BORIS I, REI D'ANDORRA

El dissabte 2 de desembre de 2017 i seguint la tradició de la colla ens vam trobar a Castellvell, a les vuit del matí amb la intenció d'anar fins el mas del Garrut i passar el matí en aquells indrets i esmorzar la llonganissa, les arengades, els tomacons i els alls que el Baudili havia comprat i tot seguia el seu curs si no fos que el matí era gelit i amenaçava un vent que incomodaria l'estada al ras i vam triar anar al mas del Baudili i al menys tindríem aixopluc. Aquella sortida la fariem el Baudili, el Miquel, l'Antoní, l'Antonio, el Joan, el Guillem, el Jaume, el Sabaté i el Marín.

El Miquel va sortir a peu des de Castellvell, el Guillem, l'Antoní, l'Antonio i el Marín vam fer una caminada d'una hora i retornarem al lloc de l'esmorzar, acompanyats del Miquel que el vam trobar de baixada. A la colla s'hi va afegir el Josep María que havia arribat més tard.

Al Jaume que l'havien d'operar del genoll, li van retrasar la intervenció i va gaudir de l'esmorzar i de la nostra companyia i el Joan que havia tingut un encàrrec culinari de 14 hores seguides en un local privé, es va quedar a preparar l'esmorzar i va decidir no caminar.

Traguejarem amb els porrons el vi fresc que entrava ben potent i fruirem del menjar amb delicadesa intentant sortejar alguna espina que volia sorprendre la nostra gargamella i l'ambient es caldejava per moments i tembé pel foc encès que escalfava a uns més que a d'altres, per la proximitat, enrogint els semblants de manera considerable. Un postre de músic abundant, cafés, cigalons i xupitos completaren aquella reunió tant selecte.

 

I amb això, sense haver-lo convidat va arribar, metafòricament parlant, Boris I, qui va ser rei d'Andorra per tres dies. Boris Mikhàilovitx Skóssirev Mavrusov, nascut a Viulnius (Lituània), aleshores part de Russia, el 12 de gener de 1896 i morí a Boppard (Alemanya), el 27 de febrer de 1989, als 93 anys, conegut també com a Boris I d'Andorra, fou un aventurer rus que intentà prendre el poder a Andorra durant els anys trenta del segle XX, proclamant-se rei d'aquest estat.

Boris Skòssirev, pertanyia a una familia de la petita noblesa russa que s'havia distingit en els exércits del tsar. En esclatar la revolució russa del 1917, buscà asil polític a Anglaterra, on s'enrolà per dos anys a l'armada britànica.

Prestà més endavant servei al Foreign Oficce en diverses missions, més o menys secretes, que el portaren a Sibèria, al Japó i als Estats Units. La distinció de la seva persona, empatia i el seu do de llengües li guanyaven fàcilment una gran simpatia.

El 1925 renuncià al seu treball d'espia i, p`roveït d'un passaport Nansen -el que es donava als apàtrides- es traslladar als Països Baixos on es desconeix què féu durant un bon espai d'anys. Més tard, Boris pretenia haver treballat al servei de la casa reial, sense especificar en qualitat de què i assegurava haver estat recompensat per S.M. la reina Guillermina I amb el títol de comte d'Orange, títol que sembla que s'inventà ell mateix.

Es casà amb una marsellesa adinerada, Maria Lluïsa Parat, el 21 de març de 1931. En la seva acta de matrimoni, suprimeix una “s” i bescanvia les dues “i” per una “w”: Skosyrew, declarant-lo fill d'un tal Michel de Skosyrew i d'Elisabeth Mawrusow. La núvia era divorciada d'un sastre i deu anys més gran que ell, fet que potser influí perquè Boris s'allunyés ràpidament de la seva esposa i, enamorat d'una bella adolescent anglesa, entrés per primer cop a Andorra.

Es va establir a la població de Santa Coloma, prop de Sant Julià de Lòria, en una casa que encara es conserva i que s'anomena la casa dels russos, anomenada així per aquest mateix personatge i per un altre rus que també s'hi va estar i que, segons diuen, va introduir el primer cultiu del tabac a Andorra.

