No
hauria estat igual la meva vida si en aquell Reus dels anys
seixantes, ple de grisor absoluta, no hagués descobert la
música, les músiques en plural ja que tinc de ser fidel
també als festivals de San Remo, del Mediterraneo i també
al d'Eurovisió. Els Luigi Tenko (Ciao amore ciao), Domenico
Modunio (La Lontananza), Claudio Villa (Qui bella eres Roma), Raphael
(Yo soy aquel), Gigliola Cinquetti (Non no l'età) Rita Pavone
(Lui) Ennio Sangiusto (El Pirata) i el Raimon i la Salomé
cantant en català.
La
nit del 22 de setembre de 1963 al Palacio de las Naciones de la
Feria de Muestras de Barcelona va acollir la final del V Festival del
Mediterráneo, un certamen musical que ha nascut seguint el
model de San Remo i que aplega un conjunt de melodies dels països
riberencs del Mediterrani com França, Itàlia, Grécia,
Israel, Mónaco, Argélia i també Espanya, el país
organitzador. El festival promogut per Rádio Nacional compta
amb la col·laboració de TVE com altaveu mediàtic.
Entre les cançons finalistes una balada en català amb
el titol de Se'n va anar i signada pel poeta Josep Maria Andreu i el
compositor Lleó Borrell que aconsegueix el triomf per votació
popular. Per a Raimon, un dels defensors de la cançó
junt amb la cantant Salomé resultava curiós que “en
un festival on s'escoltaven cançons en grec, hebreu, francés,
italià, turc o espanyol, no es pogués escoltar una
cançó cantada en català”,
La
organització del festival ha admès la composició
en català junt a altres dues cançons en español
com representants d'Espanya. “Crec que ells, els organitzadors no
s'imaginaven que la cançó pogués arribar a la
final i molt menys, guanyar” ho recorda Josep M. Macip, director de
la discogràfica Edigsa, el segell que amb molts inconvenients
ha aconseguit vencer els obstacles de l'administració
franquista i començar a publicar discos en català. Des
de l'editorial, es veu l'oportunitat d'or que pot significar el
festival per a la difusió d'aquesta nova cançó i
la cultura catalana.
“En
aquests moments” afirma Raimon “hi havia per part del règim,
amb Fraga Iribarne al Ministeri d'Informació i Turisme, una
voluntad de donar una imatge de flexibilització i sens dubte
van pensar que res no passaria per què una cançó
en català participara en el Festival” Però el triomf
de Se'n va anar va acabar convertint-se en l'altaveu d'una nova cançó
cantada en català i que anava més enllà de
moltes de les melodies estereotipades que s'escoltaven per la ràdio”.
Josep M. Maria Macip evoca encara amb emoció aquella aventura
musical. “Tinguérem que lluitar molt per a convencer a
Raimon ja que com es lògic no es veia ni participant ni
interpretant un tema que sortia del repertori que ell feia com Al
vent, o Diguem no. I el cantautor segueix “A mi van convencem amb
un argument: si cantava jo tindria un significat diferent la
interpretació d'aquesta cançó en català,
que si ho feia un altre cantant”. Però tenia de pagar un
peatge a la seva interpretació “Crec que ha estat l'única
vegada a la meva carrera professional que he cantat amb americana i
corbata”. Si les imatges de Raimon gravades per el No-Do mai més
tornarien a veure's, si que es pot veure a una juvenissima Salomé
interpretant apassionadament Se'n va anar.
“Encara
recordo la gala final, relata la cantant, amb el públic de'n
peus, aplaudint, sens dubte a una cançó en català,
però també a una balada que fusionava meravellosament
lirisme i força. Prova de la seva qualitat van fer-se moltes
versions, entre elles, una de la cantant italiana Mina, cantant en
català”
“Com
en un altre moment de la història, explica Macip, hi hagué
una mobilització de la gent, resultava curiós veure
tant de professor universitari i sacerdots entre el pati de butaques
del Palacio de las Naciones”. Raimon afegeix “Recordo que estant
entre bastidors un de l'organització comentà “com
guanyi la cançó en català, se jode el festival”,
però Se'n va anar acabaria guanyant per sorpresa dels
administradors franquistes. En les posteriors edicions Radio Nacional
va canviar el sistema de votació i mai més tornaria a
guanyar una cançó en català.
Només
per aquest fet històric, la figura de'n Raimon es magnifica i
l'honora sobradament i pot deduir-se fàcilment que encara no
havia començat la seva verdadera trajectòria com a
canta-autor, la seva lluita anti-franquista les prohibicions a
cantar por “orden gobernativo” les anades a comissaria, els amics
que l'amagaven per a protegir-lo i aquella ràbia acumulada en
aquells foscos anys de repressió i de castig. Tu te la jugaves
cada dia i nosaltres ho sabíem i et fariem costat amb la
rebel·lia inconscient de la nostra joventut i també
aferrant-nos a l'ideal que tu representaves i nosaltres volíem
seguir encara que amb tota la timidesa i precaució que aquella
terrible ignorància ens feia infinitament prudents i
vulnerables.
Això
i molt més ets tu per a mi, Raimon.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada