". Al principi, l'home va dir que, de cap manera creia oportú deixar-lo passar i fer aquella barbaritat, mentre el "Situ Creus", se les va manegar per a convèncer-lo, tocant el punt sensible d'aquell home i es veu que ho va aconseguir doncs una estona desprès es passejava tranquil·lament entre el grup d'aficionats blancs, lluint la samarreta "blau-grana" que duia sota el jersei. La fotografia en qüestió, l'hi va fer una aficionada "merengue", desprès de ell deixar-li la seva càmera.

Xiulets esporàdics i insults indirectes i precisos que es van diluir en veure el posat i el "garbo" del nostre amic.

La segona "aposta" semblava molt més senzilla. En aquest cas, només es tractava de trepitjar la Puerta del Sol. El "Situ Creus" ho va fer, però potser, per a no revelar la seva identitat, va disfressar-se d'escocès, i es veu que sota les "faldilles", no hi portava res més. Començà a caminar poc a poc i quelcom va observar com uns liquids esgrogueïts, fluïts de sota les faldilles, van esquitxar l'empedrat de tan reputat lloc, donant la sensació -déu-mos-en-do! com d'una pixarada. Res més fals!... Ja se'n guardaria prou el nostre respectable amic de tanta gosadia.

Per últim, va anar fins el Museo del Prado i amb la correcta educació que el caracteritza, va demanar al "bidell", on es trobava l'emplaçament del quadre "La Gioconda", fent-lo saber que havia vingut expressament de Catalunya per a contemplar tan magnífica "obra d'art" i volia saber la sala concreta on s'hi exhibia el quadre.

L'home en qüestió, convençut com estava que aquell quadre li "sonava molt", va remoure tota la informació que tenia al seu abast per a facilitar-li al "Situ Creus" on concretament es trobava.

Començà per les publicacions de cada galeria i de les més selectes, i com no el trobava, va obrir la pantalla de l'ordinador, amb la relació alfabètica del nom dels quadres i, ni per aquestes. Era fonedís, no sortia catalogat en lloc.

El pobre "bidell madrileny" va llençà la tovallola. Es donava per vençut. Encara va preguntar-li esforçant-se en un últim intent. Se escribe (G.I.O.C.O.N.D.A.) no?...

Havia complert les seves "apostes", però no se'n lliurar d'acabar aquell dia fatídic tranquil·lament. A la "cantina" on es cruspia el menú diari, aquell dia, els "musclos al vapor" estaven en mal estat i no va acabar la jornada sencer. La panxa se l'hi removia com una font i va tenir que instal·lar-s'hi al water de la seva casa durant pràcticament tota la nit.

Ah!, ara sí que el diposit de l'aigua s'omplia regularment. No tot havien de ser desgràcies!...

Una emotiva abraçada

La "peluda" estava posada estratègicament a sobre mateix del camí de capçada i no deixava filtrar-se el sol damunt nostre. A la cornísa, mentre passàvem l'estret replà que ens conduiria al bosc de Miró i albiràvem el magnífic espectacle del costat d'Escaladei, per una escletxa perillosa i estreta, trepitjarem petits tolls de gel que ens informaven de la freda nit passada, a començaments de juny.

Havíem triat pujar pel grau de Salfores, guiats per l'Antoní, els expedicionaris: Vicenç, Nogués, Ramon i Marín.

Per fi, desprès de molts mesos de poques sortides i de mil excuses, tornàvem al comellar, al tormo, al corralot, al codolell a l'albergada i novament ens expressàvem amb el llenguatge propi del Montsant... del nostre Montsant!

Amb això, la "peluda" ja s'havia esvaït i curiosament, la truita amb patates del Ramon, havia fet canviar el signe d'un matí ensopit i monòton i amb anècdotes i rialles aconseguirem que el sol envaís suament aquell entorn i es submergíssim en la màgia d'aquell moment tan nostre.

Influiria també, la grata trobada de dos homes de la "terra ferma", que venien de l'ermita de sant Salvador de Margalef i junts descobriríem l'esvat de pobles i muntanyes que observàvem cap a ponent, i un d'ells comentà amb el Ramon, un conegut mutu de Maials, i altra vegada va sortir el vell tòpic de comprovar que el món és com un mocador.

Pugem pel comellar de la cova de Miró i a la dreta agafem el camí que davalla al clot del Cirer, on hi entra pel comellar de la font Pudenta. Al seu costat i de pla, un corriol que seguim al llom de la serra va al Molló Alt i també al Racó dels Forats, seguim enfront pel camí de la Serra Major, desprès tenim a la dreta el Racó del Teix, part superior del barranc de la Taverna. Agafem a la dreta un petit senderó que baixa i va al Racó i a la Cova del Teix.

El cercle que fa el cingle és l'anomenat Racó del Teix, el nom li ve de l'enorme teix mil·lenari que es dreça davant mateix de la cova, dins d'aquesta hi ha un bassí que recull l'aigua que cau del sostre, és bona i normalment sempre n'hi ha.

Vam immortalitzà l'abraçada conjunta, entorn l'arbre mil·lenari. Es necessiten quatre cossos i vuit braços per abastar-lo. La seva vella fusta humida i vigorosa ens reportarà l'energia i el coratge que ens cal i la seva saba, degotada per la posositat de la nostra pell, ens regalimava com un bàlsam guaridor i necessari, ple de simbolisme i de crua esperança, per l'encara imprescindible esdevenidor que ens espera, i per les anades i vingudes noves i futures a aquestes muntanyes estimades.

Aquest soliloqui cremava en el pensament, degut a l'imminent repte físic a què tindria de sotmetre's el Vicenç i tots a una, voliem deixar, d'alguna manera escrit al vent, la nostra segellada més autèntica de suport al nostre estimat amic. No calien les paraules, ni els gestos, ni les frases eloqüents, ni les mirades de complicitat, ni les promeses, ni res més que el nostre somriure natural i sincer, la nostra quotidianitat, tal com sempre hem fet i seguirem fent.

Sortim de la cova per el mateix camí per on hem vingut, una dotzena de metres desprès deixem el senderó que puja dalt de la serra Major i, agafem a l'esquerra un camí que s'endinsa a la barrancada, cal estar atents, car el lloc, frescal, fa que hi hagi força herba que de vegades dificulta veure bé el camí.

Tres camins, a la dreta un senderó baixa al Clot del Cirer pel comellar de la font Pudenta i ens endinsem pel mig d'una gespa espessa i vigorosa, d'una intensa verdor, que les pluges abundants han obsequiat al lloc. Acabem d'entrar al màgic paradís del Clot del Cirer.

Pugem amb certa dificultat per la tartera que va de pet al Pi del Cugat. També la curiositat feia descobrir pedres ben interessants i restes de fòssils de petxina, que donaven evidència d'un passat submergit en el mar, d'aquesta zona de muntanya.

Assegut a l'arbre hi trobem al Lluís, aquell noi que abans havíem saludat i que ens confessa ser el fill del batlle de Vimbodí, argument que aprofita el Vicenç per explicar-li la relació que hi té la seva dona, Palmira, amb el poble, així com també la seva filla Anna, que actualment hi viu.

El Lluís seguirà amb nosaltres la resta d'excursió, doncs té el cotxe a la Morera. Seguim plegats cap el Piló dels Senyalets, a l'esquerra surt un corriol que baixa a trobar el grau de les Tosses, el deixem i seguim pel camí de capçada.

Deixem el camí de capçada i agafem un senderó que hi ha a la dreta, pren direcció est.

Comencem a baixar el grau de la Grallera, un pas entremig de l'alta cinglera.

Surt a la dreta un petit corriol que porta a la cova de la Grallera, situada al peu del cingle, el senderó planeja.

Deixem a l'esquerra un senderó que porta al grau de l'Espinós. Observem els treballs fressats per ajudes comunitàries, substituint un petit pont de ferro, per un reforçat camí, sostingut per marjades de pedra ben consistent.

A dalt el poble de la Morera, una magnífica taula de pedra, amb els seus seients corresponents, recent inaugurada, donen una bona rebuda als caminants de retorn al poble.