Boris, en contacte amb la realitat andorrana, començà a tramar el seu pla. Mantingué llargues converses amb els camperols, els artesans i els respònsables de la politica andorrana. Aviat s'adonà que la revolta juvenil d'uns messos abans de la seva arribada podia acollir favorablement les idees progressistes que hi garantíssin una millora del nivell de vida.

El 17 de maig del 1934, Boris presentà un document al síndic i a altres consellers del govern andorrà en què justificava les seves intencions. Però aquell dia la resposta que li donaren li fou força adversa “que no s'introdueixi en assumptes polítics de les Valls, lo que en cas de reincidència aquest es reserva el dret d'elevar les queixes a l'Autoritat competent perquè aquestes li apliquin les sancions que serà mereixedor lo citat recurrent”.

Tot i així, acabà rebent, el dia 22 de maig, l'ordre fulminant d'expulsió del territori andorrà, decretada pel veguer francès (administrador de justícia) i signada també pel seu homòleg episcopal.

Boris s'exilià a la Seu d'Urgell i s'instal·là a l'hotel Mundial, on començà a comportar-se com un autèntic monarca i inicià una forta campanya de màrqueting que atragué l'interès de la premsa. Concedí moltes entrevistes als mitjans quan l'anaven a veure, i fins i tot algunes entrevistes telefòniques al diari The Times i The Daly Herald.

Del 29 de maig al 5 de juliol esx va traslladar a Torredembarra, on projectà una nova ofensiva. En una entrevista al diari madrileny Ahora, ell mateix confessava: “no tinc cap dret històric per a la meva pretensió. Ho faig únicament com a cavaller per entendre que defenso els drets dels espanyols que resideixen a Andorra i són vexats per la república veïna”.

Boris es posà en contacte amb diverses agrupacions legitimistes del sud de França. A Perpinya aconseguir de fer arribar els seus plans al representant del princep Joan d'Orleaqns, duc de Guisa, pretendent al tron de França. La seva argumentació es basava en el fet que els caps de l'estat francès continuaven tenint els drets i funcions de coprinceps d'Andorra, domini privat de la casa d'Orleans, com a hereva legítima de la dinastia de Foix.

Els legitimistes francesos, feren ressò de la pretensió en els seus butlletins. Mentrestant el duc de Guisa, expectant, no va pronunciar-se, a l'espera del desenvolupament dels fets. Però Boris ja es titulava, sense cap`omdiferència expressa lloctinent del rei de França.

Skóssirev concedí vissites, féu recepcions oficials i organitzà nombrosos actes, com ara una missa pel president Francesc Macià, traspassat l'hivern anterior, o bé sessions fotogràfiques per fer-ne posatals monàrquiques, tocat amb la barretina, treballant al seu despatx reial, passejant amb monocle i bastó... feia un paper de monarca exemplar.

Escriví els seus esborranys per al Butlletí Oficial del renovat principat “Sa altesa el princep ha concedit entrevistes al diari La Nación, de Buenos Aires i Ahora, de Madrid. Amb l'assistència de Sa altesa el princep, se celebrarà una missa pel descans de l'ànima d'Ermessenda de Castellbó, comtessa de Foix. Les honorables corporacions del pais estaran representades en l'acte.

El pretendent al tron féu imprimir uns fulletons que deien:

“Sa Altesa reial, el duc de Guisa demana als tribunals que li siguin restituïts els béns i drets situats fora de França que li foren llegats pels seus antecessors, com a hereus dels comtes de Foix i de Bearn, princeps d'Andorra. Els andorrans se senten administrats contra la seva voluntat pel senyor Lebrun, president de la República francesa, que es fa dir coprincep i no As l'hereu de la corona de França”.

Es redactà una innovadora constitució andorrana que portava preparada i modificava substancialment el sistema polític andorrà tradicional. El coprincep tindria llibertats, modernització, diners, inversions estrangeres i el reconeixement de paradís fiscal.

