Una
altra vegada sembla tanmateix traspaperat el conjunt urbanístic
i veïnal que compren el barri de la Concepció de Reus
avui, amb el meu imaginari de sentiments i records de la meva
infantesa i adolescència perduda fa tants anys i sublimada en
escreix al retocar en positiu els fets que hi transcorregueren tan
monòtons i vulgars com són sempre el dia a dia i al
passar per el filtre del temps, sembla prendre un caire diferent, una
exaltació més mengívola i sofisticada i les
quotidianitats més estúpides es converteixen als meus
ulls, autèntiques i importants.
Recordo
amb nostàlgia “l'esbart Montserrat del Centre de Lectura”
amb la meva germana hi anàrem a aprendre a dançar el
“ball pla”, “el galop de cortesia”, “el ball de gitanes””el
ball de bastons” “la titrotitanya del Pallars”i quan hi havia
actuació llogàvem els trajus a cal Jansà una
botiga de la plaça de la farinera o a cal Mallorca, per a
poder-los lluir en l'actuació, els nens portàvem la
faixa que tenia que ajudar-nos algú altre per apretar-la ben
fort i la barretina ben col·locada al cap.
Quants
records escolats en els anys que es personifiquen en noms de carn i
os com són el Sr. Escolà, la seva muller Mercé,
el Sr. Canela, el Lluiset, l'Ambrós, el Sans, l'Eusebi, el
Branya i tants d'altres que se'm confonen en l'espai.
Per
a instruir-nos en la nostra llengua, desapareguda de l'escola, no per
atzar sinó per pròpia voluntat politica, els dimarts, a
la cambra més petita de l'edifici del Centre, a dalt de tot,
sota el terrat, ens donaven classes de català als més
joves i a quí volgués, en uns quaderns petits on
escrivíem paraules i mots que anàvem descobrint,
gràcies a la voluntat d'una gent que desinteressadament ens
instruía amb l'únic ànim de voluntarietat lliure
i expressa.
I
el colofó últim era l'actuació de l'esbart al
“teatre Bartrina”, aquella posada en escena produïa un
rampell inexplicable, segurament alleugi't per la inconsciència
d'aleshores car tenia 10 o 12 anys a molt estirar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada