De retorn a la Masia de Castelló

 

 

El dissabte 18 de setembre del 2021, el Miquel, l'Antoní, el Robert i el Marín, tornem a pujar des de Masboquera al poblet de Castelló en un matí pregon de llum i una amenaça de pluja que no es donarà i una visió panoràmica del paisatge que obrirà el nostre tarannà a una agradable conversa amb uns nadius o simpatitzants col·laboradors en la tasca de reconstrucció d'aquest indret. Crec adient mostrar informació veraç i publicada sobre Castelló.

Ressenya de Meritxell Blay i Boquera, autora del llibre sobre Castelló

Enguany l’Associació Masia de Castelló compleix el seu vintè aniversari. Inicialment la tasca d’aquests entusiastes voluntaris descendents de la masia era recuperar el poble per preservar el passat dels seus ancestres. Des dels primers moments, s’havia expandit la idea que el poblament de la masia era molt antic, potser previ al del mateix Vandellòs (1191) i vinculat al procés de repoblament dels comtats catalans, que té com a principal referència històrica la conquesta de Siurana per Ramon Berenguer IV el 1153. Aquella voluntat de poder documentar l’antiguitat fundacional de la masia va portar els seus representants a demanar una actuació arqueològica en diferents indrets del poble. Així doncs, la petició de l’aleshores president, Xavier Espelta, sempre ben acomboiat per Santiago Guirro, va culminar amb l’acceptació de l’Àrea de Cultura i Patrimoni de l’Ajuntament de portar a terme l’esmentada recerca arqueològica (2015). Aquest encàrrec es va realitzar des de l’Ajuntament i va comptar amb el coneixement i l’acceptació del Departament de Cultura de la Generalitat. Per aquest motiu, penso que cal agrair l’interès i l’acollida per part del tècnics i els responsables polítics, l’arquitecta Jacqueline Pacheco, l’arqueòloga Maria Adseries i el director territorial Jordi Agràs. L’actuació la va dirigir l’arqueòloga experta en el període medieval, Carme Subirana, posseïdora d’una gran experiència en campanyes similars i amb un gran coneixement d’aquest entorn territorial, tal com ho acredita la seva amplia bibliografia publicada. A més, en el procés de donar a conèixer Castelló a tots els seus avantpassats i persones interessades en la realitat de la masia, a aquest grup es va incorporar la filòloga Meritxell Blay. Meritxell, experta en el tractament de documentació medieval a través de la seva vinculació universitària, va aportar l’estudi i l’anàlisi de diferents pergamins i d’altres fonts que han permès aconseguir una aproximació molt detallada de la fundació i l’expansió del poble. La suma d’aquella campanya arqueològica, amb les seves conclusions sobre la torre fundacional, o descartant altres potencials enclavaments com el Tossalet, és la que avui presentem amb els documents que acrediten aquests orígens del poble.

L’Associació Masia de Castelló es va fundar l’any 1998 amb l’objectiu de recuperar el patrimoni històric, arquitectònic, natural i cultural del poble de Castelló i els seus voltants. Han passat vint anys. I des de l’Associació s’ha treballat molt dur per recuperar el poble. A Castelló hi van arribar a viure 142 persones l’any 1900. L’última família va marxar del poble cap als anys cinquanta. La duresa de viure en un lloc sense serveis, amb hiverns molt durs, i el desig d’una vida millor va fer que la gent marxés a altres poblacions més grans. Quan vam arribar a Castelló, el bosc ja havia guanyat terreny a la runa caiguda de les cases. Només quedava alguna paret i quatre teulades. La primera feina va ser la de treure la vegetació de Castelló, i després treure la runa dels carrers, cases, corrals, places, cisternes, trulls, forn de pa… Ara per ara s’han recuperat dinou cases, quatre corrals i tres patis. Sense la complicitat i la generositat dels propietaris que les van donar, aquest projecte tan ambiciós i bonic no hauria estat possible. Moltes gràcies a Salvador Saladié Ros (cal Salvador la Xata i cal Pep), Elvira Boquera Saladié (cal Miquel), Manel Barceló Jardí (cal Cisco el Ros), Agustina Auví Margalef (cal Pacara), Lluís i Alfred Guirro Saladié (cal Quico Serrador), Pepita Gil Nolla (cal Quicosanto), Nicasi Barceló Saladié (cal Perepep), Josep Saladié Gil (cal Moquet), Josep Gil Castellví (cal Santo i pati de cal Santo) i Dolores Guirro Escoda (cal Guirro). Ells han fet possible el somni que Castelló pugui ser avui un poble per a tothom. L’Associació, durant l’any, organitza diferents actes festius que donen vida a Castelló. A l’estiu la canalla juga pels carrers durant la Rusticfesta i la música sona sota la lluna a la plaça durant la Nit Lírica. A l’hivern hi ha la festa major de Santa Llúcia i, per Nadal, el Pessebre dels Estels. També s’organitzen camps de treball, excursions i recuperació d’espais naturals del voltant del poble: camins vells, la font i el rentador del Beltran, lo Bassot, el forn de calç i el forn teuler, així com les carboneres, i d’aquesta manera els oficis tradicionals van passant de generació en generació. Per tot això donem les gràcies a la implicació i la col·laboració de molts voluntaris i voluntàries que han passat per l’Associació durant aquests vint anys. També als propietaris que han deixat utilitzar les seves cases i els terrenys durant les activitats que es fan cada any. I no cal dir també que agraïm el suport de l’Ajuntament de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant. Sempre ens hem preguntat què hi devia fer aquest poble en aquest indret, tan exposat al vent de Dalt, amb poca aigua, amb terrenys poc fèrtils i rodejat per les parets dels Dedalts, però és clar que algun sentit havia de tenir. Per la seva impressionant miranda, podia ben bé vigilar tot el Camp de Tarragona o la vall del barranc Llastres? Els vells de Castelló sempre explicaven que al poble hi havia dues torres mores i un passadís secret… L’Associació sempre havia tingut l’inquietud de buscar l’origen del poble i, casualitats de la vida, a Meritxell Blay li van arribar uns pergamins de Castelló escrits en llatí per traduir-los. Ella es va oferir a ajudar-nos a buscar la història de Castelló, i gràcies a la seva gran tasca de recerca voltant per molts arxius s’ha pogut fer aquest gran llibre d’un poble tan petit. La recerca documental va anar en paral·lel a la recerca arqueològica, a càrrec de l’arqueòloga Carme Subirana, que va constatar el passat medieval del poble i la seva torre. Sempre és un bon moment per donar les gràcies, i especialment enguany que celebrem el vintè aniversari. Per tant, les donem a tothom que ha col· laborat en les diferents activitats que hem fet al llarg de tots aquests anys per recuperar el nostre poble. Per l’Associació han passat centenars de persones que avui formen part de la família de Castelló, amb les quals hem compartit molts bons moments al voltant del foc, sobretot cada Nadal que hem passat junts a Castelló. Vam trobar un bosc amb cases entre els arbres, i ara tenim un poble en un entorn privilegiat pel qual podem passejar i tornar a omplir els seus carrers i places per poder gaudir-lo tot l’any.

Xavi Espelta Barceló Associació Masia de Castelló

Matí a Vilanova i l'Arbocet

És bell el panorama, una passejada en ple juliol en circuït constant i sense perdre'l de vista en cap moment, des de que va'm deixar els cotxes a les set del matí a l'aparcament abans d'entrar a Vilanova i fins que tornarem a buscar els cotxes a les 12 llargues del migdia. S'esdevenia el dissabte 10 de juliol del 2021, erem l'Antoní, el Miquel, el Baldiri, el Robert i el Marín, Eren molt indicatives i interessants les situacions que l'amic Antoní ens descrivia informant-nos degudament de l'indret en qüestió que anavem trobant.

Seguint la cursa circular que ens ocupa per un camí de profunds barrancs arribem al Mas Munter que fou una antiga quadra integrada al terme de l'Arbocet, hi formà part de la baronia d'Escornalbou. La primera notícia documental d'aquest mas es remunta al segle XII. En un document del 1477, apareix esmentat com el mas de l'Olivera de'n Pere Munter, ja n'eren propietaris des del 1421.