Boris I imprimí deu mil exemplars de la seva constitució i els va trametre a les personalitats espanyoles i franceses. Un d'aquests, que va anar a parar a les mans del bisbe d'Urgell, monsenyor Justí Guitart, desencadenà les hostilitats per part del prelat, que desautoritzà totalment el pretendent en unes declaracions a la premsa lleidetana, en què deia que els únics coprinceps d'Andorra eren ell i el senyor president de la república francesa.

El 7 de juliol del 1934, el síndic general de les valls d'Andorra convocà el Consell General de les Valls, a la casa de les Valls.

El síndic obrí la sessió i passà a exposar l'assumpte. Boris Skóssirev, un rus exiliat que visitava en freqüència el pais andorrà i es proclamava “comte d'Orange” (per concessió personal de la reina dels Països Baixos, segons assegurava) s'havia entrevistat amb ell per proposar-li un revolucionari canvi de les estructures econòmiques del Principat. A semblança del què havia passat a Mónaco, Liechtenstein o Luxemburg -els restants principats europeus- paradisos físcals on els impostos eren quasi inexistents o sensiblement reduïts, el dinàmic foraster es comprometia a convertir Andorra en un dels centres empresarials més importants del món on bancs, entitats financeres i companyes internacionals no trigarien a instal·lar-hi el seu domicili social aprofitant-se del règim fiscal.

A canvi d'assegurar la felicitat i el benestar del poble andorrà, Skóssirev demanà una recompensa: que el Consell General el proclamés princep d'Andorra. La proposta de Boris va tenir la quasi total adhesió de la cambra, excepte un representant, el batlle d'Encamp, Cinto, que vertaderament oposà un ferm vet. Amb només un conseller en contra de vint-i-quatre que formaven el Consell, la monarquia quedà instituïda.

Acompanyat d'un fidel grup de col·laboradors addictes: la seva jove amant anglesa, la mil·lionària nord-americana Florence Mazmon i el conseller Pere Torras Ribas, el candidat al tron andorrà s'establí primer a la fonda Calons de Sant Julià de Lòria.

Tanmateix, si gran part del seu pla no va funcionar va ser per un home decisiu que si no hagués actuat potser la història seria diferent, el batlle Cinto, conseller opositor, que va marxar cap a la Seu d'Urgell el dia 8 de juliol de 1934 i comunicà al bisbe tota la trama en detall.

Paral·lelament, aquell mateix dia França va comunicar oficialment que no intervindria a Andorra; deixaria totes les decisions al Consell General i consideraria com a vàlida la monarquia de Boris I, si s'aprovava. El poc interès de França en l'assumpte i el panorama d'aquells dies, segurament haurien permés a Boris instaurar la monarquia a Andorra. Fins i tot, el Consell de Ministres d'Espanya va debatre el tema per aclarir-se una mica davant de tot aquell assumpte andorrà.

Així, el dia 9 de juliol s'anuncià el govern provisional i la nova Constitució, alhora que es decretà absoluta llibertat politica, religiosa i d'impremta. El dia 10 de juliol, en una nova votació al Consell, l'adhesió monàrquica es repetí en igual resultat (23 a 1). En una altra trobada amb periodistes Skóssirev afirmava que ja tenia preparada la llista del seu govern provisional, i també el pla que havia d'impulsar en el seu nou regne: “protecció al necessitat, ensenyament per a tothom i esport, molt d'esport. Però res de jocs prohibits”.

El regnat del rei Boris només durà uns dies, ja que el bisbe d'Urgell no va trigar a actuar per força; el 21 de juliol, quatre guàrdies civils espanyols i un sergent, acompanyaren el monarca fins a la frontera del seu regne. Els seus súbdits no feren res per impedir-ho, veient-l'ho marxar cap a la Seu detingut i emmanillat. L'endemà fou traslladat a Barcelona i posat a disposició del jutge especial, senyor Bellón, encarregat dels casos relacionats amb la ley de vagos y maleantes.

Va ser bonic fins que s'acabà. Aquells van ser temps d'aventures increibles.