Sense dir-nos adéu, ens vam acomiadar, amb un ben viu: "a reveure". -o potser no va anar així?... El cas és que, dalt el Racó de la Cova del Teix i deixàvem l'escalfor de la nostra encaixada i entre el broll lleuger de l'aigua, el degoteix minso i constant, anava omplint el bassiol fins a vessar-se.

Així de "sobrada" anava la muntanya aquell matí de juny.

Una nit a la Massó

"Amb el so de les granotes i els gripaus, començarem i acabarem amb aquell estrany sopar de sardines i de sípies, d'amanides i lioneses i d'albercocs dolços i saborosos... i un enorme caragol trepador".

Concretament la cita era a la Massó, a la finca del Josep Gázquez, i es tractava de desplaçar-nos fins allí, salvant els possibles obstacles d'una circulació de divendres al vespre, ocupada per uns fortuïts "meganes negres", de vidres opacs, que esperaven la incauta arribada de les nostres discretes acceleracions i frenades, per a perseguir-nos maliciosament i avançar-nos en el moment just que començava la línia continua i altres vehicles s'acostaven de cara per al sentit contrari. Com una exhalació, ens obligaven a reduir la marxa, mentre aquelles màquines desbocades, tan sols a uns metres del cotxe de cara, maniobraven hàbilment i es posaven davant mateix acabant la maniobra, mentre s'intuïa el màxim volum de "música màquina" i també, segurament, l'esclat d'un somriure burleta, acompanyat de mots malsonants, despresos de les boques d'aquells devoradors de "febre de cap de setmana".

Tornant a la festa, potser penso els caldrà obtenir les credencials en català, per acreditar la realització del tram del camí de sant Jaume que pensen caminar, el Miquel, el Baudili i les seves mullers respectives, a partir del proper dijous, de Sarria a Santiago.

Del convent de la Madalena sortireu passant pel medieval pont d'Aspera, passant pel castro de Paredes, pel poble de Vilei, per Barbadelo, per Rente, pel mercado da Serra, Peruscallo, Cortiñas, Lavandeira, O Casal, A Brea, As Rozas, Moimentos, Moutràs, A Parrocha, Vilachà i Portomarin.

De Portomarin a Palas do Rei (segona etapa)

Passant per Toxibo, per Gonzar, Castromaior, O Hospital da Cruz, Vendas de Narón, Ugonde, Airexe, Portos, Lestedo, O Rosario i Palas do Rei.

Tercera etapa: Palas do Rei - Arzúa

Seguireu per San Xiao do Camiño, Pontecampaña, Casanova, O Porto de Bois, A Campanilla, O Coto, Leboreiro, A Madalena, Furelos, Melide, Santa Maria de Melide, Raído, Boente, Castañeda, Pazo do Sedor, Rio i Arzúa.

Quarta etapa: Arzúa - Pedrouzo

Pugeu a Pregontoño, Peroxa, Tavernavella, Calzada, Calle, Boavista, Salceda, O Xen, Ras, Brea, O Empalme, Santa Irene i Pedrouzo.

Cinquena etapa: Pedrouzo - Santiago de Compostela.

Seguiu cap a San Anton, Amenal, San Paio, A Esquipa, Lavacolla, Vilamaior, Neiro, San Marcos, Monte do Gozo i Santiago de Compostela.

"El sant sempre està acompanyat per un seguici de pelegrins, turistes, gent d'arreu, que misteriosament, s'instal·len a les proximitats del seu redós. Es situen a la llarga cua i esperen pacients arribar a la seva altura i besar aquells peus deslluïts, com si el seu bes els hi donés el confort i la serenitat que anaven buscant durant tot el trajecte".

"I el "botafomeiro" llançat d'un extrem a l'altre de la catedral, impregnant d'una forta olor d'encens tots els racons de l'indret, en una cerimonia musical, llustrada de ritual i de tradició solemne".

(Que les "meiras" us acompanyin i el plugim i la boira d'aquelles magnífiques valls us transportin a un misteriós viatge per la terra celta i en algun bosc espés trobeu la mutació miraculosa que us faci dignes del pelegrinatge de la via làctia, cap a la fi de l'antic món).

És curiós com l'enorme caragol ha escalat el morro de l'ampolla d'oruixo. Com si fos una premonició vers la culminació del vostre Camí a sant Jaume i el rastre de baves fos com la mullena d'aigua i suor despresa pel vostre esforç.

Aquestes divagacions van sostretes d'una sana enveja, que se m'endú inevitablement, amb el bastó i la vieira, cap a les dures i entranyables etapes del bell Camí de Galicia.

Una de calaveres atònites

"Aquell bon jan de la "sexta província", és a dir de Xerta, va solucionar molt bé el nostre desig de trobar un aixopluc que ens protegís de la pluja i encara que no havien obert al públic el seu servei, ens atengué amb amabilitat mentre la seva muller es preparava per anar al poble a proveír-se de queviures i altres menesters"

Encara que de bell antuvi sabiem que hi havia moltes probabilitats de pluja, vam decidir de totes passades, trobar-nos normalment el dissabte, a les vuit del matí a Castellvell, l'Antoní, el Nogués, el Josep M., el Vicenç i el Marín.

Com a refugi de la pluja triarem l'ermita de la mare de deu de la Roca, i sense més feina per a fer, degut al plugim, esmorzarem als porxos de la plaça de l'ermita i vam conèixer aquell matrimoni i al seu fill, que regenten d'un temps ençà, l'ermita i els serveis.

Calaveres atònites. Aquests dos mots foren pronunciats amb fermesa per l'Antoní, sense dubtes ni escarafalls. Va deixar-los anar així -com qui no vol la cosa. Desprès va fer-nos avinent que era un llibre de Jesús Moncada, que l'estava llegint i fruint molt del seu contingut.

(Quan Mallol Foncalda, un jove advocat barceloní, pujà al tren, la informació que té sobre Mequinensa, la població a la qual es dirigeix per ocupar-hi la plaça de secretari del jutjat de pau, és més aviat escassa. El mapa que ha consultat no és gaire expressiu; el puntet arraulit a la confluència de l'Ebre amb el Segre no presenta cap tret remarcable en l'ensopiment general, cartogràfic i tot, de la dècada dels cinquanta. Això, al Mallol, ja li va bé. Vol un indret tranquil, amb moltes hores mortes que li permetin preparar en calma unes oposicions a l'administració de justícia. Tanmateix, quan aconsegueix arribar a Mequinensa desprès d'un viatge caòtic, comprova que no és ni de bon tros, l'oasi que ell imaginava. ¿Com pots dedicar-te a l'estudi en una vila on, segons la senyora Caietana de Móra, Franco va perdre la guerra, el jutge Crònides administra justícia acompanyat del seu gos, l'apotecari capta la teoria de la relativitat mentre despatxa una cataplasma, la tripulació d'un llaüt té problemes metafísics a l'ombra d'unes acàcies o Penelope Valldebó canta la canya per correu a un cardenal de la cúria romana?).

En aquestes i altres divagacions estavem immersos quan el nostre benvolgut amic Josep M. ens feia avinent la seva immediata jubilació.

Feia ja estona que la pluja s'havia aturat i una bona escletxa de sol ens amenaçava a treure'ns la son de les orelles i a invertir una bona estona del temps d'aquell matí a enfilar-nos per aquelles escales de roca vermella que conduïen directament a la "cova foradada", seguint el "camí dels bandolers".

Encara vam poder gaudir d'unes esplèndides vistes i vam mesurar tan bé les possibilitats de no "mullar-nos" que vam retornar a l'ermita quan l'amenaça de pluja tornava a avivar-se i només arribar als cotxes, començà un bon xafec que ens vam estalviar.

Bé, això és tot, encara que ens queda un cert neguit que caldria alleugerir i pair en una propera trobada. Parlo de "calaveres atònites". L'Antoní ens té de fer "cinc cèntims" del seu relat i desenllaç.

Així sigui!