Dimecres,
27 de maig del 2020
De
nou i des de feia temps, més o menys 12 setmanes, hem tornat a fer
ús del “despertador” i de portar a sobre l'entrepà i les
postres i ens hem trobat a la porta de cal Baldiri, a Castellvell per
a personar-nos amb la prudència i l'audàcia que mereix el nostre
encontre i emprendre el costarut camí cap a “la figuera”, el
lloc bateja't per nosaltres amb aquest nom i símbol de les nostres
caminades, per Castellvell, que són les més freqüents dels últims
anys, els dimecres i dissabtes.
Potser
no caldrà dir la repetida reticència del Marín que intenta
esguerrar la sinousa pujada i caminar per altres averanys menys
costaruts i dificils, però el consens és unànim i no queda més
opció que anar fent, sense pressa, però amb pas ferm, l'enfilada
cap els diposits de l'aigua, el “boscar” i arribar a “la
figuera”.
El
Miquel, l'Antoní, el Robert, el Joan, el Marín i el Baldiri som els
supervivents de la efemèride i en un matí de primavera i de
temperatura càlida anem seguint la gran avinguda d'asfalt que
s'intueix d'un gran desnivell mentre anem deixant molt avall el poble
i la muntanya de santa Anna que han reduït la seva forma
considerablement i al nostre davant només s'invoca la llarga pujada
que no fa més que enlairar-se i enlairar-se progressivament i de
forma desmesurada fins aconseguir el cim més alt i consolar-nos de
la gran ascensió doncs d'ara en endavant tot serà baixada i quina
baixada!
Com
hem anat ben separats, per el confinament, hem tingut temps de mirar
els marjals del camí, les roelles vermelles, les tulipes
groguenques, les violes liloses, les blanques i grogues margarides,
l'herba'm crescut i solemne, degut a l'absència de l'ésser humà
que durant molt de temps a brillat per la seva no presència,
provocant el creixement més vital del bosc i el rebrot indiscriminat
dels camins que anirem civilitzant a mesura que hi tornem a caminar
amb més freqüència i contundència regeneradora.
Com
marcava el programa, hem arribat a la masia del Baldiri on s'afegit a
la colla el Guillem i a la fresca de les moreres hem esmorzat i
gaudit de la brisa matinal de primavera i sense fer ostentació de
cap privilegi especial, hem fruït d'una agradable companyia i amb
molt d'entusiasme hem fet plans de futur i de retrobar-nos molt aviat
per a recomençar una nova etapa, pregant que no ens tornin a
confinar els nostres esperits lliures i elementals. Ah, el
“coc-ràpit” fet per la Dolors, per unanimitat ha sigut molt bo.
Gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada