Una emotiva abraçada

La "peluda" estava posada estratègicament a sobre mateix del camí de capçada i no deixava filtrar-se el sol damunt nostre. A la cornísa, mentre passàvem l'estret replà que ens conduiria al bosc de Miró i albiràvem el magnífic espectacle del costat d'Escaladei, per una escletxa perillosa i estreta, trepitjarem petits tolls de gel que ens informaven de la freda nit passada, a començaments de juny.

Havíem triat pujar pel grau de Salfores, guiats per l'Antoní, els expedicionaris: Vicenç, Nogués, Ramon i Marín.

Per fi, desprès de molts mesos de poques sortides i de mil excuses, tornàvem al comellar, al tormo, al corralot, al codolell a l'albergada i novament ens expressàvem amb el llenguatge propi del Montsant... del nostre Montsant!

Amb això, la "peluda" ja s'havia esvaït i curiosament, la truita amb patates del Ramon, havia fet canviar el signe d'un matí ensopit i monòton i amb anècdotes i rialles aconseguirem que el sol envaís suament aquell entorn i es submergíssim en la màgia d'aquell moment tan nostre.

Influiria també, la grata trobada de dos homes de la "terra ferma", que venien de l'ermita de sant Salvador de Margalef i junts descobriríem l'esvat de pobles i muntanyes que observàvem cap a ponent, i un d'ells comentà amb el Ramon, un conegut mutu de Maials, i altra vegada va sortir el vell tòpic de comprovar que el món és com un mocador.

Pugem pel comellar de la cova de Miró i a la dreta agafem el camí que davalla al clot del Cirer, on hi entra pel comellar de la font Pudenta. Al seu costat i de pla, un corriol que seguim al llom de la serra va al Molló Alt i també al Racó dels Forats, seguim enfront pel camí de la Serra Major, desprès tenim a la dreta el Racó del Teix, part superior del barranc de la Taverna. Agafem a la dreta un petit senderó que baixa i va al Racó i a la Cova del Teix.

El cercle que fa el cingle és l'anomenat Racó del Teix, el nom li ve de l'enorme teix mil·lenari que es dreça davant mateix de la cova, dins d'aquesta hi ha un bassí que recull l'aigua que cau del sostre, és bona i normalment sempre n'hi ha.

Vam immortalitzà l'abraçada conjunta, entorn l'arbre mil·lenari. Es necessiten quatre cossos i vuit braços per abastar-lo. La seva vella fusta humida i vigorosa ens reportarà l'energia i el coratge que ens cal i la seva saba, degotada per la posositat de la nostra pell, ens regalimava com un bàlsam guaridor i necessari, ple de simbolisme i de crua esperança, per l'encara imprescindible esdevenidor que ens espera, i per les anades i vingudes noves i futures a aquestes muntanyes estimades.

Aquest soliloqui cremava en el pensament, degut a l'imminent repte físic a què tindria de sotmetre's el Vicenç i tots a una, voliem deixar, d'alguna manera escrit al vent, la nostra segellada més autèntica de suport al nostre estimat amic. No calien les paraules, ni els gestos, ni les frases eloqüents, ni les mirades de complicitat, ni les promeses, ni res més que el nostre somriure natural i sincer, la nostra quotidianitat, tal com sempre hem fet i seguirem fent.

Sortim de la cova per el mateix camí per on hem vingut, una dotzena de metres desprès deixem el senderó que puja dalt de la serra Major i, agafem a l'esquerra un camí que s'endinsa a la barrancada, cal estar atents, car el lloc, frescal, fa que hi hagi força herba que de vegades dificulta veure bé el camí.

Tres camins, a la dreta un senderó baixa al Clot del Cirer pel comellar de la font Pudenta i ens endinsem pel mig d'una gespa espessa i vigorosa, d'una intensa verdor, que les pluges abundants han obsequiat al lloc. Acabem d'entrar al màgic paradís del Clot del Cirer.

Pugem amb certa dificultat per la tartera que va de pet al Pi del Cugat. També la curiositat feia descobrir pedres ben interessants i restes de fòssils de petxina, que donaven evidència d'un passat submergit en el mar, d'aquesta zona de muntanya.

Assegut a l'arbre hi trobem al Lluís, aquell noi que abans havíem saludat i que ens confessa ser el fill del batlle de Vimbodí, argument que aprofita el Vicenç per explicar-li la relació que hi té la seva dona, Palmira, amb el poble, així com també la seva filla Anna, que actualment hi viu.

El Lluís seguirà amb nosaltres la resta d'excursió, doncs té el cotxe a la Morera. Seguim plegats cap el Piló dels Senyalets, a l'esquerra surt un corriol que baixa a trobar el grau de les Tosses, el deixem i seguim pel camí de capçada.

Deixem el camí de capçada i agafem un senderó que hi ha a la dreta, pren direcció est.

Comencem a baixar el grau de la Grallera, un pas entremig de l'alta cinglera.

Surt a la dreta un petit corriol que porta a la cova de la Grallera, situada al peu del cingle, el senderó planeja.

Deixem a l'esquerra un senderó que porta al grau de l'Espinós. Observem els treballs fressats per ajudes comunitàries, substituint un petit pont de ferro, per un reforçat camí, sostingut per marjades de pedra ben consistent.

A dalt el poble de la Morera, una magnífica taula de pedra, amb els seus seients corresponents, recent inaugurada, donen una bona rebuda als caminants de retorn al poble.

Sense dir-nos adéu, ens vam acomiadar, amb un ben viu: "a reveure". -o potser no va anar així?... El cas és que, dalt el Racó de la Cova del Teix i deixàvem l'escalfor de la nostra encaixada i entre el broll lleuger de l'aigua, el degoteix minso i constant, anava omplint el bassiol fins a vessar-se.

Així de "sobrada" anava la muntanya aquell matí de juny.