dimarts, 20 de juny del 2017

EL SOLSTICI D'ESTIU







La importància del mes de juny és coneguda per les cultures més amagades i antigues que pugueu imaginar-vos. És el periode de l'any on la llum solar allarga més la seva durada, quan els fruits esclaten i són saborosos i els enciams, els tomàquets, les cebes, les cols, les bledes, els melons, les síndries i tota la gran varietat d'aliments conreats del camp donen la seva màxima expressió i abundància. Nosaltres, deixem de ser els espectadors de tot allò que desconeixem, de totes les rutines més calmades i banals, dels silencis i de les converses sense fi que embrollen la troca i no coordinen res en positiu i bastant en negatiu doncs s'enreden per averanys maliciosos i sinistres que ens porten a una difícil convivència afectiva i de tot ordre.

Però, quan arriba el solstici d'estiu, el plaer de la fugida es fa evident. Només hi ha un camí a seguir. Desenpellagar-nos de la feixuga càrrega dels prejudicis i fòbies que volen barrar-nos el camí i amb la nuesa de la nostra verdadera existència, llencem-nos a la festa i embrutem-nos de foguera i de coets i dancem al redós del foc i purifiquem les culpes catòliques que des del dia del bateig ens martiritzen. Deixem per una nit que totes les respostes siguin lliures i les preguntes càlides i ben sinceres i embriaguem-nos del sabor de la nit plena, gust a bruixa potinera, que resucita de les pròpies cendres i s'esvaeix, per sempre més, de la cultura de la por que se´ns ha imposa´t inexorablement. Renunciem als estigmes que ens ronden pel cervell, a les confabulacions que han ocupat fins el nostre llenguatge i a les esperances impossibles que han guiat la nostra consciència i han omplert la buidesa dels nostres éssers. En lloc de maleir, estimem, i descarreguem el nostre posit feixuc, i lleugers i volàtils, estimem-nos i aprenem d'una vegada per totes el meravellós encanteri d'aquesta nit

Adéu esclaus engendrats pel bé, diuen, en tots els segles i cultures, adéu. Adéu repressors, fabricants de bruixes inexistents, ensinistradors del mal. Adéu als mestres de la por i dels prejudicis.

Aquesta nit, simbòlicament, cremeu ben a gust i per sempre més a la foguera de la nit més bella i lliure .d'aquest nostre món

dimarts, 13 de juny del 2017

Caminada a l'ermita de Puigcerver













Separada del canvi de rasant per una pista mig asfaltada i amb un indicador que diu Ermita de la Mare de Déu de Puigcerver 7. Comencem a caminar, orientació vers ponent. A no tardar, en un revolt de ferradura s’albira, al lluny, en la silueta de la serralada, l’ermita. Sembla propera, però el cop d’ull amaga perllongades raconades. Després d’una hora de marxa arribem al coll de Cortiella, on coincideixen l’itinerari d’Alforja per la Canaleta i l’itinerari del coll de la Teixeta per la vall de Cortiella. En mitja hora més de marxa som a l’ermita.
Sota l'ermita, en un lloc condicionat amb taules de pedra i cobert per qui vulgui coure's carn amb uns fogons posats per aquest us, esmorzem i ens hi passem una llarga estona doncs tenim el temps suficient per a fer-la petar i fruir del paisatge i la companyia.
Regiran uns antics llibres i encuriosits per el misteri que desprèn aquest indret, hem topat amb la llegenda oficial que explica com va començar el pelegrinatge i els fets que el motivaren i el feren creíble i de gran devoció.
Entorn de l’origen de la devoció a la Mare de Déu de Puigcerver, com en gairebé totes les «Verges trobades», s’ha format una bella i piadosa llegenda, tramesa a través de generacions. Llegenda que té, com la majoria ďelles, una arrel històrica i a la que podia haver-hi donat peu el nom mateix de l’advocació de la Verge.
Aquesta piadosa tradició diu que a primeries del segle XIII, els veïns d’Alforja veieren durant alguns capvespres unes estranyes resplendors al cim de Puigdeneres. Intrigats pel fet, decidiren esbrinar de què es tractava i el Consell de la vila va enviar a tres homes joves i forts al cim a la part més llunyana i no visible des de la vila, que aleshores era un boscatge espès i feréstec. Obrint-se pas entre l’espessa boscúria, arribaren al cim de Puigdeneres on van trobar una bella imatge de la Mare de Déu, amagada dins del tronc buit d’una servera.
Aquells homes, contents de la troballa, van retornar a la vila i comunicaren al Consell la grata nova. L’endemà tot el poble, en alegre processó, va anar al cim a venerar i recollir la santa imatge de Maria. Després d’haver-li pregat devotament, decidiren d’erigir-li a son honor una capella. La dugueren en tabernacle a una vall propera, on hi construirien l’ermita i, segons la tradició, desaparegué la santa imatge per tres vegades d’aquella vall dita actualment “l’hort de puigcerver” i va retornar al cim de Puigcerver on fou trobada, interpretant el repetit prodigi com voluntat de la Mare de Déu, li van construir l’ermita al cim de Puigcerver.
Aquesta tradició de la troballa de la Verge, tot i que històricament no pot demostrar-se, és venerable, estimada i fins ara tinguda com a certa per a molts devots alforgetans. Els antics “Goigs”de la Mare de Déu se’n fan ressò en una de les estrofes:
Quan pels seus pecats Espanya/ fou dels moros ocupada Vós, / oh Verge Immaculada!, / no deixàreu la muntanya, / ans, per alta Providència, / passeu anys en un recer:/ Oïu, Mare…
Una nit, amb resplendors/ el Cel ens manifestava/ la muntanya on es trobava/ aquest tresor preciós./ De vostra gran excel·lència/ el Cel en fou pregoner:/ Oïu, Mare…
Tres homes, encontinent, / emprenen el romiatge/ amb l’Estrella per guiatge/ com els tres Reis d’Orient./ Feu que amb tanta diligència/ pugem sempre aquest coster:/ Oïu, Mare…
En el tronc d’una servera/ trobaren la Perla fina./ Pot haver-hi una petxina/ que guardi joia tan vera?/ Vós ens dàreu la prudència/ del més sortós mercader:/ Oïu, Mare…
Una vegada esmorzats iniciem el recorregut per la cresta de la serra del Mirador que no abandonem fins la Miranda de Puigcerver.
El cim del Molló a 915 m. ofereix una àmplia panoràmica, una mica minvada per l'abundant arbreda. Des del nord i en sentit contrari a les agulles del rellotge, albirem el Montsant, Priorat, Pàndols, Cavalls, Picosa, Argentera, Colldejou, Llaberia i a la llunyania, Cardó i els Ports, com a teló de fons, cap al sud, el Montsià i costa mediterrània, el camp de Tarragona cap a l'est, la vall d'Alforja als nostres peus i tancant el cercle per el nord-est, els cim de la Mussara, el puig de Gallicant i les muntanyes de Prades-