El Camí dels Molins

A les set del matí, hora d'estiu ja oficialitzada, per les nostres sortides setmanals, ens trobem a l'antic escorxador de Reus i deixem la meitat de cotxes a Montbrió i la resta a Riudecanyes, indret d'on començarà la nostra caminada, aquest cop pel Camí dels Molins, una autèntica passejada per la lluminosa i ombrívola contrada del Baix Camp.

L'Antoní, el Baudili, el Miquel, l'Antonio, el Joan, el Guillem i el Pep Marín som els herois i protagonistes d'aquesta matinal tan suculenta d'aquest cinc de juliol del 2017 que promet ser ben calorós i ben escomès pels insectes.

Aquest camí és molt transitat per ciclistes i persones que estirant les cames, se'n van d'un poble a l'altre, com aquell que fa ganxet assegut en una fresca ombra, vull dir amb això que bufar i fer ampolles encara resulta un xic més cansat, però aquí s'hi defineix el quit de la qüestió, la base principal del gaudir superlatiu del què es fonamenta la importància del nostre recorregut, les contrades més característiques del racó de l'univers que ens pertany, per proximitat i per tenir-lo dibuixat en el nostre cervell, de tant haver-lo transitat i de tant com n'hem sentit parlar al llarg de la nostra vida.

Una parada de garrofers sobre una terra roja, sota un cel blau i la calma d'una brisa matinal que no refresca ni a una mosca, contrasta amb el vent de mestral que molts dies a l'any bufa i rebufa a tot i a tots i als mortals els neguiteja els cervells i els afebleix els sentits i els dóna aquesta mica de bogeria que els fa més creatius o al menys ells ho creuen. Són aquelles coses de l'indret on pertanys, de la terra que estimes i a l'ensems pots odiar, per què tot està pler de vida i com es lògic també hi cap la mort i tota mena de contradiccions doncs així som els humans.

Passem per les restes dels molins que esmicolaven els cereals i convertien en farina totes les espigues que els donava la terra i contemplàrem les eres d'aquells masos antics on desprès de la sega el vent separava el gra de la palla i ara només hi quedava el vestigi de tantes destreses i prodigis que ompliren la vida d'aquella gent antiga plena de fal·lera i de neguit, d'un tarannà obligat i necessari que era el seu dia a dia.

I hem vist uns lladoners immensos projectar-se sobre aquell mas superlatiu ubicat sobre un altre derruït molí i les basses plenes d'aigua i el reg d'obra que la conduïa, seguint el curs del barranc i segurament d'una antiga mina que els porta vida i frescor.

Quan albirem la planúria oberta al camp i ens nodrim d'olivers, garrofers i avellaners que són l'essència de la comarca, ens permet mirar cap a la muntanya, el paisatge ferm i resseguim la muntanya blanca, la penya roja de l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, el castell de Escornalbou i santa Bàrbara a la punta i més amunt el perfil incomparable de la Mola de Colldejou i més a l'esquerra la mola de Llaberia, que aguaita enrocadissa cap el pla.

La màgia d'aquest matí potser ha estat la pèrdua de dues carteres que han quedat abandonades en el bar on hem begut la cervesa. Als interessats els hi ha costat tornar a buscar-les. Tot requereix el seu esforç.

EL SOLSTICI D'ESTIU

La importància del mes de juny és coneguda per les cultures més amagades i antigues que pugueu imaginar-vos. És el periode de l'any on la llum solar allarga més la seva durada, quan els fruits esclaten i són saborosos i els enciams, els tomàquets, les cebes, les cols, les bledes, els melons, les síndries i tota la gran varietat d'aliments conreats del camp donen la seva màxima expressió i abundància. Nosaltres, deixem de ser els espectadors de tot allò que desconeixem, de totes les rutines més calmades i banals, dels silencis i de les converses sense fi que embrollen la troca i no coordinen res en positiu i bastant en negatiu doncs s'enreden per averanys maliciosos i sinistres que ens porten a una difícil convivència afectiva i de tot ordre.

Però, quan arriba el solstici d'estiu, el plaer de la fugida es fa evident. Només hi ha un camí a seguir. Desenpellagar-nos de la feixuga càrrega dels prejudicis i fòbies que volen barrar-nos el camí i amb la nuesa de la nostra verdadera existència, llencem-nos a la festa i embrutem-nos de foguera i de coets i dancem al redós del foc i purifiquem les culpes catòliques que des del dia del bateig ens martiritzen. Deixem per una nit que totes les respostes siguin lliures i les preguntes càlides i ben sinceres i embriaguem-nos del sabor de la nit plena, gust a bruixa potinera, que resucita de les pròpies cendres i s'esvaeix, per sempre més, de la cultura de la por que se´ns ha imposa´t inexorablement. Renunciem als estigmes que ens ronden pel cervell, a les confabulacions que han ocupat fins el nostre llenguatge i a les esperances impossibles que han guiat la nostra consciència i han omplert la buidesa dels nostres éssers. En lloc de maleir, estimem, i descarreguem el nostre posit feixuc, i lleugers i volàtils, estimem-nos i aprenem d'una vegada per totes el meravellós encanteri d'aquesta nit

Adéu esclaus engendrats pel bé, diuen, en tots els segles i cultures, adéu. Adéu repressors, fabricants de bruixes inexistents, ensinistradors del mal. Adéu als mestres de la por i dels prejudicis.

Aquesta nit, simbòlicament, cremeu ben a gust i per sempre més a la foguera de la nit més bella i lliure .d'aquest nostre món

Caminada a l'ermita de Puigcerver

Dissabte 10 de juny de 2017

Arribem en cotxe al coll d'Alforja on aparquem i l'Antoní, el Miquel, el Baldiri, el Josep María, el Joan Zaragoza i el Pep Marín i allí comencem la caminada matinal en direcció a l'ermita.

Separada del canvi de rasant per una pista mig asfaltada i amb un indicador que diu Ermita de la Mare de Déu de Puigcerver 7. Comencem a caminar, orientació vers ponent. A no tardar, en un revolt de ferradura s’albira, al lluny, en la silueta de la serralada, l’ermita. Sembla propera, però el cop d’ull amaga perllongades raconades. Després d’una hora de marxa arribem al coll de Cortiella, on coincideixen l’itinerari d’Alforja per la Canaleta i l’itinerari del coll de la Teixeta per la vall de Cortiella. En mitja hora més de marxa som a l’ermita.

Sota l'ermita, en un lloc condicionat amb taules de pedra i cobert per qui vulgui coure's carn amb uns fogons posats per aquest us, esmorzem i ens hi passem una llarga estona doncs tenim el temps suficient per a fer-la petar i fruir del paisatge i la companyia.

Regiran uns antics llibres i encuriosits per el misteri que desprèn aquest indret, hem topat amb la llegenda oficial que explica com va començar el pelegrinatge i els fets que el motivaren i el feren creíble i de gran devoció.

Entorn de l’origen de la devoció a la Mare de Déu de Puigcerver, com en gairebé totes les «Verges trobades», s’ha format una bella i piadosa llegenda, tramesa a través de generacions. Llegenda que té, com la majoria ďelles, una arrel històrica i a la que podia haver-hi donat peu el nom mateix de l’advocació de la Verge.

Aquesta piadosa tradició diu que a primeries del segle XIII, els veïns d’Alforja veieren durant alguns capvespres unes estranyes resplendors al cim de Puigdeneres. Intrigats pel fet, decidiren esbrinar de què es tractava i el Consell de la vila va enviar a tres homes joves i forts al cim a la part més llunyana i no visible des de la vila, que aleshores era un boscatge espès i feréstec. Obrint-se pas entre l’espessa boscúria, arribaren al cim de Puigdeneres on van trobar una bella imatge de la Mare de Déu, amagada dins del tronc buit d’una servera.

Aquells homes, contents de la troballa, van retornar a la vila i comunicaren al Consell la grata nova. L’endemà tot el poble, en alegre processó, va anar al cim a venerar i recollir la santa imatge de Maria. Després d’haver-li pregat devotament, decidiren d’erigir-li a son honor una capella. La dugueren en tabernacle a una vall propera, on hi construirien l’ermita i, segons la tradició, desaparegué la santa imatge per tres vegades d’aquella vall dita actualment “l’hort de puigcerver” i va retornar al cim de Puigcerver on fou trobada, interpretant el repetit prodigi com voluntat de la Mare de Déu, li van construir l’ermita al cim de Puigcerver.

Aquesta tradició de la troballa de la Verge, tot i que històricament no pot demostrar-se, és venerable, estimada i fins ara tinguda com a certa per a molts devots alforgetans. Els antics “Goigs”de la Mare de Déu se’n fan ressò en una de les estrofes:

Quan pels seus pecats Espanya/ fou dels moros ocupada Vós, / oh Verge Immaculada!, / no deixàreu la muntanya, / ans, per alta Providència, / passeu anys en un recer:/ Oïu, Mare…

Una nit, amb resplendors/ el Cel ens manifestava/ la muntanya on es trobava/ aquest tresor preciós./ De vostra gran excel·lència/ el Cel en fou pregoner:/ Oïu, Mare…

Tres homes, encontinent, / emprenen el romiatge/ amb l’Estrella per guiatge/ com els tres Reis d’Orient./ Feu que amb tanta diligència/ pugem sempre aquest coster:/ Oïu, Mare…

En el tronc d’una servera/ trobaren la Perla fina./ Pot haver-hi una petxina/ que guardi joia tan vera?/ Vós ens dàreu la prudència/ del més sortós mercader:/ Oïu, Mare…

Una vegada esmorzats iniciem el recorregut per la cresta de la serra del Mirador que no abandonem fins la Miranda de Puigcerver.

El cim del Molló a 915 m. ofereix una àmplia panoràmica, una mica minvada per l'abundant arbreda. Des del nord i en sentit contrari a les agulles del rellotge, albirem el Montsant, Priorat, Pàndols, Cavalls, Picosa, Argentera, Colldejou, Llaberia i a la llunyania, Cardó i els Ports, com a teló de fons, cap al sud, el Montsià i costa mediterrània, el camp de Tarragona cap a l'est, la vall d'Alforja als nostres peus i tancant el cercle per el nord-est, els cim de la Mussara, el puig de Gallicant i les muntanyes de Prades-

UN MATÍ A LA MUSSARA

Cada any arriba aquell dia que el fa especial i només per un fet ple de matisos i de relleus calcaris que ens retornen a l'estimat paisatge que ens transforma vivament contemplant ja a la llunyania el morrot de les Airasses, com una sentinella que va a muntar la guàrdia al cim, el llogarret de la Mussara ,s'hi enfila i es detura al llom. Són farbalans de la seva faldilla, un graonament de parades amb verdors d'una tendresa mítica.

Som nosaltres, l'Antoní, el Josep Maria, el Miquel, el Baudili, el Joan, el Guillem i el Pep Marín que el matí del 13 de maig de 2017 hem pujat fins aquí per a emprendre un recorregut musserenc que ens omple l'esperit i amb l'ajuda de'n Josep Iglésies (Les ciutats del món) alleugerim la fantasia per a submergir-nos al llogarret com si encara fos viu de paisatge i de població.

¿Quin daler menà els primers homes que bastiren la Mussara dalt de l'aspre morrot alterós, ventós i fred de cara a la plana tèbia i a la mar enlluernadora?

¿Fou el mateix que a nosaltres ens reté, aquí, peu drets arran de l'abís, guanyats per tanta bellesa? ¿Quin daler, quins secrets lligams retenen encara l'home a les pobreses d'aquí dalt, avesat a la diària contemplació de la plana pròdiga, ubèrrima, temptadora? A la terra baixa ha d'acudir per proveir-se de tot allò que li és indispensable i per vendre la mica de blat que, a còpia d'esforços, pot haver com a sobrer. La temptació i el contacte són de cada dia i de cada hora ¿Quina lliçó de fidelitat i de voluntad ens donen les cases encara obertes i els pendissos encara conreats de la pobra, humil, enfredorida i escardalenca Mussara? Allà baix, al camp, hi ha la riquesa i la abundància i amb ella, la exaltació i el traüt. Aquí dalt hi ha l'austeritat, la resignació i la callada i serena humilitat.

