(Xic
vilatge de Rojals, vell, colrat i rugós, arrupit pels anys i
pel fred! Té la bellesa d'una floreta de boixerica i una alta
fortor i una sabor amarga de fruita agresta. Les cases seculars
semblen receloses, talment una nierada de teixons o de porc-senglars,
que travessessin la collada. Per bé que el primer rengle del
carrer, sota de l'església, és emblanquinat, la resta
es mostra colrat, de rostre obscur i matusser. L'ànima dels
bons rojalencs és primitiva i senzilla. Dins de les cases
renegrides s'escondeix la superstició. Després d'una
vetlla vora la llar, escoltant narracions de bruixeria , en reprendre
el camí, a la matinada, hom tem de topar, en el primer
recolze, amb algun pastor fetiller que us capgiri el senderi. Josep
Iglésies, les ciutats del món)
I
en aquestes estàvem poc o molt subjugats el dissabte 16 de
març del 2019 quan pujàvem des de Montblanc entomant
els revolts de la carretera fins aconseguir, desprès de passar
Rojalons, albirar les cases de Rojals. Erem l'Antoni i el seu fill
Albert, el Baudili, l'Antonio, el Guillem, el Joan i el Pep Marín.
Aquell matí es presentava càlid, ben assolellat, pregon
de vistes i reflexos i una pista ampla i llarga que feia augurar un
bon desplaçament de les nostres grinyoladísses
articulacions, amortides pels bastons que ens feien suport i ens
evitaven alguna que altra ensopegada.
Les
nostres dèries tenien diversos arguments i converses
alternatives. L'Antoní ens mostrava el nom dels indrets per on
anàvem passant, els camins que deixàvem i que ens
portarien, un altre dia, els Cogullons, la Bartra, però avui
seguiríem cap a la taula dels quatre termes i a la mola
d'estat.
L'Antonio
i l'Albert ens transportaren amb les seves vivències viscudes
en un recent viatge, a la terra del sol naixent, Japó. I
sortiria la capital, Tòquio i comentarien el menjar i els
costums d'aquella gent i en un tancar i obrir d'ulls, ens feia la
il·lusió, de haver-nos traslladat per uns instants a
aquell extraordinari país.
El
Baudili, cosa estranya en ell, començar a escoltar cantar
ocellets i “la primavera” va sortir dels seus llavis de nou, i
una vegada més algú va interferir en no conèixer
cap ocell amb aquest nom. Conclusió, en el nostre diccionari
particular s'accepta, des d'avui, aquest ocell, primavera.
Del
Guillem i del Joan no en puc dir res. Van accelerar la marxa i
anaven ben destacats i els retrobarem a la taula dels quatre termes,
potser si que comentaren la bona marxa del Barça i a la
conversa també sortir algun paisà de Reus, d'altres èpoques que els dos encara recorden, tenen una memòria
excel·lent!
Resseguint
la carena en direcció a llevant, a uns 400 m., s'arriba a
l'indret anomenat “Taula dels Quatre Batlles) on convergeixen, els
termes municipals de Montblanc (conca de Barberà) Mont-ral
(Alt Camp), Vimbodí-Poblet i Prades. Diu la tradició
que, quan calia fer una tallada de pins, els quatre batlles es
reunien en aquest indret per a pactar els termes de la tala, ja que
alguns boscos eren compartits. El camí-pista gira cap al nord
i els cingles de la mola perden altivesa. A uns 350 m. apareix un
vèrtex geodèsic, amb una altitud de 1.116 m. i 200 m.
més enllà s'arriba al punt anomenat mola dels Quatre
Termes, amb una altitud de 1.118 m.
La
Mola d'Estat és un tossal de 1.127 m. d'altitud a les
muntanyes de Prades, a cavall dels municipis de Vimbodí i
Poblet (conca de Barberà) i Prades (Baix Camp). Com a fet
característic d'aquest tossal, hi ha tres creus metàl·liques
clavades a la roca, a frec del cingle, anomenades popularment “les
tres creus”, en una zona que ofereix impressionants vistes de la
vall del riu Brugent i de les muntanyes de Prades.
