dimarts, 17 de desembre del 2019

Retornant al mas de Garrut


















Per no perdre l'originalitat que ens caracteritza, el dissabte 7 de desembre del 2019, varem complir fent l'excursió ja tradicional d'anar al mas de Garrut i fotren's l'esmorzar ben suculent que tenim per costum fer-lo en mig del pont de la Purissima i la novetat d'aquest any és que es convertiren en quatre maneres de realitzar-lo.

El Miquel i el Joan sortiren a peu des de Castellvell, cap el Salt, la “trialera” amunt, l'alzina del llamp, aigua sana, mas de Borbó i mas de Garrut. Per el camí perderen el Marín, que degut a un fort dolor, va tornar a Castellvell, pujant fins dalt el Picarany amb cotxe i a peu fins el mas de Garrut.

L'Antoní i el Guillem, deixaren el cotxe al Picarany i a peu, passant per l'alzina del llamp, el barranc de l'aigua sana, el mas de Borbó fins comparèixer al mateix mas de Garrut.

El Baldiri, el Josep i el Jaume, arribaren al mas amb el cotxe del Jaume i amb l'excussa que portàven tots els queviures i viandes, van fer el recorregut ben descansats i feliços.

Una vegada més, encara que amb algunes penes i fatigues hem fet el trajecte i l'esmorzar característic d'aquestes dates i hem lamentat el fet que no hagi pogut venir el Josep María de Tarragona, per una inoportuna molèstia que l'ha imposssibilitat de complir el seu deure, però l'important és que no tingui seqüeles per el futur immediat i ens brindi la seva assistència en un proper esdeveniment caminatori.

L'altra peça important que no hem pogut tenir és el Sabaté, el pobre ha sofert unes intervencions quirúrgiques, de les que encara no s'ha recuperat del tot. Confiem tenir la seva presència en breu i celebrem tota la colla una bona retrobada.

dilluns, 2 de desembre del 2019

Barri de la Purissima Concepció

















Una altra vegada sembla tanmateix traspaperat el conjunt urbanístic i veïnal que compren el barri de la Concepció de Reus avui, amb el meu imaginari de sentiments i records de la meva infantesa i adolescència perduda fa tants anys i sublimada en escreix al retocar en positiu els fets que hi transcorregueren tan monòtons i vulgars com són sempre el dia a dia i al passar per el filtre del temps, sembla prendre un caire diferent, una exaltació més mengívola i sofisticada i les quotidianitats més estúpides es converteixen als meus ulls, autèntiques i importants.

Recordo amb nostàlgia “l'esbart Montserrat del Centre de Lectura” amb la meva germana hi anàrem a aprendre a dançar el “ball pla”, “el galop de cortesia”, “el ball de gitanes””el ball de bastons” “la titrotitanya del Pallars”i quan hi havia actuació llogàvem els trajus a cal Jansà una botiga de la plaça de la farinera o a cal Mallorca, per a poder-los lluir en l'actuació, els nens portàvem la faixa que tenia que ajudar-nos algú altre per apretar-la ben fort i la barretina ben col·locada al cap.

Quants records escolats en els anys que es personifiquen en noms de carn i os com són el Sr. Escolà, la seva muller Mercé, el Sr. Canela, el Lluiset, l'Ambrós, el Sans, l'Eusebi, el Branya i tants d'altres que se'm confonen en l'espai.

Per a instruir-nos en la nostra llengua, desapareguda de l'escola, no per atzar sinó per pròpia voluntat politica, els dimarts, a la cambra més petita de l'edifici del Centre, a dalt de tot, sota el terrat, ens donaven classes de català als més joves i a quí volgués, en uns quaderns petits on escrivíem paraules i mots que anàvem descobrint, gràcies a la voluntat d'una gent que desinteressadament ens instruía amb l'únic ànim de voluntarietat lliure i expressa.

I el colofó últim era l'actuació de l'esbart al “teatre Bartrina”, aquella posada en escena produïa un rampell inexplicable, segurament alleugi't per la inconsciència d'aleshores car tenia 10 o 12 anys a molt estirar.