La bella imatge de l'Areny, és la que no deixem de veure i ens tapa la part de l'ermita i sant Ramon que només la intuïm, ens plau emplenar la mirada d'aquella pedra roja tan característica i ens esperona, en una altra ocasió, arribar-nos a l'ermita de la Mare de déu de la Roca, pel camí dels Carlins, senyalitzat amb marques de pintura grogues hi ha un pal indicador que ens facilita el cami de l'Areny, les Escaletes, Sant Ramon, Mare de Déu de la Roca, pujarem fins a l'Areny per les Escaletes pas on hi ha una corda per ajudar a pujar-lo. Un cop a dalt anirem passant per tot un seguit de balmes i miradors sobre la plana del baix Camp, Continuem fins les Escales del Diable, que pujarem per arribar a la Cova Foradada. Però me'n vaig del tema d'avui, aixó serà una altra història, o no?

L'altre nucli urbà pertanyent a Vilanova d'Escornalbou és l'arbocet, agregat al municipi el 1846. Manté l'estructura compacta de carrers estrets i es troba a l'est de la carretera d'accés a Vilanova, uns dos quilòmetres abans d'arribar-hi. En aquest petit núcli s'hi situa bona part del patrimoni cultural del municipi, destacant-ne les dues torres de guaita (torre del Gravat) i (la Torratxa), l'església de sant Joan Baptista. Església parroquial edificada el primer quart de segle XVII.

Ens trobem a la finca “La Palomera” L'edifici fou construit en el segle XVIII pel seu propietari Josep Portell i Peiri, qui manà posar l'escut de les dues families unides damunt la porta. Josep de Portell consta com a propietari absentista al cadastre de 1778, gaudeiox de nombroses propietats a la vila i una olla d'aiguardent al carrer de la Font. Diu la tradició popular que els descendents de cal Peiri s'arruinaren amb motiu de la primera guerra carlina, donant suport als absolutistes, el camí que passa pel davant de la façana del mas rep el nom de Camí dels Carlistes. Ara és una gran finca agrícola regentada per una familia holandesa amb poca mà d'obra i molta maquinaria a l'últim crit.

Entrem a Vilanova la partida dita del Vilar, en un turó damunt del poble, se suposa que hi havia l’antiga població, que en eixamplar-se i canviar de lloc, va prendre el nom de Vilanova. En aquest turó s'han trobat restes d'antigues construccions. Eduard Toda suposava origen romà al Vilar. El poble de Vilanova es va formar a redós del monestir d'Escornalbou, i des de la seva fundació va formar part de la baronia d'Escornalbou. En l’inici de la conquesta franca formava part del valiat de Siurana, i després va ser inclosa en el terme donat a Joan de Sant Boi, primer prior d'Escornalbou, pel rei Alfons I el 1170. Va participar en les activitats de la Comuna del Camp des de 1339. Al segle XVII Vilanova tenia una muralla amb tres portals. Durant la primera carlinada es van refer els portals i la muralla i el campanar de l'església es va transformar, convertint l'últim pis en un terrat per hostatjar-hi la tropa. les Escoles Velles, edifici noucentista situat a l’entrada del poble construït l’any 1916; i la Cooperativa Centre d’interpretació de l’oli i atenció al visitant, el Museu i botiga de l’oli, amb una detallada explicació del procés d’obtenció de l’oli, bàsicament d’olives arbequines.

Una de les delicadesses de la visita es diu “El reiet del Camp” un restaurant d'esmorzars de forquilla que ens va captivar senzillament, “bacallà amb fesols i llonganissa amb tomàquet i fesols” Molt bona descoberta. 

ara mateix Miquel Martí i Pol

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

 

Circuït pel Montsant

 

Dissabte 12 de juny del 2021

Circuït pel Montsant

A les 6,30 ens trobem el Miquel, el Baldiri, l'Antoní, el Robert i el Marín i amb dos cotxes ens dirigim cap a la Morera del Montsant. Quan les campanes del poble toquen 3/4 de 8, estem pujant cap a la serra Major, el camí planeja agafem cap a la dreta i seguim pujant pel grau de l'Espinòs. Serra Major 1135 mts., per aquí passa el camí d'Albarca a Cabassers. Piló dels Senyalets 1115 ms., a la dreta i mirant al nord hi ha el barranc de les Tosses. Esmorzem amb possició bastant incòmode i fem fotos. Una mica d'enganxada per haver-nos separat del grup, dues persones en concret, el corrent no surt del riu i unes xurricades de bon vi, unes viandes exquisides i un café amb gotes ens fa oblidar el petit incident.