Viu i mor la bona i aferrissada gent, dalt del morrot tempestejat. De tant mirar el superb panorama acaba per ni fer-ne cap cas. Tampoc no li diuen res les colors trencades dels plans mussarencs si no és la dolor de fer-los fruitar a cops d'aixada i a solc d'arada. Terra avara, pedregosa, prima capa de descalcificació que filtra les pluges, com una porguera. Dura, aspra, no els ofereix la més petita manyagueria. Solament té pell i os. Permet de conrear només que músculs tiraganyosos, carnacions sarmentoses i insignificants, entre abonyegaments. Déu vulgui que no desaparegui l'arrelament dels mussarencs a les seves pedres. L'aire que passa per entre els pins de l'Augustenc i de la Creu de Noguers, resa, com nosaltres, perquè el Cassoles, el Pep Llebrot, l'Estudiant, el Fumat, el Morenet, el de ca la Mont-cala, el Pep del Pou, l'Esteve del Cingle o el Joan de les Tosques no trenquin l'encís que els reté a les altures i ells i els seus, no vagin a naufragar a la plana.

Dalt del penyal hostil, sobretot a les matinades i al capvespre, el temps canvia amb sorprenent rapidesa. Hom passa d'una boira espessa a un sol batent. La Mussara és indret boirós. Ho diu la corranda:

Mare, marit no me'n dau

que sigui de la Mussara,

que la boira sempre hi jau

i és terra que no m'agrada

Es lleva sovint dins la geliua solitud dels núvols baixos. Diríeu que, com verge pudorosa, s'embolcalla amb vels i només deixa entreveure clivelles de rosada temptació. Un abís vaporós s'escampa allà del cingle, i la terra baixa i la mar esdevenen invisibles. L'esguard només s'estén per un petit cercle entorn del poble. L'estanyol immòbil sembla una placa d'acer i els xops fan perdedisses les branques més altes. El campanaret esdevé d'una inquietant palidesa. Abocat a la cinglera hom percep com pugen de la plana sorolls atenuats de campanes, un xiulet somort de carril, tal vegada el botzineig d'un automòbil. Del pendís vénen el colpeig d'una destral, el bordar d'un gos, l'esquellerinc d'unes ovelles i el viu xiulet o el crit d'un pastor. Dins la boira, els sorolls es fan molt més propers.

Envoltats en aquella llunyana realitat que descriu Josep Iglésies, nosaltres també ens hi hem submergit, o no. No vull polèmiques encara que quan camines per sobre un paisatge tan dur, adust, sever i tan negat a l'abundància i a la fertilitat més generosa, crec que és bo valorar i posar-se a la pell d'aquella gent aspra que amb esforç i molta constància hi varen fer el seu lloc de vida i amb austeritat i sacrifici s'hi van mantenir fidels durant segles i encara avui, el seu esperit ens acompanya.

Raimon i Salomé al Festival del Mediterrani (1963)

 

No hauria estat igual la meva vida si en aquell Reus dels anys seixantes, ple de grisor absoluta, no hagués descobert la música, les músiques en plural ja que tinc de ser fidel també als festivals de San Remo, del Mediterraneo i també al d'Eurovisió. Els Luigi Tenko (Ciao amore ciao), Domenico Modunio (La Lontananza), Claudio Villa (Qui bella eres Roma), Raphael (Yo soy aquel), Gigliola Cinquetti (Non no l'età) Rita Pavone (Lui) Ennio Sangiusto (El Pirata) i el Raimon i la Salomé cantant en català.

La nit del 22 de setembre de 1963 al Palacio de las Naciones de la Feria de Muestras de Barcelona va acollir la final del V Festival del Mediterráneo, un certamen musical que ha nascut seguint el model de San Remo i que aplega un conjunt de melodies dels països riberencs del Mediterrani com França, Itàlia, Grécia, Israel, Mónaco, Argélia i també Espanya, el país organitzador. El festival promogut per Rádio Nacional compta amb la col·laboració de TVE com altaveu mediàtic. Entre les cançons finalistes una balada en català amb el titol de Se'n va anar i signada pel poeta Josep Maria Andreu i el compositor Lleó Borrell que aconsegueix el triomf per votació popular. Per a Raimon, un dels defensors de la cançó junt amb la cantant Salomé resultava curiós que “en un festival on s'escoltaven cançons en grec, hebreu, francés, italià, turc o espanyol, no es pogués escoltar una cançó cantada en català”,

La organització del festival ha admès la composició en català junt a altres dues cançons en español com representants d'Espanya. “Crec que ells, els organitzadors no s'imaginaven que la cançó pogués arribar a la final i molt menys, guanyar” ho recorda Josep M. Macip, director de la discogràfica Edigsa, el segell que amb molts inconvenients ha aconseguit vencer els obstacles de l'administració franquista i començar a publicar discos en català. Des de l'editorial, es veu l'oportunitat d'or que pot significar el festival per a la difusió d'aquesta nova cançó i la cultura catalana.

