Aquella nit l'Artur era feliç en mig d'aquella multitud, lluint la llampant americana vermella de vellut, incrustada de lluentó, en minúsculs fragments daurats, que semblaven moure's al compàs d'aquella música de l'Elton John i arrambat al seu estimat Bernabé, que el somreia, abraçant-lo amorosament, al mig la pista de ball, d'aquell local "gai" anomenat "Free love".
Feia
tan sols unes hores que el batlle d'aquell municipi de la costa, els
casava, acompanyats per mitja dotzena d'amics entranyables de la
parella, que a l'ensems, eren còmplices en la seva voluntat de què,
aquella unió fos una realitat i no tan sols un desig infructuós de
l'Artur i el Bernabé.
Encara
no havia paït del tot tota la "porqueria" que el règim
feixista l'hi havia fet engolir tots els anys d'infantesa, joventut i
molta part de la seva maduresa, doncs fins feia tan sols un any i mig
(quan va conèixer el Bernabé) encara vivia immers en els prejudicis
i remordiments de consciència que, aquella "instrucció"
nazional-catòlica-espanyolista, l'havia absorbit i desbordat de
culpes i més culpes, sentint-se mancat del més elemental amor propi
i d'un bri mínim de dignitat i de decència.
Recordava
aquella escola del "govern" on a la paret, darrere la taula
del mestre hi eren penjats a cada costat del crucifix, el retrat d'en
Franco i José Antonio i que cada matí, abans de sortir de classe,
cantaven aixecats i alçant el braç dret, el "cara al sol".
No
podia oblidar la por que sentia pel sol fet d'anar a classe del
mestre Sr. Roig (que devia trair totes les evidències del seu
cognom) i que era molt hàbil llançant el regle de fusta sobre la
cara d'algun alumne, per xerrar o simplement per un abús
d'autoritat, car tenia d'imposar la seva llei a tota costa.
I
de "carretilla" donava la lliçó fil per randa, sense
oblidar ni un sol mot, fins l'extrem que encara avui es recordava del
text integre d'algun tema. "La correspondéncia mercantil tiene
una gran importáncia en el desarrollo de los negocios, la facilidad
y rapidez del servicio postal, la veracidad de los informes y
adelantos cientificos en el orden administrativo, han hecho que la
correspondéncia sea un elemento de primera necesidad y puede
decirse, sin temor a ninguna exageración que sin correspondéncia no
hay negocio posible... i bla, bla, bla". Com els lloros apreniem
el text i en desconexiem el significat.
La
més temible experiència viscuda a l'escola fou, sens dubte, el
càstig injust que rebé l'Artur, quan el van culpar d'haver pegat a
un nen que, per despit i malicia, va pronunciar el seu nom com a
culpable, davant el mestre, i aquest desestimant cap desgreuge per
part de l'Artur, va encetar-li les dues mans amb els cops de regle i
seguidament va fer posar-li "les orelles de burro", mentre
humiliat i vençut, anava passant per la classe, escoltant de totes
les veus insistentment la paraula "burro, burro". Aquell
matí, l'Artur volia morir-se.
Aquella
dualitat personal de parlar en català a casa i d'impartir en
castellà totes les matèries educatives a l'escola amb la cerimònia
més extrema de paraules grandiloqüents i avorrides doncs eren
relacionades exclusivament en referències a escriptors del "siglo
de oro": Góngora, Quevedo, Calderón de la Barca, Cervantes,
etc. etc. i també per altra banda, a la sublim significació de la
"pàtria". "La patria se siente, no tiene palabras que
claro lo expliquen las lenguas humanas. Allí donde todas las cosas
nos hablan, con voz que hasta el fondo penetran del alma. Allí donde
en tierra bendita y sagrada, de abuelos y padres los restos
descansan... allí está la patria!... Quina pàtria?...
I
totes les primaveres plenes de cerimònies, barrejades de color,
escenificaven la passió i mort de Jesucrist. El dijous sant, a la
tarda, anàven acompanyats pels més grans, a l'església de torn
literalment a "matar jueus", amb "carraus i maces"
que giràven amb força i picàven, provocant un soroll i un xivarri
important que encara el fèien més intens, movent repetidament els
peus al terra.
El
divendres sant, amb les cares tapades, el ciri a la mà i al mig,
individus arrosegant cadenes, mentre una llarga corrua de llustrosos
capellans i el bisbe de l'aleshores "bajo palio", caminava
darrera el "sant sepulcre", seguits per un cos armat de
soldats i guàrdies civils, les autoritats municipals de torn,
acompanyats per una banda militar que els fèia marcar el pas amb
tota solemnitat.
Aquest
ambient portava les obligacions d'anar a missa tots els diumenges i
festes de guardar, besar la mà de qualsevol mossèn que trobessis
pel carrer, baix pena de ser castigat pel mestre, en cas de què se
n'assabentés. Confessar-se per a poder combregar, estant obligat a
dir al capellà tots els "pecats", sota la coacció de què,
si te'n deixaves un, segurament quin et feia més vergonya
d'explicar, en combregar, cometies "sacrilegi" i aquesta
desinformació del pecat, s'anava repetint setmana rere setmana i per
tant, "sacrilegi" rere "sacrilegi". A l'Artur,
aquesta "falta greu" no el deixava dormir i la seva
consciència li provocava malsons i un sentit de culpabilitat
extrema.
A
casa la indiferència cap a ell per part del seu pare no l'ajudava
gens ni mica. Aquell home, el Ricard, portava molt dintre seu,
l'esterilitat dels set anys de joventut perduts, lluitant al front
per la República, desprès la retirada forçosa cap a França,
l'empresonament en el seu retorn (enganyat pels falsos missatges
franquistes, que donaven seguretat als qui no tenien les mans tacades
de sang). Pallisses i confessions de noms de companys republicans,
obligades per les tortures i condemna a mort a l'implicar-lo en una
suposada crema de convent, la posterior reducció de la pena a cadena
perpetua, fins arribar al desterrament a cent quilòmetres del seu
poble i per si no n'hi havia prou, complir amb el servei militar.
Havia marxat voluntari amb divuit anys i quedaria lliure de tot
aquell merder, als vint-i-cinc. (Encara que aquella remor marcaria el
seu tarannà i el dels seus fins aquell tràgic dia que el van trobar
mort, en mig un bassal de sang, al terra del menjador de casa seva.
L'Artur tenia tretze anys).
La
Teresa, la seva mare, cuidaria molt bé que mai no sortís cap
conversa a taula sobre aquell escabrós assumpte de la guerra. El
silenci era obligat i una por implícita, absorbia l'ambient familiar
i s'estenia per tota la capa social per on es movien.
En
aquells temps, ell era "l'Arturo" i ho seguiria essent fins
molt recentment. La mort del seu pare no l'entendria i durant molts
anys estaria convençut de que fou un acte de covardia i el seu nom i
la seva persona desapareixerien per sempre més de les converses i de
la seva vida, doncs sentiria vergonya i rebuig cap a ell, a l'hora
que aquella situació el forçava a deixar els estudis i posar-se a
treballar, quan encara no havia complert els catorze anys.
Tot
plegat no ho assimilava amb facilitat. Tenia una llosa damunt seu que
no el deixava reaccionar i només es limitava a obeir la seva mare i
entrar a treballar d'aprenent en una sastreria del poble, amb un sou
molt minso però amb l'esperança d'aprendre un ofici peldia de demà.
No
va ser gens fàcil per la Teresa aconseguir convèncer l'amo de la
sastreria, perquè acceptessin aquell vailet d'aprenent. La taca de
la dubtosa mort del Ricard, marcava molt negativament la bona
reputació de la familia i aquella dona, va tenir que valer-se
d'amistats amb certa influència en el règim local per a què l'hi
concedissin un certificat de bona conducta.
Començaria
així per l'Arturo una nova lluita, aquesta vegada per a fer-se un
lloc d'acceptació entre les "cosidores", els "sastres"
i el Sr. Jacinto (l'amo). Seria durant molt de temps el noi dels
encàrrecs i el despreci, els enganys i les malicies no deixarien que
les pors i els remordiments marxessin del seu interior, sinò que
augmentarien significativament.
La
revelació d'allò que ell no volia ni imaginar, encara que un impuls
diferent se li evidenciava, en els gestos, en les sensibilitats i en
les formes de comportament, va produir-se en els vestidors d'aquell
local esportiu, on començà a anar-hi per a fer natació. Un efecte
sensual i punyent va despertar-se en el seu cos en contemplar la
nuesa d'aquells nois, que de manera natural, passaven pel seu davant
cap a les dutxes i un neguit irrefrenable el començaria a turmentar,
alhora que ja no deixaria mai més de perseguir en les ombres del seu
pensament i en la solitud de la seva cambra, les escabroses siluetes
virils que imaginaria connexes per sempre més al seu tancat món.
La
cruesa diària cuidaria de tancar amb clau i forrellat tota aquella
follia que el definiria sexualment i animicament per la resta de la
seva vida, però que no podria revelar ni compartir amb ningú.
S'imposava el compromís familiar, la seva mare, aquella "tropa"
de desagraïdes companyes de treball, que es riurien i l'humiliarien
sense cap mirament i s'imaginava el Sr. Jacinto, insultant-lo i
acomiadant-lo, tot cridant-lo: "marieta... sarasa... maricon".
Passaren
els anys amb aquest merder dins el cap de l'Arturo. Per fi, de vell i
al llit, va morir el "dictador" i a poc a poc van anar
bufant nous vents d'obertura. Aleshores ell va començar a dir-se
"Artur". Havia aconseguit fer-se "sastre". La
Teresa, havia mort el mes de novembre, uns dies abans que "Franco",
desprès d'explicar-li les desgràcies viscudes i sofertes pel seu
pare "Ricard". Mentre, ell continuaria treballant, ara ja
entrat el segle vint-i-u, d'encarregat en el mateix taller. El Sr.
Jacinto, moriria el 2005 i regentaria el negoci, un nebot seu que es
deia Bernabé.
Aquest
no tardaria a entrar en la vida sentimental de l'Artur. Havia après
confecció d'alta costura a la capital, amb un cert èxit, treballant
per excelents modistos, presentant passarel·les de models amb una
cotització ben acceptable.
Aquella
nit de la boda, l'Artur semblava volar en mig de la pista de ball, i
per primera vegada a la seva vida, protegit i feliç. Van fer-se pas,
agafats de la mà per entre la multitud, atabalats per les llums de
neó i els flaixos intermitents, mentre l'Artur es desfogava amb uns
crits sords, esmorteïts per l'estridència general, traient tota la
ràbia acumulada i dient a tort i a dret: Quedeu-vos en pau,
fantasmes! Ja no em transmeteu cap mena de por! Resteu per sempre més
en el silenci!
I com dos adolescents, ben junts, sortiren de la sala, amb la mirada ben alta...