El pi del Cugat és a la capçada de la serra Major, per aquí hi passa el camí d'Albarca a Cabassers, el Baldriri i el Marín s'hi queden en un banc que hi ha sota el pi i esperan a l'Antoní, al Miquel i al Robert que han baixat al Clot del Cirer on hi ha uns bassís que recullen l'aigua que salta d'un badall que hi ha al cingle, és bona per a beure i surten del clot per la seva part esquerra i directament se'ns presenten davant mateix del pi del Cugat i emprenem la tornada a la Morera.

Amb aquestes apareixen els homes de Porrera que ja haviem trobat quan pujàvem al matí pel grau cap a la Serra, anem junts i ens interessem per les seves fal·leres i vicissituds, preguntem pel Lluís Llach, les seves cançons i el seu vi, pel Cafè Antic i coincidim que només haver bastit el seu àlbum Porrera i cantar-lo per tot arreu ja ha fet un inmens favor a la divulgació d'aquell poble del Priorat.

Hi ha nombroses dites i corrandes. Una destaca fins on anàven a treballar els de la Morera.

-”Noies de Gratallops,

no us caseu a la Morera,

que us faran anar al Montsant,

fent-vos servir de somera”-

Una altra retrata la possició geogràfica d'aquests pobles.

“La Figuera n'és molt alta,

Cabassers molt amagat,

la Bisbal dalt d'una roca,

Margalef dins un forat”

Irònicament, o denotant pobresa, deien d'Albarca:

“A Albarca no hi aniré més,

perquè no tenen rellotge

i mai saben quina hora és”

Quedava encara la cita concertada a l'Intim de Cornudella, allí disfrutàrem de cervesa, embotits, empedrat, gran caneló i remenat de bolets, vi Tardor, mel i mató i altres delicadesses. Ens visitaren la filla del Baldiri i el seu marit i de retorn a la casa del Miquel i la Elionor, degustàrem uns gin tònics, que ens portaren al paradís i segellarem un dia ben complet.

Dinar dijous de Corpus 2021

 

Dijous de Corpus, 3 de juny del 2021

Totes les indicacions, mòbils i per mobilitzar, ens diuen que es dijous i no un dijous qualsevoi, és Corpus Christi, per a ser més exactes i fidels a la nostra fal·lera organitzativa i de respecte a la tradició tradicional, confirmem les nostres voluntats més ressolutives i ens encaminem a l'atzucat de trobar-nos a la finca Herrera-Jordà com a participants del primer dinar del primer dijous del mes i descuidant la visita al gegants i als nans, que ja es recuperan del sotrac desgraciat del “coronavirus-19” i que , segons m'han dit, disfruten de bona salut, decidim que ja els veurem per sant Pere i deixarem resolt aquest periode lamentable de confinament i reclussió a què ens hem vist forçats i obligats per reial decret, no haven-nos sotmès a la “coca amb cireres” que hem disfrutat gràcies a l'obsequi emprat pel nostre amic Joan, que ens l'ha facilitat i per cert , ens l'hem cruspit. Beneida coca i venturòs dia.

El Baldiri, l'Antoní, el Sabaté, l'Arinyo, el Joan, el Marín, el Guillem, el Miquel, el Josep Maria, el Jaume, el Gázquez i el Robert hem gaudi't d'un dia on no feia nosa la xaqueta, ni en certs moments l'anorac, però amb la nostra abnegació i voluntat, hem superat els envats i inclemències del clima i junts ens hem amotllat i passat una jornada plena de primavera i de bons moments ben cofois i plens de subtilesses exquissides.

El cuiner Joan ha preparat els quatre conills ben esquarterats i melosos, sense descuidar, el condiment d'especies i assortiment de les herbes provençals i de la terra que els hi donaren aquell gust tant superlatiu i esponjòs, propi de les cuines més excel·lents, i sense ni mica d'enveja a lo que es cou al “celler de ca'n Roca”.

Hem remullat la menja amb vi de Batea, cava i exquisida cervesa i els licors més selectes de la col·lecció pròpia de la casa.

La novetat molt desitjada, ha estat, el retorn del Josep María de Tarragona, cada vegada sembla més dificil la seva presència, però amb ell hem recordat les velles excursions i sortides realitzades en anys passats i no ens ha estat gens dificultòs augurar una continuada compareixença que ens uneixi molt més al grup.

Un gin tònic de comiat i una simbòlica abraçada ens ha despullat gratament d'un altre dia ben solemne.