“En aquests moments” afirma Raimon “hi havia per part del règim, amb Fraga Iribarne al Ministeri d'Informació i Turisme, una voluntad de donar una imatge de flexibilització i sens dubte van pensar que res no passaria per què una cançó en català participara en el Festival” Però el triomf de Se'n va anar va acabar convertint-se en l'altaveu d'una nova cançó cantada en català i que anava més enllà de moltes de les melodies estereotipades que s'escoltaven per la ràdio”. Josep M. Maria Macip evoca encara amb emoció aquella aventura musical. “Tinguérem que lluitar molt per a convencer a Raimon ja que com es lògic no es veia ni participant ni interpretant un tema que sortia del repertori que ell feia com Al vent, o Diguem no. I el cantautor segueix “A mi van convencem amb un argument: si cantava jo tindria un significat diferent la interpretació d'aquesta cançó en català, que si ho feia un altre cantant”. Però tenia de pagar un peatge a la seva interpretació “Crec que ha estat l'única vegada a la meva carrera professional que he cantat amb americana i corbata”. Si les imatges de Raimon gravades per el No-Do mai més tornarien a veure's, si que es pot veure a una juvenissima Salomé interpretant apassionadament Se'n va anar.

“Encara recordo la gala final, relata la cantant, amb el públic de'n peus, aplaudint, sens dubte a una cançó en català, però també a una balada que fusionava meravellosament lirisme i força. Prova de la seva qualitat van fer-se moltes versions, entre elles, una de la cantant italiana Mina, cantant en català”

“Com en un altre moment de la història, explica Macip, hi hagué una mobilització de la gent, resultava curiós veure tant de professor universitari i sacerdots entre el pati de butaques del Palacio de las Naciones”. Raimon afegeix “Recordo que estant entre bastidors un de l'organització comentà “com guanyi la cançó en català, se jode el festival”, però Se'n va anar acabaria guanyant per sorpresa dels administradors franquistes. En les posteriors edicions Radio Nacional va canviar el sistema de votació i mai més tornaria a guanyar una cançó en català.

Només per aquest fet històric, la figura de'n Raimon es magnifica i l'honora sobradament i pot deduir-se fàcilment que encara no havia començat la seva verdadera trajectòria com a canta-autor, la seva lluita anti-franquista les prohibicions a cantar por “orden gobernativo” les anades a comissaria, els amics que l'amagaven per a protegir-lo i aquella ràbia acumulada en aquells foscos anys de repressió i de castig. Tu te la jugaves cada dia i nosaltres ho sabíem i et fariem costat amb la rebel·lia inconscient de la nostra joventut i també aferrant-nos a l'ideal que tu representaves i nosaltres volíem seguir encara que amb tota la timidesa i precaució que aquella terrible ignorància ens feia infinitament prudents i vulnerables.

Això i molt més ets tu per a mi, Raimon.

Lluna plena de setmana santa

La lluna grossa de la setmana santa, del divendres sant del 2017 és la lluna que il·lumina els capvespres, les nits, els dies que van ajornant totes les dificultats que dificulten les realitats més efervescents i encisadores que volen motivar i descobrir les paraules i els mots més extraordinaris de les subtils i confirmadores paraules que desprenen subtileses i encants que s'evadeixen cap a espasmes més plens i efervescents que ens fan gaudir de l'extraordinària subtilesa d'una molla escletxa molt plena de matisos i supersticions que angoixen i alliberen els més ferms esperits.

Som això, una lleu aventura vers el món infinit, feble i fluix que gaudeix d'uns privilegis que ens fan potents vers els éssers afeblits, modestos i escaients que no poden alliberar-se dels seus plaers, de les seves passions i dels seus vicis superlatius, aquesta qüestió desenrototlla la possibilitat de apropar-se molt raonadament a motivacions assembleàries que fan possible la comunicació amb el món “superlatiu” de seguir els costums, el vicis i les rutines més fervents i glorioses de seguir fent allò que el temps ens dóna, que la realitat ens dóna, que la societat ens dóna, per bé de seguir allò que en diem “cultura” “civilització” empentant-nos una vegada més a ésser allò que no volem, a torturar-nos a voler ser allò que volen els altres que siguem.

I no he pogut desempallegar-me'n de les vostres subtileses, dels vostres repugnants prejudicis que m'acusen obstinadament, que m'ofeguen tot l'ideal de vida que segueixo, més ben dit, que intento seguir, lluitant per una norma de vida que m'empenta a fugir de la realitat més absoluta, i m'ofego en la rotunditat més extrema, en el desprestigi del meu comportament i tot allò que raono sempre va en contra del meu propi comportament. La vida està contra meu i no crec que els meus arguments convencin a ningú ni que la vida que espero viure estigui a l'abast de voler-me-la facilitar com si res.

I en les meves renúncies sobrevisc cofoi i defallesc humanament i amb la soltura que m'incita l'olfacte més precís i adust vaig colrant-me d'una precisió compacta i extrema que amorteix el meu tarannà agressiu i sotmès a l'expressió més coherent i reposada que afebleix el meu jo i fa davallar-me cap a contrades plenes de tendresa i cofoi esdevinc el minyó subaltern que precedeix el meu curriculum.

TORNEM AL MONTSANT AMB RESPECTE

Amb el cotxe “furgó” del Baudili arribem a l'ermita de Sant Joan del Codolar, el dissabte 8 d'abril del 2017, el Miquel, el Guillem, l'Antoní, el Baudili i el Pep Marín,

desafiant el camí estret i relliscós que va de Cornudella fins l'ermita que ens espera entre el brogit de la serra, de còdols i baumes que rellancen al cel els sospirs i les quimeres que amorteixen els esgarips i subtileses d'un encès neguit ple de nostàlgies

a l'empara d'un jorn emplenat de joia i de certa aventura que ens ompli, una vegada més, d'aquell neguit i d'aquella calma tan extrema.

Mentre hi anem, la visió del cingle, a sobre de l'ermita, amb els seus grans blocs de pedres arrodonides, permeten entendre perfectament el nom donat al temple. Allà, si no hi ha cap mena d'activitat especial hi ha lloc per aparcar uns deu cotxes. A partir del mateix punt de l'aparcament hi ha uns rètols que indiquen el GR que hi passa i que se'n va en direcció oest.

El camí s'enfila dret immediatament doncs s'ha d'anar superant el grau del Montsant, en direcció a la Roca de les dotze.

Dalt de tot, el camí s'aplana i pren una decidida direcció nord, acostant-se al que en els mapes s'indica com a cova del Moloner. A l'esquena ens queda tota la serra Major, al davant tenim tots els cingles arbrats que davallen cap a Ulldemolins i més enllà, al nord, hi ha la serra de la Llena que, des d'aquí per on caminem no es veu pas.

Esmorzem amb el record de l'última experiència viscuda en aquest indret quant una guineu ben esplèndida va fer-nos companyia en l'última estada a la balma del Moliner, hi de debò esperàvem ens tornés a fer companyia una altre vegada aquell ésser formidable que, si més no, ens indicava la confiança que existia entre ell i nosaltres, homes agraïts al contacte irreverent d'un ésser sense cap malícia explícita.

Des de el “Críst de la Sang” en un indret ben rellevant del camí de capçada on ens fem unes fotografies ja veiem la “Roca Corbatera”, amb el piló del vertex geodèsic al cim (1163 m). El topònim “corbatera” prové de lloc on abunden els corbs. També va ser un cognom de families amb llinatges existents a Amer, Barcelona, Manlleu, Sallent i Oristà.

Nosaltres seguim endavant a buscar el GR174 que ens ha de tornar a sant Joan del Codolar, baixem bravament i sense mesura escarvem les passeres, els vorals i les dreceres més sagnants i ens precipitem a una zona ben compromesa i salvatge per endint-sar-nos per un laberint ple d'incerteses i d'amargures i no desistim de fer-nos valedors de la joia més preuada, aconseguir vença i resoldre la importància d'arribar sants i estalvis a la meta que ens havíem designat.

A l'Intim, a Cornudella, insistim de nou amb unes favetes a la catalana, uns empedrats, un mel i mató i un “cap de ruc” que ens clarifica les idees i ens dona forces per a superar-ho tot.